Poden participar les dones llauradores i ramaderes? [Vídeo]

Tenen lloc, les llauradores, a les organitzacions agràries? Hi ha espais per a la participació de les dones en el món rural? Quins beneficis hi treuen d’aquesta participació i quins obstacles hi troben? Com es pot millorar?

L’ONG basca Mundubat i la Confederació de Dones del Món Rural (CERES) han decidit posar fil a l’agulla i tractar de respondre a aquestes preguntes encarregant un extens i documentat estudi a les investigadores Isa Álvarez, investigadora i assessora de la FAO per a temes d’agroecologia, i al sociòleg del col·lectiu La Dula, Lluís Benlloch.

L’estudi, que va presentar-se a la comissió d’agricultura de les Corts, el 6 de març, està basat en entrevistes a desenes de llauradores i ramaderes, tant propietàries com jornaleres, de tot l’estat espanyol, que participen o han participat a diferents tipus d’organitzacions agràries, des de sindicats, cooperatives, juntes de regants o altres tipus d’entitats.

«La conclusió bàsica és que la participació de la dona en organitzacions agràries és molt dura i complicada, amb molts obstacles, encara que, òbviament, hi ha contextos molt diferents –explica Álvarez-. Per començar hi ha una manca “d’identitat productora” de les mateixes dones, que consideren que allò que fan elles primordialment: totes les cures, “els papers”, tot el sosteniment de la vida que fa possible la producció, etc. No és important, està invisibilitzat i no té valor. L’únic que val és “pujar al tractor”. Però és que quan hi volen pujar, els problemes continuen».

Si hi ha un problema cultural de base, ni les organitzacions agràries ni les administracions ajuden a revertir aquesta situació, sia dignificant les tasques més purament femenines o facilitant que les dones puguen ser «autèntiques productores» i titulars de les explotacions. «Els obstacles que troben les dones que volen participar són enormes i d’una gran violència –explica Benlloch-, des de fer-les callar, menysprear les seua opinió, ridiculitzar-les, posar les reunions a horaris impossibles quan és té cura d’algú, o on no s’hi pot arribar en transport públic, etc.»

«Sóc el bitxo raro»

Una part important de l’estudi va servir perquè les dones participants pogueren desfogar-se i, sovint, descobrir que el seu cas no era una excepció, sinó la norma. «A mi em va impactar la llauradora que em va dir que sempre era “el bitxo raro”», explica Álvarez. I és que l’existència de dones productores al camp encara és una anomalia que ni les administracions contemplen.

«És que no encaixem a les caselles» [en referència a les diferents opcions de productors que poden accedir a les ajudes públiques] va ser una altra frase recurrent amb la qual van trobar-se durant la investigació. Aquesta invisibilització per part de l’administració, que Álvarez defineix com a «violència econòmica de gènere», ja que dificulta l’accés a les ajudes i, per tant, dificulta la viabilitat financera dels seus negocis, és un altre dels grans problemes que troben les dones que volen dedicar-se a l’activitat agrària. «A una camperola que va anar a demanar una ajuda per comprar un tractor li van preguntar perquè si estava segura que li calia un tractor tan gran. Això a un home mai li ho haurien preguntat. I quan les visiten els tècnics de la conselleria, sempre comencen demanant pel marit o el germà», continua Álvarez.

Xarxes emergents

Davant d’aquesta situació, són diferents les estratègies que les dones adopten davant les organitzacions del món agrari i Álvarez les classifica en tres: «Hi ha moltes dones que opten per l’abandonament, o siga, deixen de participar, o pel camuflatge, que seria quan adopten els rols predominants en l’ambient: si tu em crides, jo et cride. Finalment, la tercera opció, que no és incompatible amb les altres dues, és el refugi, buscar un espai segur on trobar consol o, fins i tot, formes de participació diferent». Amb el temps, alguns d’aquests «espais segurs» han evolucionat cap al que Benlloch defineix com a «xarxes emergents, que poden ser de tipus molt diferents, des de les que agrupen a productores fins el sindicalisme social que està sorgint al voltant de les jornaleres andaluses». «Una pastora d’Àvila, amargada de la seua organització em va reconèixer que Ganaderas en red [una d’aquestes xarxes emergents més dinàmiques i actives] li havia donat la vida. No només podia participar de forma molt més còmoda, sinó que també podia trobar-se que no estava sola en les seues crítiques al sindicalisme clàssic», continua el sociòleg.

Aquestes xarxes, sovint relacionades també amb l’ecoagricultura –encara que els investigadors alerten que no n’hi ha prou en ser jove i eco per estar lliure de pràctiques masclistes- són una de les solucions per canviar aquesta dinàmica que bloqueja la participació de la dona rural.

A l’estudi, però ofereixen més possibles solucions, que van des de l’àmbit privat, fins a les polítiques públiques, passant per canvis en les mateixes organitzacions. «La batalla comença a la taula de la cuina», explica Álvarez per exemplificar que cal canviar dinàmiques al mateix interior de la família, incloent la compartició de la titularitat de l’explotació, la facilitació que les filles també puguen heretar o la visibilització i valorització de les tasques productives i reproductives assumides majoritàriament per dones. «No només cal que a les explotacions els isquen els comptes del banc, sinó també els comptes de la vida», resumeix poèticament Álvarez, encara que assumeix la dificultat de modificar un espai «on pesa tant la part emocional». També es demana que les organitzacions agràries realitzen passos tan simples com establir protocols contra la violència de gènere o que les administracions incloguen una imatge inclusiva en els seus documents.

Alguns d’aquests passos ja s’estan fent. A Navarra, per exemple, els Plans de Desenvolupament Rural inclouen una avaluació específica de gènere, i a Astúries hi ha un pla contra la violència masclista adaptat a les àrees rurals. El Sindicat de Camperols de Galícia (SLG, per les sigles en gallec) ha aconseguit canvis importants, com multiplicar les dones titulars d’explotacions o posar la igualtat de la dona al mateix nivell dins l’organització que la comercialització o la PAC. «Quan les coses es fan bé, es produeixen canvis», conclou Álvarez.