La mona de Pasqua és un dolç esponjós típic del País Valencià, Catalunya i Múrcia que sol menjar-se acompanyat de xocolata, ou dur i llonganissa seca. És una tradició que simbolitza que la Quaresma i les abstinències s'han acabat. Es consumeix el diumenge i el dilluns de Pasqua i, ocasionalment, el dimarts de Pasqua i el dilluns de Sant Vicent en el cas valencià.
Segons el Costumari Català, de Joan Amades, la mona ja és citada amb aquest nom al segle XV, i al Diccionari català-valencià-balear l'exemple més antic que es dona és del 1474 en un poema de Les obres o trobes davall scrites les quals tracten de la sacratíssima Verge Maria, primer llibre literari imprès a la península Ibèrica.
Una de les hipòtesis sobre els orígens del terme i la tradició fa referència a la «mûna», en àrab antic, «arrendament de terres tributat en espècies amb coques, ous durs i altres productes agrícoles»; vol dir «regal» o «provisió de la boca».
D’altra banda, la similitud de les paraules fa pensar que la festa jueva de la Mimuna també hi pot estar relacionada. Aquesta festivitat comença la nit de l'últim dia de Péssah o Pasqua jueva i té l’origen al Magrib més occidental, que abans de l'expulsió de jueus i musulmans de la península Ibèrica també hi estava inclosa per al món musulmà.
Abans, generalment, la mona de Pasqua era rodona i la massa era de coca elaborada amb sucre. Actualment, al País Valencià, sol presentar-se amb un ou dur al damunt o amb un caramull de clara d'ou, que es cou amb la mateixa cuita de la mona, la qual cosa hi deixa una mena de caputxó.