Després de les diferències evidenciades durant el debat de la reforma de la llei del «només sí és sí», el Govern espanyol i els partits que van desencallar la investidura de Pedro Sánchez han acordat una reforma de les pensions per a garantir la jubilació «digna» de les persones nascudes als anys seixanta. Per a fer-ho possible, i preveient l’envelliment gradual de la població de l’Estat, el Govern espanyol aposta per l’augment de la despesa impositiva, plantejament que ha posat en peu de guerra la patronal.
Fonamentalment, perquè amb aquesta reforma, la Seguretat Social es veurà nodrida de les contribucions de les empreses, especialment de les més poderoses, les que més veu tenen al si de les patronals més influents. En total, quasi un 16% del PIB de l’Estat anirà adreçat a les pensions –actualment no arriba al 12%–, i en gran part aquesta pujada es podrà fer a còpia dels impostos de les grans empreses i dels derivats dels treballadors que perceben les rendes més elevades.
Així, la Seguretat Social ampliarà el topall dels treballadors que, a partir d’un determinat sou, no contribueixen als fons públics. A hores d’ara aquest límit se situa a partir dels 4.496 euros mensuals, i la reforma l’augmentaria de manera gradual des del 2024. D’altra banda, els sous més elevats aportaran més percentatge a la Seguretat Social: fins un 6% a vint anys vista. La major part d’aquest percentatge serà aportada per l’empresa corresponent. És el que el ministre espanyol de Seguretat Social, José Luis Escrivá, anomena «taxa de solidaritat». Les empreses també hauran d’assumir la duplicació del Mecanisme d’Equitat Intergeneracional, un plus sobre la cotització dels empleats del 0,6% que ha entrat en vigor enguany i que passarà a ser de l’1,2%.
Joan Ramon Sanchis, catedràtic d’Organització d’Empreses a la Universitat de València, entén que aquesta reforma «és irremeiable degut a l’increment generalitzat que es va fer de les pensions en el seu moment», diu referint-se a la pujada de, 8,2% anunciada el 2020. «Això ha suposat un problema econòmic important que ara s’ha de cobrir si es vol garantir l’estabilitat del sistema de pensions públic, per a la qual cosa hauran d’aconseguir, necessàriament, ingressos per a poder cobrir les despeses generades per aquesta pujada generalitzada».
L’economista destaca que la patronal ha estat d’acord amb reformes anteriors, però no amb aquesta, «per qüestions merament econòmiques». Segons argumenta, «si els empresaris fan comptes constaten que aquestes mesures suposarien un increment en el cost a els cotitzacions a la Seguretat Social, i eixe increment l’hauran de pagar ells en un moment de crisi econòmica i inflacionista, en què la pujada de preus de per si ja està arrelada en els costos de les empreses». Segons Sanchis, «els empresaris tenen part de raó quan diuen que l’augment de preus es deu, en part, a la pujada dels costos de producció», diu recordant que aquesta reforma també afectaria treballadors amb salaris alts i mitjans.
Per últim, consultat per si un hipotètic Govern espanyol integrat per PP i Vox revertiria aquesta reforma, Sanchis admet que «possiblement sí», tot i que matisa que «les propostes de PSOE i PP sobre la reforma de les pensions són similars, perquè saben que amb l’envelliment poblacional l’única manera de sostindre el sistema és l’increment dels anys de cotització». En canvi, segons apunta, en cas que l’extrema dreta de Vox accedira al Govern espanyol, «hi podria haver una política més agressiva cap a un sistema de pensions mixt, o possiblement privat, en la línia dels Estats Units, potenciant les pensions privades, un gran negoci per a bancs i companyies d’assegurances». En un executiu estatal en què Vox no formara part, matisa Sanchis, haurien de seguir presents els Pactes de Toledo, acordats per PP i PSOE per a garantir la viabilitat de les pensions. «Els dos partits majoritaris, en línies generals, hi estan bastant d’acord».