Djaimilia Pereira de Almeida és una escriptora portuguesa d’origen angolès. De pare portuguès i mare angolesa, refusa, però, l’adjectiu mulata, un terme com més va més en desús i denostat entre la comunitat d’origen africà. Djaimilia és i es defineix a si mateixa com a una escriptora negra. I és una escriptora dona però que no es declara feminista. (Ja anem embolicant una mica la troca ─o no!) Més encara, rebutja obertament l’etiqueta ─o el qualificatiu, tant se val!─ de feminista, per bé que és plenament conscient de la desigualtat que encara avui dia priva les dones de tants àmbits de la vida pública ─i encara més de la privada, sobretot l’empresarial. «No soc una escriptora feminista. Ho reprodueixen sense fonaments en les notícies, a la premsa, als mitjans de comunicació. Però no. No soc una escriptora feminista», em va dir tot d’una el dia que anàvem a la Universitat de València, a l’acte oficial amb motiu de la celebració del 8-M, i del qual ella n’era, paradoxalment, la protagonista. «A Portugal, aquest dia no se celebra gaire», em va dir també quan vam veure la gentada aviada amb indumentàries aclapadorament de color lila en la manifestació commemorativa de l’incendi ─provocat pel mateix propietari─ de la fàbrica Cotton Textil Factory de Nova York en què van morir 129 dones treballadores, l’any 1908.
Hi ha moltes maneres de sentir el feminisme, o simplement l’aspiració a la igualtat entre homes i dones. Ja ho sabem. I Djaimilia té la seua manera: «Visc en un temps en què es parla d’“escriptora negra”. Només en aquest temps, ara com ara, que m’hi puc dir. Si haguera estat la meua àvia, o la meua besàvia, m’ofegaria en els meus somnis inquiets, en els meus pensaments tortuosos. Si haguera estat la meua rebesàvia, negra i amb els cabells arrisats i cresps, el meu destí haguera estat el fuet. Ser una escriptora negra avui, al meu parer, una dona d’aquest temps, és escriure contra aquest fet». Djaimilia és conscient que és la primera dona, o la primera generació de dones de la seua família, a qui és concedit el privilegi d’escriure: «La pàgina és el que va estar vedat a la meua àvia, a la meua besàvia, a la meua mare, a totes les dones de la meua vida».
A la condició de dona, cal afegir-hi també un tret diferencial que ha pesat moltíssim, en el cas de Djaimilia. Ens referim a la negritud. O, millor encara, a una negritud mal païda, silenciada, fins i tot negada: «Al meu pare, no li agradava que jo diguera que era negra. Hi havia, en ell, una visible incomoditat si m’escoltava dir-ho. Tal vegada sentia, pense ara, que si m’assumia negra negava la part d’ell que hi ha en mi, la part blanca. Tota la vida tractà el color de la meua pell com un aspecte sense importància, quelcom que no estava a la vista i que no representava una diferència entre tots dos. Em deia: “Negra? Ets tan negra com blanca!”» Durant anys, doncs, de portes endins, a casa seua, no hi havia diferència entre Djaimilia i la seua família. De portes enfora, però, era ben visible el color de la seua pell: «El meu pare sempre tractà el fet que jo era negra com un secret que m’amagava. Trobe que, d’aquesta manera, imaginava protegir-me del racisme. Si jo no li conte que ella és negra, potser ella no se n’adone, potser ningú no ho notarà, pareixia pensar». La negritud tractada, doncs, com un secret, com un tabú, com quelcom que simplement no existia. Fins al punt que un dia ─conta l’anècdota la mateixa Djaimilia─ el seu germà blanc arribà a casa i, tot emprenyat, li espetà: «No em vas dir que eres negra!»
Djaimilia Pereira de Almeida no és tampoc taxativa o intransigent amb el tema del colonialisme. O, dit d’una altra manera, no es manifesta bel·ligerant contra un Occident ─materialitzat en un Portugal modern, contemporani i europeu─ que sent com a propi. I és que Djaimilia és portuguesa. Vinguda de la mà del seu pare quan només tenia tres anyets, com s’hi havia de sentir? «Vaig viatjar amb el meu pare de menuda. Aquest fet brutal, el de tallar la flor de soca-rel, explica el que soc, i també el que no sé que soc». A Angola, s’hi va quedar una part de la família, la part africana; negra i africana. A Portugal, s’hi havia d’instal·lar com la filla d’un home blanc que es negava a admetre la part negra de la seua filla; invisible per a ell, evident per a la resta. Per això Djaimilia no pot ser de cap de les maneres una dona negra nouvinguda que carregue de manera desinhibida i bel·licosa contra Occident. Djaimilia és portuguesa. Negra i portuguesa. Portuguesa i negra. Occidental. Per això Djaimilia, com Gayatri Spivak, la crítica literària índia, és conscient del perill d’un cert individualisme feminista que pot caure en la repetició de certs patrons patriarcals i fins i tot en l’exacerbació del discurs postcolonial sense poder-se sostreure dels efectes del seu poder. Djaimilia és europea i, com Spivak, malda per subvertir els discursos neocolonials poden convertir en una simple moda o un atractiu de fira la literatura escrita per dones ─europees o no─ d’origen africà: «Només en la superfície vivim un temps propici per a les escriptores negres. Només superficialment el nostre temps difereix del temps de la meua àvia. Per millor que siga la nostra època, no tinc la certesa que hi haja molts lectors interessats avui en el que escriu una escriptora negra. Interessa l’escriptora negra com va interessar en el seu moment la canyella, l’alvocat, la telenovel·la, el futurisme, les iogurteres, el safrà de les Índies, la cançó compromesa. El que ella puga escriure potser interesse poc encara».
Djaimilia Pereira de Almeida va visitar el nostre país la setmana passada per tal de presentar la primera traducció al català ─obra de Sebastià Bennasar─ de la seua primera novel·la, Els meus cabells (Lletra Impresa Edicions). Una obra amb la qual es va donar a conèixer en el món literari i va ser reconeguda i guardonada amb el Prémio Novos, un dels més prestigiosos de Portugal. Va visitar la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat de València, la Societat Coral el Micalet i la Llibreria Calders amb motiu de la seua opera prima. Els meus cabells va delectar el públic lector amb una proposta que s’encavalla sense problemes entre l’assaig, l’autobiografia, la crònica personal, la novel·la i altres etiquetes genèriques més o menys convencionals. La protagonista n’és la Mila (alter ego de Djaimilia), «una jove que està en lluita constant amb si mateixa, que no sap ben bé d’on ve i qui és», segons la mateixa autora. Un llibre que no respon als circuits habituals aclaparats pels bestsellers d’origen anglosaxó, com va remarcar la professora especialista en literatura estatudinenca de la Universitat de València, Carme Manuel, que no s’hi va estar de dir també que «no interessen els escriptors africans. Hi ha una allau de traduccions anglòfones, una nova forma de neocolonialisme». I Rosa Álvarez, també professora de la Universitat de València i especialista en llengua i literatura portugueses, hi va insistir igualment, en aquest fenomen, i va glosar l’escriptora portuguesa amb unes declaracions preses d’una entrevista al Diário de Notícias: «No em crec que no hi haja negres que no puguen ocupar càrrecs de relleu».
Els meus cabells, segons l’escriptora i activista d’origen guineà Ángela Nzambi, aborda, entre altres moltes raons, un problema comú a les dones negres: els cabells. Un problema que té la seua arrel en el complex d’inferioritat que arroseguen històricament les dones africanes: «Tenim una imatge negativa de nosaltres, les dones africanes. En l’època colonial, les dones africanes pentinaven les senyores europees i aquest fet, aparentment innocu i intranscendent, va assentar les bases d’un greuge històric que ens relegava a la marginalitat i al menyspreu per nosaltres mateixes». Potser per això que la Mila, la protagonista del llibre de Djaimilia, es reconcilia a si mateixa en l’espai trivial d’una perruqueria qualsevol del barri popular de Graça, a Lisboa: «Al Portugal que em va tocar, va ser només als salons, anticipant la frustració dels pentinats sempre al costat, on vaig poder descansar, fet que demostra que va ser sobretot a les perruqueries, en aquell interval subestimat, que vaig ser, de facto, portugesa». S’hi troba molt a gust, doncs, la Mila, a la perruqueia, tant o més que la Djaimilia en la pell de la pàgina, un llenç d’un blanc immaculat que de seguida tatxonarà amb lletres negres cada dia, unes lletres com rodanxes proveïdes per l’alfabet llatí, occidental, que fa servir també la llengua portuguesa.
Diríem que l’escriptura és, per a Djaimilia, fonamental, una prioritat absoluta, molt més enllà de les etiquetes i de les causes o raons extraliteràries que, massa sovint, tenallen l’escriptura: «No visc d’escriure, però escriure em diu com soc. Moriria, si no poguera escriure i viuria una vida de tortura, si alguna cosa m’ho impedira, o no aconseguira trobar algú que em llegira. Si no poguera escriure sucumbiria a la tristesa i, ben probablement, em tornaria boja». Éscriure, per a Djaimilia, és i serà també com una teràpia, una o l’única manera de dir-se a ella mateixa, d’autodefinir-se i refermar-se com el que és en realitat i no com el que el seu pare li va fer veure o creure que (no) era: «Ara com ara, soc una dona negra que escriu, algú que, en escriure, escriu qui és. Soc negra i escric el que soc, qui soc».
