Les trajectòries vitals, paral·leles i singulars alhora, de dos escriptors com Joan Fuster i Josep Pla, distants en el temps, en la geografia i en mentalitats, van convergir a partir del 1959 en una complicitat intel·lectual i literària que prengué forma de conversa inacabable. Molts anys després, aquesta conversa es materialitza i pren forma en l’exposició «Joan Fuster i Josep Pa, una conversa infinita», una mostra que des del passat i fins al proper 15 d’abril, es podrà visitar a València, a l’Octubre Centre de Cultural Contemporània.
Comissariada per l’escriptor i professor Antoni Martí Monterde i amb la coordinació de Francesc Montero, director de la Fundació Josep Pla, l’exposició, que fou inaugurada per primera vegada durant la passada primavera a Palafrugell, dins de l’Any Fuster, viatja ara València, la primera parada d’un periple que la durà a Madrid, Barcelona, Girona, entre altres llocs. Al cap i a la fi, parlem d’una conversa infinita, o si més no, de molt llarg recorregut.
«Les converses amb ell (referint-se a Pla), eren interminables«, digué Joan Fuster en «El Josep Pla que jo vaig conèixer», aquella conferència pronunciada a Bellreguard l’abril del 1992, dos mesos abans de morir. I efectivament, com una premonició, encara avui se’ls escolta parlar i dialogar en una conversa que posa en evidència allò que afirma Xavier Pla —col·laborador del catàleg de l’exposició, junt amb Antoni Furió, August Rafanell, Raimon, i una servidora: «Pla i Fuster van tenir una amistat important en una època, finals dels anys cinquanta i anys seixanta, en què tots dos eren conscients que formaven part d’un mateix equip: la literatura catalana». Una amistat, com va dir Montero durant la inauguració de l’exposició a València, «que va més enllà de les dues persones, i s’estén com una onada pels Països Catalans, per tot el Mediterrani». I aquesta és l’onada que ha buscat reflectir gràficament el dissenyador de l’exposició, Carles Fargas, creant uns ventalls i unes vitrines que es succeeixen i formen un diàleg continu, una mena d’onada de preguntes i respostes. De fet, l’inici de l’exposició és clau: dos parets, una davant de l’altra, i a cadascuna d’elles les imatges de Pla i Fuster, quatre fotografies: dues a les portes de casa seua, al carrer de Sant Josep de Sueca i al Mas de Palafrugell, una imatge dels paisatges suecans, i una imatge de Palafrugell, i tots dos escriptors en batí, retratats en la seua quotidianitat, envoltats de papers, llibres i cigarretes. Un paral·lelisme que esborrona, una mena d’espill que es reflecteix en un altre espill amb les lletres J P i J F. Un espill fet diàleg on les imatges i les reflexions van i tornen a través del famós qüestionari Proust, al qual van contestar tots dos escriptors. En les seues respostes hi ha paral·lelismes sorprenents, com ara quan parlen del que suposa llegir i escriure per a cadascú, i d’aquell «ofici sanguinari»: «La meva ocupació preferida?» Pregunta el qüestionari: «Llegir. O llegir i escriure. És a dir, el meu ofici», contesta Fuster. «Escriure», diu Pla. O quan es refereixen a la intimitat dins de la literatura: «Dubto que un “escriptor” arribi mai a produir un sol paper que sigui “íntim” de debò», escriu Fuster, i llegim Pla en El quadern gris: «Em demano sovint si aquest dietari és sincer, és a dir, si és un completament íntim. La primera qüestió que es planteja és aquesta: ¿és possible l’expressió de la intimitat?» Un joc i un contrast divertit, el de dues personalitats i dos escriptors únics i peculiars, que s’emmirallen, que coincideixen, però respecten la seua singularitat i evolucionen de manera diferent. Tal com va escriure Pla en l’homenot: «La nostra relació ha estat esporàdica, però extremadament interessant».
«Vostè és un comunistoide», li diu Pla a Fuster, i aquest li contesta: «Però, senyor Pla, home, no!, el que passa és que vostè és excessivament conservador». I així comença el tira i arronsa, un intercanvi divertit i audaç d’idees i provocacions: essència mateixa de la personalitat de tots dos escriptors, matèria i ànima d’aquesta mostra tan significativa. I al fons, presidint el començament de la mostra, el birret de doctor honoris causa de la Universitat de Barcelona, de Fuster, i la boina planiana es parlen i s’interroguen. Els acompanyen diferents retrats de Pla i de Fuster, entre ells el d’Andreu Alfaro, i com no podria ser d’una altra manera, el paquet de cigarretes Idelales que Pla tornava a embolicar amb paper Smoking, per tal d’aprofitar millor el tabac, la seua estilogràfica, el paquet de cigarettes Kool i el combustible de Fuster, l’ampolla de whiskey JB. Però també la màquina olivetti de color blau cendrós amb la qual Fuster va escriure Nosaltres els valencians i El País Valenciano, i molts articles, cedida per a l’ocasió des de Sueca per Antoni Domingo. Fuster escrivint a màquina, fent còpia de cada carta amb el carbonet, Pla, a mà, amb una lletra petita, atapeïda, plena de vida i sentit.
Units per Montaigne
Tots dos, mestres, i units pel mestre. Pla i Fuster compartiren, sobretot, moltes lectures, i notablement, una admiració per Michel de Montaigne, a banda d’altres autors com Voltaire. Les seues teories sobre el plagi, els llibres a mena de diccionaris, tot allò creà una tradició. Una teoria de la lectura com a reescriptura i viceversa, l’escriptura des de la relectura. Tal com sovint ha recordat Martí Monterde, Montaigne els va modelar com a escriptors, «tots dos parteixen d’ell i d’uns referents comuns, d’unes preocupacions semblants, i comparteixen, (Pla i Fuster), una dedicació paral·lela al periodisme que ha donat la millor prosa del segle XX. Si retiràrem de la literatura catalana les pàgines que prèviament van ser publicades en revistes i diaris, ens empobriríem enormement». Per apreciar-ne les coincidències d’estil, l’exposició posa cara a cara de dues mostres de joventut: L’assaig Les originalitats, publicat per Fuster l’any 1956, i l’autoentrevista que va publicar Josep Pla a la Revista de Catalunya els anys vint.
«La meua posteritat serà de paper»…
I voilà, ací la teniu: nombroses fotografies, testimoni de moments històrics i quotidians, cartes, postals, primeres edicions dedicades, contractes editorials, anotacions, retalls de premsa, revistes, diaris. De fet, l’exposició es clou amb aquesta posteritat de paper, en paraules de Martí Monterde: «Amb la influència que tant l’un com l’altre van exercir sobre les generacions següents i el llegat que ens en va quedar». En aquest sentit, destaquen els intervius i articles que els van dedicar Montserrat Roig, Baltasar Porcel i Josep Maria Castellet, els quals posen en relleu l’aportació de tots dos escriptors alhora de crear un imaginari compartit, una unitat literària d’això que en diem Països Catalans, la seua visió de la literatura i la cultura com un espai de trobada. Sens dubte, dos fars, dos punts de pelegrinatge per a molts dels escriptors que han vingut després.
Una conversa que va començar, contràriament del que hauria sigut imaginable, amb la visita de Pla a Sueca, a casa Fuster i no a la inversa. En aquest cas, a més del fet de ser un rodamón, és Pla qui sentí curiositat per saber qui era aquell jove Joan Fuster, el mateix que va escriure: «Còmplice és aquell qui us ajuda a ser com sou». I sens dubte, un dels que a ell li va ajudar fou Josep Pla.
El 1953, a propòsit d’un article de Fuster, Pla preguntava a Josep Maria Cruzet, editor de Selecta: «¿Qui és aquest xicot?», i el 1957 en llegir Figures de Temps li escriu de nou: «He llegit el llibre de Fuster: aquest home és de primer ordre, molt interessant». I finalment, quan Pla desembarcà a Sueca el 1959 Fuster li diria allò de: «Us agraeixo la vostra vinguda a Sueca… Voleu creure que no sé qui sou? Almenys ens portem trenta anys de diferència Qui sou vos? Voleu fer-me el fotut favor de dir-m’ho?» I així començà aquesta coneixença, un diàleg intel·lectual fet amistat que evolucionà i prengué forma amb cartes, llibres i projectes compartits, i en especial, amb un homenot dedicat per Pla a Fuster, un homenot que Pla sabia que havia de fer per tal de revitalitzar Fuster i projectar-lo a Catalunya. Però, com digué el mateix Fuster a Bellreguard mesos abans de deixar-nos, l’experiència no començà aquell dia: «Jo ja, en aquell moment, m’havia llegit molts llibres, pràcticament tots els que m’havien pogut caure a les meues mans, de Josep Pla». Per la seua banda, Pla deixà escrit en l’homenot dedicat a l’autor de sueca: «El sentit que té avui l’obra i l’existència de Fuster és una de les poques coses de caràcter general d’aquestes terres en què val la pena aturar-se un moment».
En tot cas, aquell dia plujós de 1959 s’obrí un camí d’anada i tornada fructífer i lúcid, i en uns anys Pla proposaria Fuster perquè escrigués la guia del País Valenciano per a Destino, el 1962, llibre que després Pla ressenyaria. A més, el trià perquè escrigués el pròleg a les seues Obres Completes. Dit i fet, fou l’escriptor gran i consagrat qui es posà a disposició del jove Fuster, per arribar on ell no podia arribar i és per això que li demanà un text sobre el qual crearà el seu homenot: «Vós sou un escriptor, un crític, un historiador. Però al meu entendre sou sobretot un polític i és en aquest sentit que hem de fer-vos el retrat, per treure’n la màxima eficàcia. El que vós no podeu dir jo ho puc dir».
Una conversa que ha construït ponts
Pla estava convençut que a Fuster no se li estava tractant amb justícia a casa nostra i era conscient de tots els entrebancs amb els quals Fuster ensopegava. Per això li escriu el 1962: «Realment és emprenyador i ja comprendreu que jo estic a la vostra disposició per tractar que, amb l’anunci que al·ludiu, tingueu un paper a València». Tornant a les paraules de Xavier Pla: «Formaven part d’un mateix equip, la literatura i la cultura catalana», i on no podia arribar un, arribava l’altre. De fet, Fuster, quan ressenya els Homenots ve a escriure: «Quina llàstima que Pla no sigui un homenot més dins d’aquest volum, que no hi sigui biografiat». I qui farà aquesta «homenot-biografia»? El farà el mateix Fuster a través del pròleg a les Obres de Pla. I per si fos poc, com a tall d’anècdota, el primer article que publicà Fuster de manera remunerada fou una ressenya de l’única novel·la de Josep Pla, El carrer estret. Coincidències, atzar, complicitats, senzillament… Una conversa intel·ligent i respectuosa, una harmonia i una germanor que, a pesar de tot allò que els separava i singularitzava, avui podem veure i interpretar com un dels millors llegats cultural i literari: dos autors vigents en l’actualitat amb transcendència polític i cultural.
Tots dos van crear tradició literària, una idea de país: «El meu paísés aquell on, quan dic bon dia, em responen bon dia», digué Pla, i Fuster: «Dir bon dia ja és fer literatura». Pla i Fuster, els dos prosistes catalans més decisius del segle XX, van alçar aquella onada, mirall d’aigües cristal·lines, en el qual s’han volgut veure i embolcallar molts escriptors anys després. Aquest esperit és el que hi ha darrere d’aquest exposició, «Joan Fuster i Josep Pa, una conversa infinita», el d’una conversa que ha construït ponts i continuïtat.
No debades Montero, evocant aquella València dels Premis Octubre que va descobrir ara fa vint-i-un anys, va dir: «Avui sent culminar aquell recorregut de joventut, tant per a la Fundació Josep Pla com per a mi personalment. Hem d’acostar-nos més a València, com deia Pla i com ens recorda el llibre de Martí Monterde, i així ho hem fet, per mi ha estat un any de conèixer valencians i establir-hi vincles. Hem hagut de superar alguns obstacles per dur aquesta mostra al País Valencià, però finalment aquí estem. Gràcies a la col·laboració d’Acció Cultural del País Valencià i Tres i Quatre ho hem aconseguit i espero que no sigui la darrera col·laboració».
Per la seua banda, Martí Monterde, comissari de l’exposició, va oferir als assistents una visita guiada «breu»—una brevetat aproximadament d’hora i mitja— durant la qual es va mostrar emocionat i divertit, curull d’anècdotes i incisos, com és habitual en ell, les quals van fer el deler dels assistents i van posar a prova la seua capacitat de resistència, molts d’ells encara amb la copa de cava en la mà: «Fa uns anys —va dir Monterde— no hauria pogut imaginar que estaria ací presentant aquesta exposició, avui culmina, d’alguna manera, un camí que vaig començant robant un llibre de Pla a la biblioteca de la Facultat de Filologia i que va continuar amb llibres dedicats a Pla i a Fuster». En diverses ocasions Monterde va cedir la paraula a Montero, qui aconseguí fer alguna incursió en el recorregut. I entre tots dos, van dibuixar una passejada en el temps digna de recordar per tots aquells que els vam acompanyar fins al darrer moment.
A així, entre encontres, anècdotes, paral·lelismes, records, imatges, evocacions, etc, etc, contents, però esgotats, també el mateix Monterde va confessar estar exhauste, vam arribar al final que no arribava mai. I entre els que van resistir «estoicament» fins al darrer moment, el president de les Corts, Enric Morera, qui es confessà planià sense remei i assegurà: «Si no establim lligams, cooperem i busquem aliances entre tots, si no enfortim el nostre espai nacional, no tenim res a fer com a poble», Abel Guarinos, Director General de l’Institut Valencià de Cultura, Toni Gisbert, Secretari d’Acció Cultural del País Valencià, i l’escriptora Núria Cadenes, entre altres.
Com molt encertadament va dir Francesc Montero a l’inici de la nit: «Una exposició sempre és una aventura, una autèntica síntesi, i aquesta exposició ens ajuda a saber més coses sobre Pla i Fuster i les seves complicitats». Jo els convide des d’ací a deixar-se dur per l’aventura de dues vides que enraonen encara avui.
