Fa unes setmanes va transcendir el desnonament, dramàtic i incomprensible, de Maria González. L’1 de febrer va ser expulsada de casa amb el seu fill dependent, de 42 anys, després que un fons voltor ho exigira. La mobilització del barri de les Carolines, en aquesta ocasió, no va servir per a aturar la sentència judicial, i Maria va haver de refugiar-se amb el seu fill a la casa de la seua germana en un dels barris més vulnerables de la ciutat, Joan XXIII.
El seu cas va arribar, fins i tot, a l’Ajuntament d’Alacant, on Maria va poder exposar el seu cas i exigir més atenció a les famílies que, com la seua, són víctimes de la turistificació dels barris, de la depredació immobiliària i d’uns lloguers inassequibles. El seu desnonament va ser la culminació d’un cúmul de desgràcies patides al llarg de la seua vida. Les desgràcies que acostumen a acompanyar «los nadies», que en deia l’uruguaià Eduardo Galeano.
Maria González Rosa va nàixer a Albacete l’any 1951. Amb només sis anys va arribar, acompanyada de les seues dues germanes, a l’orfenat d’Alacant, ubicat al barri de Campoamor. Sa mare s’havia separat estant embarassada d’una de les seues germanes quan vivien a València, on les tres xiquetes van ser rescatades miraculosament després de la riuada del 1957. Tal com van fer les autoritats amb molts dels infants perduts, Maria i les seues germanes van ser enviades en camió cap a Alacant. La més menuda de les germanes només tenia un any.
Ja als 15, Maria va poder eixir de l’orfenat rescatada per la seua mare, que les havia localitzat, tot i que va morir poc després, amb només 37 anys, malalta. Des d’aquell moment Maria va haver de treballar a la cantera amb les germanes preparant, fonamentalment, la matèria primera que serviria per a construir monuments foguerers. Poc més tard van poder prosperar i Maria treballà en supermercats durant l’estiu, fonamentalment a la zona de l’Albufera, que en aquells anys setanta ja havia sigut colonitzada pels pied-noirs, els francesos derrotats durant la guerra d’Algèria.
Preguntada per quan va anar a parar a Carolines, d’on va ser recentment desnonada, Maria fa un salt temporal fins l’any 2011. No vol aprofundir massa en l’època anterior, tot i que el poc que explica és igualment dramàtic. El seu fill s’havia intentat suïcidar aquell any, quan vivien al barri de Joan XXIII. Va ser el motiu pel qual van buscar una planta baixa per evitar aquell risc, i van anar a parar una mica més al centre, al citat barri de Carolines. En aquell moment Maria treballava netejant les instal·lacions de la Universitat d’Alacant. Abans havia exercit la mateixa funció al carrer. Es va jubilar treballant per a l’empresa dirigida pel polèmic empresari Enrique Ortiz, que tot i haver transcendit com a constructor és l’amo de molts altres sectors a la ciutat.
Maria pagava 300 euros mensuals per aquell pis en planta baixa de Carolines, on va restar fins aquest mes de febrer. Fins al mateix mes de l’any anterior va poder pagar el lloguer amb normalitat. En aquell moment, el propietari de la finca, i de l’empresa tenidora, la va telefonar per a demanar-li que anul·lara les transferències periòdiques habituals, que l’edifici havia sigut venut. Caldria canviar el destinatari de la transferència en el moment en què els nous propietaris es posaren en contacte amb ella. Maria es va mostrar inquieta davant la caducitat del contracte, que s’havia complit en aquell moment, tot i que el mateix interlocutor la va tranquil·litzar.
Poc després, al maig, Maria va rebre una ordre de desnonament del jutjat amb data de 8 de juliol del 2022. Maria no entenia res. Tots els seus veïns havien rebut ordres idèntiques. L’anul·lació de les transferències havia sigut el pretext perquè els veïns es quedaren sense llum a l’escala, sense ascensor i sense timbres. Maria va anar al jutjat per a sol·licitar informació i rebre els serveis d’un advocat d’ofici. Les primeres maniobres serveixen per a retardar l’ordre de desnonament al 26 d’octubre.
Des del primer moment en què va rebre la notificació, Maria va buscar un pis on allotjar-se. Va remoure tot el que va poder, però no hi havia res per davall dels 600 euros mensuals. Ella, fent un esforç immens i amb l’ajuda de la seua germana, en podia arribar als 450. Va trobar alguns immobles per aquest preu, però li impedien l’accés per la seua condició de pensionista. Volien, com a mínim, un aval i 2.800 euros de fiança.
Mentrestant va començar el judici pel desnonament. A un costat els amenaçats, i a l’altre Majoro Reo, el fons voltor que els acabaria expulsant. Tot just abans, encara a Carolines, Maria va rebre la visita de tres homes ben vestits, en representació de l’empresa citada. Maria no els deixa passar, però li fan una proposta des de darrere de la porta. Si marxa, li faciliten 1.000 euros. Maria els pregunta què ha de fer ella amb 1.000 euros i sense casa. Li donen una altra opció encara més impossible: que ella mateixa adquirisca una casa de la finca per 92.000 euros i una plaça de garatge per altres 8.500. Maria diu que només pot llogar, però li responen que no. Que atesa la situació, només els deixa l’opció de portar-la a judici, i que el resultat d’aquest procés és del tot previsible.
El Sindicat de Barri de Carolines es va posar al servei de Maria. La van acollir, la van ajudar, la van orientar, però els finals favorables davant una empresa poderosa no són gens habituals. Aconsellada per aquesta entitat, Maria presenta l’empadronament i l’informe de vulnerabilitat del seu fill com a últim recurs per a evitar el desnonament. Però no serveix de res, perquè la sentència que decretava el desnonament ja havia eixit. Maria va anar a parar a casa de la seua germana amb el seu fill, a qui li van haver de buscar un lloc en una vivenda ajustada en què van compartir espai cinc persones.
Pel certificat de vulnerabilitat del seu fill i per la seua condició de pensionista, en tot cas, a Maria li corresponia una vivenda social. El fons voltor ha aconseguit fer-la fora de casa, però Maria no es pot quedar sense llar. El servei EVHA, Entitat Valenciana d’Habitatge i Sòl, que depèn de la Generalitat –concretament de la Conselleria de Vivenda, en mans de Podem–, l’ha d’atendre en aquest sentit. Però li diuen que la llista d’espera és enorme i que si en 2024 no l’han citat, que torne a telefonar-los. Mentrestant, perquè el tràmit es puga resoldre amb èxit, la regidoria d’Acció Social de l’Ajuntament d’Alacant, liderada pel PP, ha de tramitar el certificat d’emergència habitacional. I es retarda sense explicació.
Però el cas de Maria ja ha transcendit en els mitjans. À Punt, Televisió Espanyola i d’altres en parlen. Ambdues administracions s’assenyalen l’una a l’altra i Maria parla en un ple de l’Ajuntament en què es debat la moció d’Unides Podem per a posar en marxa un Pla Local de Vivenda i Emergència Habitacional. Maria tremola quan fa el discurs, però alliçona els presents. I es mostra agraïda a tots els regidors, també amb l’alcalde, Luis Barcala, de qui diu haver rebut un tracte exquisit.
Maria parlava del seu cas, però volia donar veu a tots i totes les que, com ella, es veuen afectats per la pujada exponencial de preus de la vivenda. «Carolines no pot ser un barri turístic i que els veïns ho paguen. Ací viu gent amb problemes, i els qui no tenen diners per a pagar una casa no són okupes, són víctimes», afirma. «Què han de fer? Dormir al carrer si les cases estan buides i no tenen diners per a pagar-les?».
Paradoxalment, ara Maria viu «en un palau». El servei EVHA li ha facilitat un pis en ple centre de la ciutat, a tocar de l’avinguda més central, Alfons X el Savi. L’immoble forma part d’un dels lots de l’EVHA per a lloguer social. El contracte és de set anys i es renova automàticament si Maria no deixa de pagar-lo. 134 euros mensuals més comunitat, uns 40 euros més. Si Maria falta, el seu fill hi podrà restar si demostra que ha conviscut amb ella els últims dos anys.
Maria se sent agraïda, però també desconcertada i avergonyida. No ho esperava i pensa que no calia anar tan lluny, tot i que ho agraeix. Del que està convençuda, això sí, és del fet que si el seu cas no s’haguera convertit en mediàtic mai, mai no hauria acabat així. Ella coneix altres situacions similars a la seua que ni de bon tros han tingut aquest desenllaç. Esperava una casa a Carolines, a Ciutat d’Assís, a la Verge del Remei o en algun d’aquests barris obrers de la perifèria d’Alacant. Agraeix el desenllaç, però també el troba injust.
Encara no ha fet el trasllat, perquè ha d’ultimar la burocràcia pertinent. Maria viurà on mai no hauria somiat fer-ho, tot i que s’allunyarà dels seus veïns. La millora, per tant, també comporta contradiccions.
