- Cap a una comarcalització valenciana (I): La problemàtica de la divisió comarcal actual
- Cap a una comarcalització valenciana (II): Les comarques del nord
- Cap a una comarcalització valenciana (III): Les comarques del Túria i del Xúquer |1
Per últim, hi ha quatre municipis en la frontera oriental de la comarca sobre els quals diversos autors han vacil·lat pel que fa a la seua inclusió comarcal. El primer d’ells és les Alcubles, que es troba en la perifèria de la comarca, en el límit amb l’Alt Palància i proper a la veïna població de Casinos, ja en el Camp de Túria. Els tres restants, que són Xestalgar, Bugarra i Pedralba, es troben ubicats en la ribera del riu Túria, una mica aïllats de la resta de la Serrania i molt més pròxims a Llíria, Casinos i Vilamarxant. De fet, l’autor llirià Josep Maria Jordan Galduf inclou estes tres poblacions en la seua obra «El Camp de Túria» publicada el 1981, atenent a la intensa relació que presenten amb la resta de la comarca que té Llíria per capital. En qualsevol cas, a dia de hui aquests tres pobles i les Alcubles són inclosos «oficialment» en la comarca dels Serrans i tots pertanyen a la mancomunitat de municipis de la Serrania.
En contrast a les terres muntanyenques de la Serrania, trobem davallant pel curs del riu Túria la comarca del Camp de Llíria, o Camp de Túria, com se la coneix actualment. La qüestió del topònim comarcal també va portar debat als anys 70 donat que, com en altres comarques, Joan Soler va optar per evitar fer referència al nom de la capital en el topònim comarcal per evitar desavinences entre els municipis integrants. En aquest cas, alguns grups polítics de Llíria no van veure amb bons ulls que el nom que s’havia utilitzat per referir-se a la comarca des de sempre (el Camp de Llíria) fora substituït pel de Camp de Túria, que venia a presentar-se com una opció més integradora en relació a la resta de municipis. Així i tot, en l’actualitat el nou topònim comarcal ha estat amplament acceptat pels seus habitants i és utilitzat per denominar la mancomunitat comarcal que agrupa tots els municipis del Camp.
La capitalitat de Llíria és indiscutible, malgrat que València amplia poc a poc la seua àrea metropolitana per la vessant oriental de la comarca. Així, Bétera, Sant Antoni de Benaixeve, l’Eliana i Riba-roja de Túria quasi funcionen més a dia de hui com a pobles de l’Horta que com a municipis del Camp de Túria. Per altra banda, Nàquera i Serra, en la part nord-oriental de la comarca, tenen certa vinculació per raons de proximitat amb els pobles del Camp de Morvedre i la seua capital, Sagunt.
Dins el Camp de Túria trobem tres subàrees clarament diferenciades entre elles. La primera d’elles és la planura central on s’assenten els pobles de Casinos, Domenyo Nou, Llíria, Marines Nou, Benissanó, la Pobla de Vallbona, Benaguasil, l’Eliana i Sant Antoni de Benaixeve. Al sud queden Vilamarxant, Riba-roja i Loriguilla Nou, ja en el marge dret del riu Túria, i en l’extrem nord de la comarca queden les poblacions de Marines Vell, Gàtova, Olocau, Serra, Nàquera i Bétera, adjunts a la serra Calderona.
Abans d’arribar a la seua desembocadura en la mar, el riu Túria travessa la ciutat de València, capital del país, que també funciona com a cap de comarca per a tota la seua àrea metropolitana que s’estén des de Sagunt, pel nord, fins a Alginet, al sud, arribant a incloure Llíria en l’interior. La major part d’aquesta àrea metropolitana forma el que tradicionalment es coneix com l’Horta de València, una extensa planura de regadiu molt fèrtil amb un gran nombre de poblacions al voltant del Cap i Casal. Aquest territori, que arriba a sumar més d’un milió i mig d’habitants, una cinquantena de municipis i quasi el doble de nuclis de població comptant pedanies, urbanitzacions, partides i alqueries, ha sigut dividit en diferents unitats en les propostes de comarcalització més tardanes per raons de funcionalitat. De fet, fins el 2022, l’Horta estava dividida en quatre comarques segons la divisió de la Generalitat Valenciana de l’any 1988: la Ciutat de València (amb les seues pedanies i partides rurals), l’Horta Nord, l’Horta Oest i l’Horta Sud. Aquesta divisió no ha estat mai exempta de polèmica, ja que l’accident geogràfic que tradicionalment s’ha utilitzat per separar l’Horta ha sigut el riu Túria, quedant les terres al nord del riu com a part de l’Horta Nord, mentre que les terres meridionals conformarien l’Horta Sud. Així és com ha quedat actualment i de manera «oficial» el nou mapa comarcal atenent les reclamacions dels municipis afectats, que veien en l’Horta Oest una comarca fantasma que mai va demanar ningú ni se sentia com a pròpia pels seus habitants. Tancada la qüestió territorial, pel que fa a la capitalitat València és el centre indiscutible de la comarca, encara que tradicionalment per a l’Horta Sud s’ha considerat Torrent com a capital per la seua importància en matèria judicial. Pel que fa a l’Horta Nord és una qüestió pendent, ja que no hi ha una població que exercisca clarament de centre de referència comarcal a part de València. Açò posa també en qüestió que València forme una comarca separada de l’Horta, ja que podria funcionar perfectament com a municipi integrant i capital de l’Horta Nord, més encara quan la ciutat forma un contínuum urbà amb diverses poblacions de l’Horta. En cas de mantenir la separació de València com a comarca independent, Montcada o Burjassot podrien exercir de capital de l’Hort Nord, ja que són les dos poblacions que més funcions acaparen, la primera per ser cap de partit judicial i la segona la que compta amb major nombre d’habitants de la comarca.
Així queda la disposició de municipis de l’Horta mantenint la separació de València com a comarca independent, tal com apareix al mapa de la Generalitat després de les modificacions recents:
-Horta Nord: Albalat dels Sorells, Alboraia, Albuixec, Alfara del Patriarca, Almàssera, Bonrepòs i Mirambell, Burjassot, Emperador, Foios, Godella, Massalfassar, Massamagrell, Meliana, Montcada, Museros, Paterna, la Pobla de Farnals, Puçol, el Puig de Santa Maria, Rafelbunyol, Rocafort, Tavernes Blanques i Vinalesa.
-Horta Sud: Alaquàs, Albal, Alcàsser, Aldaia, Alfafar, Benetússer, Beniparrell, Catarroja, Llocnou de la Corona, Manises, Massanassa, Mislata, Paiporta, Picanya, Picassent, Quart de Poblet, Sedaví, Silla, Torrent i Xirivella.
-Comarca de València: València i els seus districtes urbans (entre els quals es troben antics pobles i municipis que a dia de hui són barris com Russafa, Patraix, Benimaclet, els Orriols, Benicalap, Campanar, la Punta, el Grau de València o el Cabanyal), els Poblats del Nord (Benifaraig, Borbotó, Carpesa, Cases de Bàrcena, Mauella, Tauladella, Rafalell i Vistabella, Massarrojos i Poble Nou), els Poblats de l’Oest (Benimàmet i Beniferri) i els Poblats del Sud (el Forn d’Alcedo, el Castellar i l’Oliverar, Pinedo, el Saler, el Palmar, el Perellonet, la Torre i Faitanar).
Al sud de l’Horta queda una extensa comarca natural coneguda com la Ribera del Xúquer o simplement la Ribera. Aquesta unitat, que ve a diferenciar-se entre «Alta» o «Baixa» segons la proximitat dels seus pobles a la mar i a l’Albufera, té uns límits naturals ben definits però, com en altres casos, poc precisos pel que fa a l’àrea funcional real de la comarca. Històricament, hom considerava que la Ribera començava a partir del barranc de Catarroja (així en va deixar testimoni Josep Cavanilles en les seues Observacions sobre història natural del Regne de València el 1797) i s’estenia fins a les immediacions de la ciutat de Xàtiva. I és que aquests són els límits tradicionals de la Ribera del Xúquer, que venen a correspondre’s amb les terres que reguen amb l’aigua de la Séquia Reial del Xúquer. Així i tot, els límits comarcals actuals de la Ribera no s’ajusten a aquests límits històrics, ja que les poblacions antigament considerades riberenques d’Alcàsser, Picassent, Silla, Albal i Beniparrell són incloses a dia de hui en l’Horta per estar completament integrades en l’àrea metropolitana de València, pel que la fita entre l’Horta i la Ribera s’ha desplaçat fins als turons d’Espioca, entre Benifaió i Picassent.
Quant a la frontera sud, si bé queda clar que per motius geogràfics pobles com Sumacàrcer, Castelló de la Ribera o l’Ènova pertanyen a la Ribera del Xúquer, resulta quelcom més complicat si ens atenem a criteris de funcionalitat, donat que tots aquests pobles queden sota la influència de la ciutat de Xàtiva, al terme general de la qual van pertànyer en el passat. De fet, l’àrea d’atracció d’Alzira, la capital, queda molt més restringida en comparació als límits comarcals actuals de la Ribera Alta, ja que poblacions com Carlet, Alginet, Llombai o Montroi queden sota la influència directa de València, encara que fora de la seua àrea metropolitana.
Pel que fa a la separació entre la Ribera Alta i la Ribera Baixa, considerem que no té massa sentit a efectes de funcionalitat, ja que bona part dels pobles de l’actual Ribera Baixa tenen Alzira com a centre de referència i no Sueca o Cullera. Tampoc se sustenta la divisió si parlem de geografia o història, inclús la identificació comarcal que fan els habitants de la Ribera sempre és fent referència al topònim general, quasi mai parlant de Ribera Alta o Ribera Baixa. És més, tots els municipis de la comarca formen part de l’anomenat Consorci de la Ribera per gestionar i coordinar l’activitat de les mancomunitats de la Ribera Alta i de la Ribera Baixa.
Per tant, considerem com a part plenament de la Ribera els municipis d’Alzira, Carcaixent, Algemesí, Benifaió, Alginet, l’Alcúdia, Almussafes, Albalat de la Ribera, Sollana, Sueca, Cullera, Fortaleny, Riola, Benicull de Xúquer, Polinyà de Xúquer, Corbera, Llaurí, Favara, Guadassuar, Massalavés, Benimuslem, Alberic, Antella i Gavarda. Aquest és el que podríem anomenar «el cor» de la Ribera, que es correspon a grans trets amb l’àrea d’influència d’Alzira. Més al nord queda Carlet, que funciona com un xicotet centre de referència per a les poblacions de Benimodo i els de la Vall dels Alcalans (Montroi, Real, Montserrat, Llombai, Alfarb, Catadau i Torís), una comarca històrica amb forta identitat que ben bé podria funcionar com a comarca independent si no fora perquè no compta amb una capital funcional. Alguns autors han proposat la inclusió en eixa suposada comarca de Benimodo i Carlet, fent aquest últim de capital comarcal. Es tracta d’una subàrea que depèn en molt menor grau d’Alzira en comparació a la resta de la comarca, ja que es troba més vinculada directament a la ciutat de València. Per a un treball de comarcalització oficial no seria gens descabellat plantejar-nos aquesta possibilitat de nova comarca sempre que s’atenguen les demandes de la població local. Montroi, Montserrat i Real formen part de la mancomunitat de la Vall dels Alcalans, mentre que Llombai, Alfarb i Catadau pertanyen a la del Marquesat. En el cas de Torís, la població es troba molt lligada a la Foia de Bunyol-Xiva, comarca en què alguns autors han inclòs aquesta població a més de formar part de la seua mancomunitat, però nosaltres decidim mantenir-la dins la seua comarca històrica de la Vall dels Alcalans provisionalment.
El municipi més interior de la Ribera és Tous, el qual ha vacil·lat de comarca en nombroses propostes en algunes de les que se l’ha inclòs en la Canal de Navarrés. Açò es deu a que el nucli de Tous es trobava antigament on a dia de hui hi ha el seu embassament, més a l’interior, pel que es va desplaçar la població a la partida de la Garrofera, ja en la planura del Xúquer. Es tracta d’una població castellanoparlant amb un dialecte local peculiar molt influenciat pel castellà-aragonés i el valencià dels voltants, però la diferència de llengua no és ni molt menys motiu suficient per separar-lo en l’actualitat de la resta de la Ribera.
Per últim, queda la frontera sud de la Ribera del Xúquer, que ha sigut una qüestió de debat en nombrosos treballs de diferents autors per la seua inclusió comarcal. Ací trobem dos subcomarques històriques, la primera de les quals és la Vall de Càrcer (antigament la Vall Farta, com l’anomenà Cavanilles) que integra els municipis de Cotes, Càrcer, Alcàntera de Xúquer i Beneixida, amb els quals se solen agrupar les poblacions veïnes de Sumacàrcer i Sellent, aquest últim a mig camí entre la Costera, la Canal de Navarrés i la Vall de Càrcer. Ocasionalment s’hi inclouen també els municipis d’Antella i Gavarda, però estan ja situats al marge esquerre del riu Xúquer, més vinculats a Alberic. La segona subcomarca és la que alguns autors han batejat com Castelló i les Ènoves, que inclou els municipis de La Pobla Llarga, Rafelguaraf, L’Ènova, Manuel, Sant Joanet, Senyera i Castelló. Totes dues subcomarques van pertànyer al terme general i terme particular de Xàtiva, i d’ella depenen en matèria sanitària i fins no fa massa també en matèria judicial. Si bé la seua consideració com a municipis riberencs és clara, també ho és la seua pertinença a l’àrea d’influència de Xàtiva, i se’ns presenta així un debat sobre la seua inclusió comarcal. Considerem que ens trobem amb un cas semblant al dels pobles de Picassent, Alcàsser, Silla, Beniparrell i Albal, pobles tradicionalment de la Ribera però que a efectes pràctics estan vinculats a altres comarques fins al punt d’abandonar administrativament la seua comarca natural. Així, a efectes de funcionalitat decidim mantenir aquest sector sud de la Ribera junt amb Xàtiva i la seua comarca, una volta més incidint en l’opinió que puguen tenir els seus habitants de cara a una llei de comarcalització oficial.
En direcció a l’interior i travessada pel riu Magre, afluent del Xúquer, es troba la comarca de la Foia de Bunyol. S’hi ubiquen els municipis de Bunyol (que fa de capital de la zona), Macastre, Iàtova, Alboraig i Setaigües, aquest últim ja de camí cap a Requena, de la qual rep certa influència. Bunyol també fa de centre de referència per a tres poblacions ubicades al sud de la seua foia, en un congost muntanyenc de difícil accés travessat pel riu Xúquer, que han tingut en les diferents propostes de comarcalització una adscripció molt dispar donada la seua complicada ubicació geogràfica: Cortes de Pallars, Dosaigües i Millars. Segons el mapa comarcal de la Generalitat, el primer s’adscriu a la Vall de Cofrents-Aiora, el segon a la Foia de Bunyol i el tercer a la Canal de Navarrés, i es trenca així la unitat geogràfica d’aquestes tres poblacions. Creiem que allò més convenient és mantenir-les com a part de la Foia de Bunyol totes tres, ja que formen part de la mancomunitat de la Hoya de Buñol-Chiva, encara que el municipi de Cortes de Pallars es va incorporar també el 2021 a la del Valle de Ayora-Cofrentes.
Amb la Foia de Bunyol s’agrupa la subcomarca de Xiva, que amb els municipis de Xiva, Xest i Godelleta es troba en una tercera corona de l’àrea metropolitana de València. Donat que Xiva és el municipi amb més població de la comarca, apareix en els mapes com a capital comarcal, malgrat que Bunyol té més funcions com a capital amb menys població. Aquesta dualitat comarcal va portar debat als anys 80 entre els ajuntaments respectius ja que des de Xiva s’utilitzava com a argument el fet d’haver sigut cap de partit judicial durant quasi un segle, a més de cap de districte electoral i d’arxiprestat, mentre que Bunyol havia sigut la població de referència històrica en la comarca des de temps medievals.
Aquesta dualitat comarcal fa difícil establir una comarca única, encara que cal recalcar la centralitat geogràfica de Bunyol i la seua major influència territorial, especialment cap al sud. Com hem comentat abans, Turís, que a diferència dels pobles de la Foia parla valencià, queda fora de la comarca malgrat la seua intensa relació i pertinença a la mancomunitat de la Hoya de Buñol-Chiva, encara que l’última paraula l’han de tenir els seus habitants. Pel que fa al nom de la comarca, si bé als anys 80 va ser motiu de debat, sembla que actualment hi ha cert consens sobre el topònim “Hoya de Buñol-Chiva”, recalcant tant la dualitat territorial de la comarca com la seua dualitat capitalina.
Al sud-oest de la Foia de Bunyol-Xiva es troba la comarca de la Vall d’Aiora, també anomenada Vall de Cofrents o, tal com s’anomena la mancomunitat que agrupa els municipis de la comarca, Vall d’Aiora-Cofrents. El topònim comarcal fa referència a les dues principals localitats de la vall, encara que històricament s’ha utilitzat el nom «Vall de Cofrents» excloent-ne la vila d’Aiora. Donat que a dia de hui no s’entén la comarca sense Aiora, que fa de capital, és convenient utilitzar el topònim Vall d’Aiora-Cofrents, que és sobre el que més consens hi ha a nivell local.
Es tracta d’una vall interior de caràcter muntanyenc i clima continentalitzat en la qual s’ubiquen sis localitats: Aiora, Cofrents, Xalans, Xarafull, Teresa de Cofrents i Zarra. Segons la divisió comarcal de la Generalitat Valenciana, el municipi de Cortes de Pallars també s’inclou en la Vall d’Aiora-Cofrents, però considerem més adient la seua inclusió en la Foia de Bunyol-Xiva pels motius explicats anteriorment. Aquesta comarca és de llengua i costums castellans, ja que va formar part de la Corona de Castella fins al 1305, quan passa a pertànyer al Regne de València. Així i tot, la població cristiana d’Aiora seria d’origen castellà, mentre que la resta de pobles de la vall estarien habitats per moriscos fins a la seua expulsió el 1609, moment en què són repoblats per gent de les comarques veïnes, de parla castellana. L’aïllament característic de la Vall d’Aiora-Cofrents ha influenciat la seua relació amb les comarques valencianes del voltant, per la qual cosa, per a certes necessitats els habitants de la comarca acudeixen a Almansa, ja a Castella-la Manxa, molt més propera i accessible. De fet, els habitants de la vall són atesos en l’hospital d’Almansa segons un acord signat entre el Govern valencià i la Junta de Castella-la Manxa.
Més al nord de la Vall d’Aiora-Cofrents i en l’extrem occidental del País Valencià es troba la comarca de Requena-Utiel, últim afegitó territorial valencià produït el 1851. Aquesta annexió a la província de València sembla que va estar motivada per pressió de les elits polítiques locals del moment, que veien en València una major oferta d’oportunitats en contraposició a Conca i l’altiplà. Tanmateix, la major part de la població no va participar en aquest canvi territorial i no són pocs els habitants que encara a dia de hui es consideren castellans i veuen València i el valencià com quelcom estrany i aliè a ells. En qualsevol cas, la comarca pertany actualment i de manera oficial a la Comunitat Valenciana i per tant l’hem d’incloure en aquest treball.
Es tracta d’una comarca geogràficament marcada per una gran planura de clima continental, una subàrea de l’altiplà sud, que s’estén més enllà de les gorges del riu Cabriol. En ella es troben els set municipis que originalment van viure el canvi de província al segle XIX: Camporrobles, Caudete de las Fuentes, Fuenterrobles, Requena, Utiel, Venta del Moro i Villargordo del Cabriel. Amb aquestes localitats s’inclouen un gran nombre de pedanies i petits nuclis de població, molts dels quals es troben al terme municipal de Requena (Campo Arcís, San Antonio, el Rebollar…). Junt amb les set localitats originals de la comarca de Requena-Utiel s’inclou el municipi de Sinarques, que tot i ser històricament valencià es troba completament integrat en el funcionament de la comarca, tal com hem explicat amb més detall anteriorment. Amb Xera passa quelcom el mateix, encara que tenim els nostres dubtes sobre la seua inclusió definitiva en aquesta contrada. També forma part de la comarca l’aldea de Casas del Río, una pedania pertanyent antigament a Cofrents (i per tant històricament valenciana) però agregada al terme de Requena el 1874, pocs anys després de la incorporació a la província de València de la comarca de Requena-Utiel.
Tancada la qüestió territorial, passem al tema de la capitalitat. Si bé Requena ha sigut històricament la vila principal i de pes en la regió, en l’actualitat Utiel ha adquirit una gran importància, i funciona quasi com una subcapital per a la part nord-occidental de la comarca. Tanmateix, Requena concentra la major part dels serveis i administracions d’abast comarcal, estenent la seua influència més enllà de les fronteres de Requena- Utiel, sobre la Vall d’Aiora-Cofrents i part de la Foia de Bunyol-Xiva, coincidint a grans trets amb el partit judicial de Requena. Aquesta àrea d’influència també s’estén en direcció a l’oest, sobre un gran nombre de poblacions de la província de Conca. De fet, els habitants de fins a vint-i-dos poblacions castellanomanxegues són atesos en l’hospital de Requena (com Mira, Aliaguilla, Santa Creu de Moia o Henarejos).
Pel que fa al topònim comarcal, hem decidit utilitzar el senzill nom de Requena-Utiel, que és com es coneix popularment la comarca, evitant l’ús d’afegitons que fan referència a accidents geogràfics amb els quals la població local s’identifica ben poc. Per tant, desestimem el nom utilitzat per la Generalitat Valenciana de la Plana d’Utiel- Requena i qualsevol variant del mateix.
En conclusió, hem observat en aquest capítol l’heterogeneïtat de la regió de les conques del Túria i del Xúquer. Un espai amb una zona costanera rica en oferta econòmica i de serveis, amb alta densitat demogràfica, que atrau la població d’unes comarques interiors cada volta més deprimides pel que fa a població i prosperitat econòmica.
Aquesta complexa situació motiva que en alguns casos es desdibuixen les fronteres històriques i geogràfiques comarcals, donant-se casos de municipis que veuen més favorable la seua inclusió en comarques o àrees d’influència de ciutats veïnes. Com en el capítol dedicat a les comarques castellonenques, recalquem la importància de dotar les àrees rurals de serveis bàsics, millorar les seues comunicacions i afavorir el creixement econòmic per part de les institucions per tal d’assegurar el seu futur i trencar amb el despoblament i la manca de recursos per portar una vida digna al segle XXI.
- Una terra sense comarques | Per Pere I. Gandia
