Si un mitjà de comunicació ha marcat la història del País Valencià, aquest ha estat, sens dubte, Las Provincias. Des de la seua fundació, el 1866, ha exercit com a intel·lectual col·lectiu de la burgesia urbana de la ciutat de València, en un rol comparable –en el paper social i ideològic que complien- al que exerciria anys després El País per al conjunt de la progressia espanyola. Ja des dels temps de Teodor Llorente, el seu primer director, Las Provincias representaria i difondria els valors d’aquest «bloc històric sorgit de la Restauració borbònica del 1874», segons ho descriuria Lluís Vicent Aracil, el 1966: un profund conservadorisme social, suport incondicional a la monarquia i l’Església i un regionalisme capaç de defensar els interessos locals quan diferien amb els de Madrid. A l’altra banda hi hauria la premsa republicana, encapçalada bàsicament per El Pueblo de Blasco Ibáñez, però també El Mercantil Valenciano.
Cap d’aquests dos sobreviuria a la Guerra Civil. El Pueblo seria clausurat i El Mercantil Valenciano veuria les instal·lacions confiscades per la Falange, que les aprofitaria per editar el seu propi diari: Levante. Las Provincias en canvi, que durant la guerra havia estat col·lectivitzat i editat per la CNT amb el nom de Fragua Social –els anarcosindicalistes, a diferència de l’ABC o La Vanguardia no li van mantenir el nom- va ser retornat als seus antics propietaris, la família Domènech. Aquesta, encara avui, manté una part simbòlica de l’accionariat, en un cas únic de pervivència durant 150 anys en la propietat d’un mitjà de comunicació a l’estat espanyol i probablement de molts altres països.
Durant la dictadura es va convertir en l’únic mitjà de propietat privada de València, cosa que li conferia una mínima autonomia. No gaire gran, recordem que era una dictadura a qui els propietaris del diari donaven suport entusiasta, però sí un poc més que els mitjans dependents directament de l’Estat o Falange. Famós i il·lustratiu és l’incident que provocaria la destitució del director Martí Domínguez després de la riuada que assolà la ciutat el 1957. Domínguez s’havia atrevit a criticar tímidament l’abandonament de València per part del govern espanyol, així com l’actuació de l’alcalde de l’època, Adolfo Rincón de Arellano.
Aquesta relativa autonomia de Las Provincias respecte al règim tornaria a fer-se valdre a partir de la dècada dels 70, durant l’anomenat tardofranquisme. Llavors ja es veia clar que el final de la dictadura era pròxim —encara que ningú poguera preveure què passaria després— i una jove i enèrgica periodista prendria les regnes del diari i li aportaria saba nova: Maria Consuelo Reyna.
Amb només 28 anys, Reyna, que era filla del gerent de l’empresa editora, Enrique Reyna, seria nomenada subdirectora del diari. A la pràctica, però, prendria el comandament real de la redacció i es convertiria en la primera dona a gaudir de tant de poder mediàtic a l’estat espanyol, mentre que José Ombuena es mantindria formalment com a director fins a la seua mort, el 1992. Aquells anys són els que han estat anomenats com la «primavera de Las Provincias», ja que el diari obriria les pàgines als creixents moviments socials, veïnals i sindicals, així com aprofundiria en el seu valencianisme, en un moment que aquesta ideologia evolucionava cap a un nacionalisme més antagònic amb el projecte espanyol. Van ser aquells anys en què Las Provincias es convertiria en un actor de primer ordre a l’hora de salvar l’espai natural del Saler o la conversió de l’antiga llera del Túria en el parc que coneixem ara i no en l’autopista que estava planificada. També en aquells anys, i segons explicava en una conferència la periodista Ana María Cervera, autora del llibre Las Provincias y María Consuelo Reyna. Liderazgo y poder en tiempos de cambio (1966-1982), s’intentaria recuperar Joan Fuster com a columnista del diari del qual havia estat expulsat el 1962. Tant Reyna com el seu pare i Vicent Andrés Estellés, llavors redactor en cap de Las Provincias, van viatjar fins a Sueca per tractar de convèncer l’assagista, encara que aquest rebutjaria l’oferiment, pot suposar-se per alleujament del director Ombuena, qui havia iniciat personalment la campanya per vetar Fuster a la premsa valenciana una dècada abans.
La «primavera de Las Provincias» —un terme que mai va agradar a Reyna— acabaria abruptament el 1978, quan el diari faria un gir de 180 graus en la seua línia editorial, pràcticament d’un dia per l’altre. Començaria llavors una llarga tardor. El diari abraçaria les tesis lingüístiques secessionistes i els postulats blavers, iniciant una virulenta campanya contra qualsevol manifestació progressista o valencianista, amb l’excusa de combatre una suposada invasió catalana. Mai s’han aclarit del tot les raons d’aquest canvi i s’han formulat tot tipus de conjectures i tesis, incloses les de la conspiració o el desencís amorós, una possibilitat difícil de creure en una personalitat com la de Reyna. Una opció més política estaria relacionada amb la gran influència que Manuel Broseta —que faria una evolució similar en aquells anys— tindria en la llavors encara subdirectora, mentre que Ana Maria Cervera apunta a «un estancament de les vendes, mentre Levante li retallava terreny», fet que forçaria el canvi de línia editorial.
En tot cas, la nova orientació resultava ser coherent amb el paper històric del diari, que tornava a alinear-se amb els interessos de la burgesia local, molt més còmoda amb el conservadorisme i el «sa regionalisme» que tornaven a traspuar les pàgines del diari. Serà durant aquests anys que Las Provincias gaudirà del seu moment de màxima influència política i social. En un moment de gran tensió provocada per la dreta local i els aparells de l’estat que tractaven de fer descarrilar el procés autonòmic i mantenir-lo dins el tancat acceptable pels arquitectes del nou ordre constitucional, Las Provincias jugaria un paper cabdal a l’hora d’inflamar un suposat «poble valencià» —que coincidia amb els segments conservadors sobre els quals descansava el diari—, desemmascarar l’enemic interior i decidir, al remat, qui era i qui no valencià.
«Las Provincias ha estat durant llargues dècades el garrot blaver contra qualsevol valencianisme progressista o indici de modernitat i, per tant, també la trona pública, legitimadora, de personatges vinculats a la violenta extrema dreta anticatalanista», escriuria Francesc Viadel a la revista Arxius el 2010. Una de les grans innovacions de Maria Consuelo Reyna va ser El Cabinista, la secció estrella del diari durant anys i que, estranyament, no és mai reivindicada pel mateix mitjà ni pels hagiògrafs de la periodista. Com una espècie de Twitter o «secció de comentaris» analògica, El Cabinista oferia un telèfon gratuït on els lectors podien cridar i deixar els seus comentaris anònimament. Allò es convertia en dues pàgines d’insults, mentides, amenaces i discurs d’odi justificades per ser «la veu del poble» i que mai serien perseguides judicialment, en un exercici notable d’impunitat pels de sempre. El Cabinista, juntament amb La Gota —la columna diària de Reyna— eren les seccions estrella del diari i servien per escalfar els ànims en una època amb un alt grau de violència política –que sovint s’ha descrit com «terrorisme de baixa intensitat». Violència que després era negada o justificada des de les pàgines del diari.
Probablement, un dels moments més terribles i també culminants d’aquesta simbiosi de Las Provincias amb la violència d’extrema dreta arribaria amb l’assassinat de Guillem Agulló, el 1993. Els dies posteriors al crim, la capçalera publicaria una sèrie d’articles en què tractaria de causar confusió sobre els fets, presentant el que era un assassinat polític com una «baralla entre bandes», i acusava Agulló de «skin violent» i als nazis assassins com a «apolítics» o fins i tot, simpatitzants de l’esquerra. «No hi ha mòbil polític en l’homicidi de Montanejos. Una volta descartat qualsevol component ideològic en la baralla, la policia antiterrorista elabora un informe del grup ‘skin’ al qual suposadament pertanyia Agulló» o «El presumpte agressor d’Agulló milità a Jove Germania i realitzà treballs per Radio Klara», va arribar a publicar el diari, en una estratègia de màquina del fang que hui han copiat i popularitzat digitals partisans o les xarxes de bots de les xarxes socials. «Les notícies menteixen, els silencis enganyen i el soroll distreu. Aquest és l’escenari mediàtic. Els relats del cas Agulló en són un exemple perfecte» explicaria a Mèdia.cat la periodista Maria Rosa Calaf, qui ha analitzat en profunditat el funcionament de les fake news.
Aquesta incardinació del diari en un espai més gran —que aniria des de les bandes d’ultres violents, fins a la dreta política o certes institucions de l’estat— seria clau per entendre el seu increïble poder polític, que sovint s’estendria «molt més enllà del simple fet periodístic», tal com avisa Cervera en la seua conferència. Fins i tot durant els anys d’ampla hegemonia electoral socialista, amb còmodes majories absolutes, tant a l’ajuntament, com a la Generalitat o a Moncloa, Las Provincias de Reyna tindrien capacitat de condicionar les seues decisions. «Amb la seua influència social esdevingué un autèntic malson consentit i finançat pels governs socialistes», explica Viadel a l’article ja citat. També jugaria un paper clau en l’acord de governabilitat entre el PP i Unió Valenciana, conegut com el «pacte del Pollastre» i que portaria a Rita Barberá a l’alcaldia, primer, i a Zaplana a la presidència de la Generalitat, després, inaugurant així el llarg període d’hegemonia conservadora.
L’arribada «dels seus» al poder —un temps en el qual Las Provincias fiscalitzava més l’oposició que el govern— no suposaria el moment culminant del diari, sinó el principi de la seua lenta decadència. Els seus posicionaments ultres i les mentides publicades durant anys passarien factura al diari, i més quan va ser el mateix Zaplana qui es va encarregar de soterrar la «Batalla de València», signant la pau lingüística i creant l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. La nova situació política deixaria Reyna cada volta més fora de joc, amb les vendes en caiguda lliure —just l’argument que havia servit per justificar el canvi de línia editorial el 1978— i en un context on la premsa impresa començava a perdre influència.
El 15 de setembre del 1999, l’empresa editora anunciava el «relleu» fulminant de Reyna com a directora —càrrec que ocupava des del 1992—, en una notícia que cauria com una bomba en els ambients polítics i periodístics valencians. La destitució va produir-se després d’una votació que va dividir la família entre dels Zarranz Domènech i la dels Reyna Domènech. L’alineació de José Reyna amb els seus cosins i en contra la germana acabaria provocant la caiguda de Maria Consuelo.
Darrere aquesta forta divisió familiar hi havia, també, els diners. El 2000, el Grupo Vocento —llavors Grupo Correo Prensa Española— comprava la majoria de les accions de Federico Doménech SA per un preu que mai s’ha publicat, deixant només una part simbòlica a la família original. Encara que el periodista Vicente Furió, històric cap d’esports de Las Provincias, publicaria a les seues memòries titulades Sin mordaza. Historia personal de un periodista de provincias, que l’enfrontament familiar vindria motivat, o com a mínim ajudaria, per la publicació en portada de l’assassinat d’una treballadora sexual on s’insinuava el nom del presumpte assassí, una persona estretament vinculada a part de la família Domènech.
Amb la integració de Las Provincias en un gran grup mediàtic —el mateix que El Correo i ABC— aquest passaria a estar controlat des de fora del País Valencià. La burgesia local perdia així el seu principal portaveu i una de les seues grans ferramentes de cohesió ideològica. El diari, encara que es moderaria —amb la desaparició d’El Cabinista, per exemple—, continuaria el paper de corretja de transmissió de les institucions controlades pel PP. El seu regionalisme, però, quedaria encara més desdibuixat i reduït a un folcklorisme i un victimisme anticatalà totalment depenent dels interessos de Madrid.
La decadència i pèrdua d’influència del diari durant el segle XXI ha estat inqüestionable. Un fenomen en part compartit amb el conjunt de premsa impresa, però que la dificultat de Las Provincias per adaptar-se als nous entorns tecnològics faria especialment sagnant. Per exemple, l’intent de crear un canal de televisió acabaria amb un sonor fracàs, i això malgrat les ajudes directes i indirectes que rebria per part de la Generalitat i ens associats, com per exemple Canal 9, que no cobraria el lloguer estipulat per l’ús dels seus repetidors.
El colp que suposaria la crisi del 2008 per a la burgesia valenciana —amb la desaparició de la construcció, principal motor econòmic del país i la destrucció de tot el seu sistema bancari— tampoc deixaria ja massa bloc històric a qui representar. Per acabar-ho d’adobar, el 2010, alguns dels sectors més moderns de l’empresariat optarien per llançar un nou mitjà de comunicació: Valencia Plaza, molt més adaptat als nous temps i menys marcat ideològicament. Un fet que, més enllà de l’impacte en les audiències, visualitzaria fins a quin punt Las Provincias ha perdut la seua històrica raó de ser, esdevenint només la franquícia local d’una gran cadena de diaris en franca decadència.
