«De tots els sants de gener, sant Antoni és el primer». Si es tracta d'un dels sants –i per extensió de les festes– més estimades per tant de personal pot ser que tinga alguna cosa a vore el fet que el celebrem amb les mascotes; de fet, celebrem les mascotes. És una festa bonica i tendra, que no sé com es viurà en altres pobles, però imagine que no massa diferent de com es fa al meu: fins a l'església, ermita o capelleta s'aplega tothom amb la mascota del ramal, dintre una gàbia o apretada al si en cas que la bestiola siga petiteta de mida. Així recorde els diumenges de Sant Antoni del Porquet quan jo era menut i així continuen sent a Quatretonda: amb una missa a la façana de l'ermita i en acabant una llarga cua de mascotes pacients, esperant el torn per ser beneïdes. I com que la festa és diumenge i l'equador de la jornada sempre es creua amb un àpat, un dia festiu i alegre rima a la perfecció amb un dinar en família.
La vintena de quilòmetres que separen el meu poble del poble del meu cunyat, el menjador de ma casa s'ha convertit amb una cadira més a taula i una tradició que ja forma part del nostre repertori de receptes i dels nostres costums familiars: la pericana a l'estil d'Atzeneta d'Albaida. Que supose jo que tampoc no serà molt diferent a la d'altres llocs, però per si de cas i per no xafar-me els dits, jo parle del modus operandi que veig fer cada any. Així que la pericana la mengem el dia de Sant Antoni, just després d'haver beneït Gaspar; que si gos i cunyat van arribar a la mateixa vegada, són ja deu anys que escudellem pericana abans de la torrada, tal com es fa al seu poble.
És molt bonic veure la gent que cuina amb ganes, que posa cura per fer una bona recepta perquè vol complaure els comensals. I així, les llesques de pimentó sec acaben picades molt menudes i convertides en una muntanyeta dins del plat; igual que l'abadejo, que adés era tot un llom i ara són un munt de molletes ben menudes. Ja només li queda l'all, també esmicolat i reduït a trossets xicotets, i tot junt, vinga remenar, va fent voltes mentre es lliga amb un bon raig d'oli d'oliva. Després torrem, que el fred de gener demana llar i no és qüestió de llançar a perdre la brasilada. I amb un costum que hem estirat des de menuts fins ara, com beneir el gosset, i altres que hem adquirit, com menjar pericana a l'estil d'Atzeneta, anem fent. I ben menjats i ben beguts, els temes van filant-se i ningú alça el cul de la cadira, i fora al corral la vesprada allarga i, malgrat el fred, resulta inevitable pensar en l'arribada del bon temps, en l'eufòria serena d'esperar una primavera que vindrà abans del que ens pensem i posarà punt final a la gelor. Ja ho diu el refrany: «Per Sant Antoni, un pas de dimoni», i ens empassem l'últim glopet de vi.