«Dibuixa’m el cos», o com l’empoderament sexual arriba quan el cos ho demana

Edicions del Sud publica l’última obra de Lourdes Boïgues

El primer que vaig pensar en veure l’última obra de Lourdes Boïgues fou l’exquisidesa de la seua portada. Lucía Pérez fa un treball meravellós que, juntament amb els tons obscurs predominants, generen la percepció que aquesta obra, com fa referència el títol, tractarà d’un intimisme corporal. I quin intimisme!

Fent cinc cèntims de la novel·la, Dibuixa’m el cos (Edicions del Sud, 2022) tracta del canvi i empoderament de la seua protagonista: Lali, una dona de cinquanta anys que mira el món amb aquesta vista que ens genera la rutina i, mai millor dit, la vida, per a adonar-se que el món que l’envolta té un munt d’estímuls per a ella! Tant és així que se’ns presenta una dona atractiva i desitjosa de refermar-se com a dona i que agafa ben fort el món quan, degut a la intervenció d’un misteriós personatge, s’adona que la sexualitat és un element vital que l’empodera quan deixa enrere antics tabús.

Perquè d’això tracta aquesta obra: dels tabús reservats a una generació que ha vist com la sexualitat ha sigut reservada per a homes i les dones, en canvi, havien de conformar-se amb «el que hi havia». Així, Boïgues ens presenta un seguit de personatges que canviaran aquest paradigma i no d’una manera arquetípica, ni tampoc enclaustrada en rols de gènere; se’ns presentarà de manera natural, com és el sexe, tant, que fins i tot l’humor més sincer es barrejarà amb la sensualitat més primigènia.

Cal remarcar que el fil conductor de la novel·la és un misteri que s’entrellaça amb el tema principal: el destí. Aquest es presenta com a guia en totes i cadascuna de les accions (actives i passives), que es donen a terme en la vida de la protagonista. Riure’s, melangia, el pas del temps, l’enyorança, la família o les responsabilitats són temes que es desenvolupen amb un dels recursos més importants que fa servir Boïgues: el llenguatge a peu de carrer.

A mesura que anem llegint, trobarem que el sexe, tant com les relacions humanes, es duran a terme mitjançant un llenguatge purament sincer, sense adornaments innecessaris, amb expressions directes, fruit de desitjos interiors que, de sobte, es veuen complits pels seus protagonistes. Els monòlegs interiors de Lali fan entendre aquest procés de l’empoderament sexual d’una manera orgànica, sincera; com un es parla a ell mateix.

Aquest procés es veu reflectit, si més no, en un simbolisme en clau de mesura de temps (mai millor dit) que es relaciona amb la manera que Lali s’autopercep, i això provoca en ella, experiència a experiència, que la protagonista que comença l’obra siga una ombra de la que l’acaba: hi ha una evolució emparada en la creació de la personalitat de la dona.

Perquè això és Dibuixa’m el cos, l’aventura que pren una dona per a trobar-se, sense tabús, sense pors, i sense dubtes, amb la naturalitat que ens dona la vida, en forma d’humor, en forma d’amors espontanis i fugaços i en forma de moments de pors, de sexualitat i d’esdeveniments que emmarquen la nostra vida.

Especial menció al tractament que té la figura de la dona a dins de la novel·la. Completes protagonistes, fins i tot, en ocasions, antagòniques, que posen en el punt de mira les relacions de les quals no es parla massa sovint.

En aquesta obra, sens dubte, Boïgues ha descrit amb mirada atenta, com una dona, un dia, fa clic i, quan ho vol, deixa que li dibuixen (en) el cos.