El gener del 1975 Jaume Sisa (Barcelona, 1948) va publicar el disc Qualsevol nit pot sortir el sol. Un àlbum que inclou la cançó homònima que, amb el temps, ha esdevingut un clàssic en el repertori de la música popular pel seu contingut fantàstic, amb una gran quantitat de personatges infantils; pel seu missatge d’esperança («de les tristors en farem fum»), i per ser un gran cant a l’amistat («només hi faltes tu… també pots venir si vols…»).
El 1986 Sisa va col·laborar amb el Grup de Folk i després va enregistrar el seu primer disc, L’home dibuixat, que el va acreditar com a element original dins l’àmbit de la cançó catalana. En contrast amb la tendència políticament compromesa de la Nova Cançó, va ser amb Pau Riba, el representant principal d’un corrent musical en català molt més marcat pel moviment hippy, l’underground i el folk-rock que per la cançó francesa o la cançó de protesta. En el cas de Sisa, aquestes influències es combinen amb les del surrealisme i les del còmic i la cultura popular, en un estil que ell ha qualificat de «galàctic».
El 1971 va col·laborar amb el grup Música Dispersa, amb el qual va gravar un àlbum amb el mateix nom. Aquell any també va enregistrar Orgia. Posteriorment, va publicar Qualsevol nit pot sortir el sol, Galeta galàctica (1976), i La Catedral (1977).
El 1979 va iniciar una reeixida col·laboració amb el grup teatral Dagoll Dagom, per al qual va compondre la música dels espectacles Antaviana i Nit de Sant Joan (1981). Posteriorment, va enregistrar Barcelona postal (1982) i Transcantautor (1984).
Després de publicar un recull de poemes i cançons, Lletres galàctiques (1984), va canviar d’estil i i va començar a cantar en castellà (1986) amb el nom artístic de Ricardo Solfa, sota el qual edità els discs Carta a la novia (1987), Cuando tú seas mayor (1988), Ropa fina en las ruinas (1992) i Yo quiero un tebeo (1993), amb Pascal Comelade.
El 1995 va tornar a canviar el seu nom pel d’El Viajante (Sisa Mestres llamado Solfa, 1996). El 2000 va recuperar el nom de Jaume Sisa. El 2001 va actuar per primera vegada en solitari al Palau de la Música Catalana, i va reprendre els textos en català. D’aquesta etapa són els àlbums Visca la llibertat (2001), La bola voladora (2002), El congrés dels solitaris (2005), Sisa y suburbano cantan a Vainica Doble (2006), Ni cap ni peus (2008) i Malalts de cel (2016).
Ha col·laborat amb altres cantautors, com ara Quimi Portet i Joan Miquel Oliver, i ha publicat, amb Carles Flavià, l’obra teatral Tan bé que anàvem… (2013) i, en col·laboració amb el periodista Donat Putx, l’autobiografia El comptador d’estrelles (2015). El 2019 es va publicar en dos volums Els llibres galàctics. 1966-2018, que reuneix les lletres, els poemes, els aforismes i els textos dispersos de Sisa i els seus alter ego. L’any 2022 li fou atorgada la Medalla d’Or de Barcelona.
