Si una cosa pot resumir el 2022 de la comunicació en valencià, és que aquest ha estat l’any del Podcast. En només un any s’ha viscut una explosió de noves propostes, així com consolidació d’altres ja existents, que han millorat la qualitat o han fet proves en format vídeo. Una inquieta comunitat que es pot descobrir a través de ferramentes com el repositori de contingut en valencià Poblet.info o el perfil de Twitter Podcastera valenciana. A finals del 2022 se els primers premis de la creació de contingut en valencià, que si bé incloïen tot tipus propostes de xarxes socials, com Instagram, Tik tok o Twitch, van comptar amb els podcast com un dels plats forts de la gala.
Poques propostes, però, aposten, almenys ara per ara, per la professionalització. En alguns casos ni s’ho plantegen. «Fer un pòdcast seria molt similar a fer un fanzín dels anys 90, tenim la mateixa filosofia del ‘Do It Yourself’ o Fes-ho Tu Mateix» explica Quim Ruiz, coautor del programa de literatura Gent Ràndom, considerats millor pòdcast valencià del 2021. En el seu cas, reconeix que tots tres tenen faena fixa i «ni es plantegen» canviar-la per l’aventura d’un pòdcast. «Ho fem perquè és divertit. Ens agrada llegir i comunicar i ens ho passem bé». Només enguany, ja a la tercera temporada, han decidit constituir-se com a associació per tal d’optar a alguna possible subvenció. Els diners que puguen aconseguir, així com els que alguna vegada han rebut per alguna activitat, com l’emissió de directes en esdeveniments com fires literàries, els han invertit en el projecte, millorant el material o pagant el tècnic. I aquesta no necessitat econòmica té un altre avantatge: «així també som més independents», ressalta Ruiz.
Però el món del pòdcast no està només compost per treballadors fixos o funcionaris i hi ha gent que es planteja horitzons de professionalització, encara que aquests siguen complexos. Marta Meneu és una periodista freelance que aconsegueix que el pòdcast li proporcione una part dels ingressos que, a la força, provenen d’orígens molt diferents. Per una banda col·labora a la Paella Rusa, un programa adscrit a Valencia Plaza i remunerat, i per l’altre impulsa Deparkineo, un magazín destinat a la gent jove i que és un projecte molt més personal. «Deparkineo no ofereix ingressos, però estem intentant que almenys no supose pèrdues, així que fem directes remunerats i estem buscant patrocinis –explica Meneu- i encara que per ara no ho hem aconseguit, hem tingut contactes interessants i no és tan impossible com podria semblar». També tenen una ajuda indirecta de Ràdio Godella, de titularitat pública, que ha optat per renovar la graella a base de cedir gratuïtament els equipaments i el personal a creadors de pòdcasts –també Gent Ràndom es grava en les seues instal·lacions- a canvi només de poder emetre els programes per antena. «A mi em pareix un tracte just i la veritat és que s’ha notat molt en la qualitat de les gravacions. Nosaltres només vam posar la condició de controlar tota la cadena de producció, des del guió fins a la difusió en xarxes socials i no van posar-hi cap pega», rebla Meneu.
«Subscripció o mort»
Francesc Miralles és un dels impulsors de Greuges Pendents, un pòdcast d’actualitat i anàlisi política que fa conjuntament amb Andrea Kruithof. Aquest any passat van organitzar una campanya de micromecenatge per donar un impuls al seu projecte que va culminar amb èxit. Per celebrar-ho van organitzar una jornada al bar Ambra de València que va servir també per reflexionar al voltant de les opcions de professionalització del pòdcast en valencià. «La pregunta seria més àmplia: es poden professionalitzar els creadors de contingut a Internet, en qualsevol llengua? -reflexiona Miralles- La gent que ho aconsegueix no és tanta com puga parèixer i hi ha molta gent que està fent hores i hores a Twitch o Youtube per una misèria, ja que aquestes plataformes es queden la majoria dels ingressos, que poden ser fins a un 60% en el cas del servei d’streaming d’Amazon, i els seus algoritmes t’obliguen a estar constantment publicant coses noves. Al final, els models d’èxit més coneguts es limiten a dues opcions –continua Miralles-: tenir moltíssims seguidors i aconseguir que un mínim percentatge d’aquests et pague alguna cosa o el suport de marques publicitàries. Però són opcions només vàlides si treballes amb llengües amb molts parlants, com l’anglès o el castellà. Així que per als valencianoparlants semblaria que l’única opció per al valencià seria batallar per les ajudes públiques o crear continguts només amb l’esperança de destacar i acabar fitxat per un mitjà convencional, el que condiciona molt els temes a tractar o les visions que pots donar». A més, aquesta captació de talent per part dels mitjans públics com À Punt o TV3 genera una altra paradoxa: el buidatge de les xarxes de creadors en valencià per part d’aquells mateixos que volen impulsar la llengua.
Davant aquesta manca aparent d’eixides, des de Greuges Pendents opten per buscar nous models, crear xarxa i potenciar una podcastera potent que genere un públic fidel. Amb aquest objectiu han creat l’associació Aixa i tenen pensat repetir jornades com les del bar Ambra. El seu model a imitar és La Sotana, el programa d’esports català que, des de les xarxes, ha aconseguit passar la mà per la cara a la gran majoria de mitjans esportius tradicionals. «La Sotana és un exemple magnífic que han fet el camí a l’inrevés: han passat dels mitjans tradicionals a internet i han aconseguit semi-professionalitzar-se» El secret? Miralles destaca que «no han signat cap acord amb cap gran plataforma, sinó que la clau ha estat controlar ells mateixos la producció i, sobretot, la base de dades dels subscriptors. Cobren directament les quotes i el seu marge de benefici és molt major».
Per arribar a la gent cal que aquesta «tinga clara que ets totalment independent, que el teu projecte no és vendre’t a una televisió pública, sinó dir el que vols», reflexiona Miralles, qui també recomana tenir clar el camp de joc: «Si vols fer continguts en valencià has de tenir clar que has de fer un producte de nínxol i per tant mobilitzar una part molt més important de l’audiència que si ho feres en una altra llengua. La sort que tenim és que l’oient en valencià és molt més militant i entén de forma més natural que si vol productes en la seua llengua cal pagar. Al final aquest ha estat, de sempre, el model de la majoria de projectes culturals en català. De fet, podríem resumir el futur de la indústria cultural en la nostra llengua amb el lema ‘subscripció o mort’».
