La setmana passada va estar marcada per les manifestacions en contra de la retallada d’aigua procedent del riu Tajo que havia de ser transvasada al Segura per a contribuir al reg del camp meridional valencià. El conflicte entre els governs valencià i manxec, amb l’executiu espanyol afavorint els criteris d’Emiliano García-Page, va desembocar en una manifestació a Madrid contra el Ministeri per a la Transició Ecològica en què hi eren, al capdavant, representants del Consell, que té un color polític quasi idèntic al del Govern espanyol.
Aquesta aparent contradicció s’explica, entre altres coses, per la proximitat de les eleccions. El relat de la batalla de l’aigua, clarament controlat per la dreta, ha fet que l’esquerra clame també pel transvasament entre retrets de bona part de l’opinió del sector, que considera que l’esquerra és ambigua davant aquesta demanda.
«El govern valencià actua amb pretensions electorals. Però els polítics no són ignorants: saben on estan els recursos, i no té cap sentit que en uns territoris diguen una cosa i que en uns altres diguen el contrari». Són paraules d’Ernest Blasco, qui fora assessor de la regidoria de Medi Ambient d’Alacant entre 2015 i 2018, enginyer, agricultor i veí d’una de les pedanies rurals d’Alacant, el Bacarot. Blasco també ha transcendit per discutir obertament les pretensions dels transvasaments al llarg d’aquests anys. «El problema que tenim és que ni el Govern valencià ni cap altre parlen clar, i haurien de fer públic un programa que explique les alternatives als transvasaments i que tranquil·litze els llauradors».
Segons Blasco, «els qui volen continuar controlant l’aigua diuen que sense transvasament s’acaba el món, i això cala molt, però no és cert». Aquest llaurador, que dècades enrere també va estar implicat en la lluita sindical del sector primari, explica que l’origen del problema està en «la gran patronal», que «vol que es facen les obres del transvasament, però el lloc on arribe l’aigua els interessa ben poc». Es refereix a les autopistes de l’aigua i a les grans infraestructures adjudicades a les grans constructores que, en el seu dia, també estaven interessades en el Pla Hidrològic Nacional que havia de transvasar aigua de l’Ebre cap al sud-est peninsular. Aquell pla, promocionat pel PP d’Aznar i defensat amb entusiasme pel PP valencià, comptava amb l’oposició del PP i del PSOE de l’Aragó, mentre que el PSPV, tot i no declarar-se’n partidari, s’hi mostrava calculadament ambigu davant la dificultat de discutir aquell projecte enmig d’un debat tan encès.
«Mentre demanen aigua transvasada, el 70% de l’aigua depurada d’Alacant acaba a la mar. Hi ha alternatives, com també n’hi ha per a fer funcionar els cotxes, però continuem amb el petroli per una qüestió d’interessos», explica Blasco. «Amb l’aigua passa el mateix», i posa l’exemple del problema econòmic a nivell mundial que s’ha generat amb la invasió russa contra Ucraïna. «Qui té el poder sobre la canonada del gas vol continuar manant, i si algú li diu, a qui controla la canonada, que el que ha controlat fins ara no ho continuarà controlant, el que farà és defensar-se. Amb el transvasament passa el mateix», argumenta. «Hi ha gent que tremola perquè els poden furtar el poder de les mans si els impedeixen controlar els regadius», diu referint-se al Sindicat Central de Regants de l’Aqüeducte Tajo Segura o a la comunitat Riegos de Levante. «Són ells els qui controlen l’aigua que arriba del transvasament».
Com a remei per a disposar d’aigua, Blasco proposa que aquest recurs estiga controlat per l’Estat a través d’un comitè de tècnics i científics que establisquen un preu únic per a l’aigua. «Si la dessalada ix a tal preu, la dessalobrada a un altre preu, i la de depuradora a tant, caldrà fer una mitjana perquè tothom pague el mateix». Aquest agricultor explica, també, que l’energia solar pot servir per a dessalar l’aigua, fet que fa aquest procés més barat que en èpoques anteriors. Blasco també assenyala els pous de la conca del Segura i l’aqüífer del Baix Segura –«un dels més grans d’Espanya»– com a dipòsits amb disponibilitat d’aigua. «La gent encara no sap que el 80% de l’aigua potable la tenim sota els peus, el que passa és que és fàcil de traure d’aquests punts i no resulta interessant a l’hora de fer diners. Així de clar», conclou.