- Despullant el País Valencià | Per Agnès Toda, directora de la Revista del Centre de Lectura de Reus
Viure al sud de les terres de parla catalana comporta complexitats no solament culturals sinó majoritàriament polítiques. La meua comarca, la Marina, no fa ni un segle fou desmembrada en dues: Alta i Baixa, per adaptar-se a una distribució territorial de nou tall en assumir un moviment retrobador de la identitat, al tardofranquisme. Aquesta divisió ja sembla totalment assumida i gairebé no es recorda l’antiga distribució. No seria d’estranyar que altres coses molt més importants i complexes canviaren també, ho hagen fet o ens troben en el camí del trànsit, i fins a quin punt no sols els habitants de la Marina sinó tots plegats, fills d’una terra i una història comuna que mai no s’ha consolidat en un estat modern, haguérem de replantejar els fet a partir de realitats noves i objectius divergents.
L’arquitecte finès Juhani Pallasmaa al seu llibre Habitar, descriu aquest fet com una forma de domesticar l’espai, però planteja que també cal domesticar el temps, reduint d’escala l’eternitat par fer-la comprensible. Això genera una responsabilitat molt més profunda que no creiem, doncs mentre el ritme de canvi de l’espai és més aviat lent, el del temps és imprevisiblement variable, i pot assolir velocitats vertiginoses per causes alienes que difícilment podem controlar i sols podem encaminar-les en determinada direcció o vestir-les amb aquell vestit que més convinga al moment precís, no fugint dels referents històrics sinó usant-los com a matèria dúctil de les nostres construccions conceptuals, i així construir nous moviments, noves i atrevides solucions que ens permeten una vida millor, lligada a l’entorn i al moment.
Però cap cosa existeix fins que és percebuda pels altres actors de la nostra existència, així ens veiem abocats a edificar els nostres projectes amb profusió de visibilitat, amb entorns mediàtics i fortes campanyes, el que genera conflictes amb altres apostes de sentit contrari o interessos creuats, i en aquesta pugna el temps juga sempre un paper important. Hem de saber coordinar, com ja s’ha dit, els ritmes de l’espai i els dels temps, tot just abans que se’ns dissolga el temps i s’escape entre els dits després d’ingents esforços i conjuntures personals que són com vides.
Soc plenament conscient de les diferències que ens ha produït la història i el sotmetiment a un estat amb propostes disgregadores i objectius centralitzadors, donat que viatgen en sentit contrari als nostres interessos. Amb tot, però, les dificultats no resoltes del mateix estat per consolidar-se, deixen moltes portes obertes a organitzacions territorials, a polítiques diverses i impensables, en les parts inicials dels processos de reconversió social que dins l’Estat espanyol sempre s’han donat a glops espasmòdics, amb les conseqüents convulsions pròpies dels estats no consolidats.
És, però, un procés difícil fer del nostre espai un cúmul de possibilitats fèrtils, costa engalzar les poètiques correctes que construeixen l’èpica necessària per enaltir els cors i els acords amb les veus que els canten per ajustar l’embat, i el nou embat, fins a assolir el triomf, que no és altre que viure amb normalitat.
Si certament és important saber d’on venim, i aquesta pensada té molt a veure amb el que som, la influència amb el que volem ser té molt menys a veure, malgrat que condicione el camí. La història és un procés d’aprenentatge, però el futur és un procés de producció que barreja elements de diversa índole, molts d’ells allunyats del nostre control estricte.
Amb Nosaltres, els valencians, J. Fuster va iniciar uns profunds estudis sobre l’esdevenir dels valencians al llarg de la història, amb una intencionalitat fertilitzant, amb la idea de construir un futur diferent a un ara inconsistent que vivim amb poques opcions de participar en la gestió del lloc i el temps que habitem. Fuster invoca una estructura organitzativa i política del territori que evidentment s’encabia en un moment determinat i que ara cal traslladar a un temps global diferent, tot però sense necessitat de rebutjar les seues aportacions, sinó actualitzant-les amb altres que el temps ha anat posant al nostre abast.
El món als anys 60 del segle passat era una cosa prou diferent al nostre món actual. El temps era més lent que no ara que la informació no solament corre a una velocitat incontrolable, sinó que també es crea a una velocitat semblant. Així, destriar s’ha convertit en un exercici pesarós, més fins i tot que el mateix fet creatiu. Mentre que molta informació no correcta o intencionadament falsa s’acumula junt amb unes xifres semblants d’informació verídica, ens trobem amb la manca de capacitat real de destriament, molta d’aquella manipulada, interessada o falsa se’ns ha colat, enterbolint els nostres sentits i exposant les nostres febleses a uns poders cada cop més intangibles, que estiren fils i fils de les nostres vides, sense saber realment cap on ens dirigeixen o què implica aquell o l’altre moviment que ens hem vist obligats a fer, mentre estupefactes intentem reaccionar a fets que venen i van sense el nostre control i permís.
Amb tot, el panorama no és tan desolat com sembla. Encara podem generar estructures que ens permeten espais de llibertat, sobretot a les perifèries, allà on el poder és més feble. És per això que ens calen les comarques, la creació de xarxes horitzontals de transmissió eficaç. Les mateixes eines que el poder usa per controlar-nos poden ser capgirades i usades per fer-li front. L’estructura que aquest moment demanda és la xarxa, sense cap dubte, i els ciutadans en som cada dia més conscients, fins i tot usem la seua estructura amb molta més desimboltura i control que les elits mateixes; és, per tant, que haurem de ressaltar la importància dels nodes i aquestos són les noves comunitats que aglutinen noves xarxes, així els ciutadans formen una xarxa que es nodifica en les ciutats i viles, aquestes ho fan en les comarques, i aquestes altres en comunitats majors, fins a completar l’estructura global i l’organització política que pot generar aquest sistema. Seria la Confederació Asimètrica, una estructura amb funcionament totalment horitzontal que permet confederar diferents àmbits a diferents nodes amb estructures concretes per compartir. Així, el País Valencià tindria la capacitat de confederar temes concrets amb la resta dels Països Catalans, tant a escala cultural, lingüística o de gestió mentre confedera temes marítims de Marsella a Andalusia, monetaris amb la zona euro, de justícia amb Europa, militars a l’OTAN, o amb unes formes i organitzacions totalment diferents si així ho decideixen els seus ciutadans.
Aquesta idea fuig del concepte de qui mana, per estructurar una societat basada en qui gestiona. És el fons de la qüestió que explica Jürgen Habermas en la seua Història i Crítica de l’Opinió Pública, en exposar que l’estat és l’administració pública i la seua tasca és cuidar del bé comú públic i de tots els ciutadans, també ho diuen totes les legislacions democràtiques en plantejar que el subjecte de la sobirania són els ciutadans, sense distinció de classe, sexe, edat, creença o procedència. Els humans tenim la tendència a universalitzar les situacions i a eternitzar-les quan aquestes fins i tot difícilment ens sobreviuen i els canvis són molt més sobtats del que podríem esperar. Qui millor pot cuidar del bé comú que els mateixos ciutadans que han estructurat i organitzat el sistema?, qui pot construir millor la democràcia que el mateix subjecte? Però vivim en un món prestat de representants, als quals donem uns poders que ells multipliquen, fins fer inútil i inservible el paper de subjecte.
Habitar a les perifèries, i més si són cap al sud, permet unes visions menys mediatitzades si són en una comarca tan multicultural com la Marina Baixa, on s’han establert enormes comunitats principalment d’europeus de diverses nacionalitats o d’altres pobles ibèrics que venen a gaudir d’una edat platejada, sota el lluminós sol mediterrani o d’aquells que venen a teixir els seus negocis al voltant d’aquestes comunitats en trànsit cap a 3 espais més eteris. Tots, uns i altres, configuren una barreja dissemblant amb els autòctons que influeix la societat en general i fa de totes elles noves fórmules conceptuals de mestissatge que afecta a tots, no solament els autòctons, també aquells que hi són vinguts pateixen una transformació igualment i hem de veure la que fan sobre nosaltres com a aportacions a la nostra construcció vivencial, res és negatiu si tenim la capacitat de reaccionar i extreure’n aprenentatge.
És així com en les perifèries es generen alternatives que els centres amb la seua accelerada cosmovisió dels esdeveniments no tenen gaire temps d’analitzar, forçant la dosificació d’aquestes noves propostes en els àmbits polítics dominats majorment per les metròpolis, tornem a la dualitat entre l’espai i el temps per acabar tancant el cicle.
Direm que cal cercar el màxim de consensos en les construccions polítiques del nou cicle que s’ha obert amb la brutalitat del Big Data per tal de delimitar uns espais de certesa o fins i tot d’incertesa conscient, aquella que permet la recerca. Hem d’assolir consensos d’espai i temps, per caminar i mirar d’arribar.
[Article publicat a la Revista del Centre de Lectura de Reus el 3 de maig del 2022]
