- Despullant el País Valencià | Per Agnès Toda, directora de la Revista del Centre de Lectura de Reus
Es repeteix contínuament; l’assumpte és recurrent: El País Valencià és la regió de tot l’Estat que pitjor finançada està pel Govern espanyol. Siga de qui siga la veu (patronals, partits polítics, Generalitat, sindicats), amb major o menor èmfasi, sempre s’escolta el mateix: cal un nivell just de finançament i d’inversions per a la Comunitat Valenciana, almenys com pot tenir la mitjana espanyola. I és cert. Aquesta és una reivindicació de fa més d’una dècada, i pot ser que tota la darrera generació de valencians haja patit aquesta manca de finançament.
Hi ha qui pensa que aquesta situació és deguda a un càstig semblant al que van ser les deu plagues d’Egipte, com a revenja del malbaratament i la corrupció que s’instal·là al País Valencià. Tot es deuria a aquella irresponsabilitat política del fet que el deute públic s’amaga amb l’enlluernament d’obres faraòniques, amb els capritxos d’uns quants i la dilapidació d’altres fent aeroports, marines, auditoris, estadis, camps de golfs i tot allò que els venia en gana. Seria a la fi del segle xx; els anys eufòrics d’una dreta regional que entengué el País com una enorme finca privada per fer grans festes, intercanviar-se favors entre amics, i enriquir-se amb l’excusa del bé comú. Algun alt càrrec ho tenia ben clar: «estoy en política para forrarme», i així ho complí. Algú pagaria, es pensava. I a hores d’ara és quan s’està pagant, almenys, per la manca de diners i inversions; encara que també alguns, ben pocs, estan a la presó per tots aquells abusos. Ara bé, aquest podria ser el final d’un capítol i el començament d’un nou temps?
Al País Valencià molts estem cansats, farts i avorrits que es tornés a repetir que som un país frustrat, que no apleguem mai a hora de fer les coses que cal, que estem supeditats a interessos d’altres –siga cosa del centre o del nord–, etc. No sé ben bé si la llosa de la manca de finançament no ve a ser una nova excusa per impedir-nos caminar cap endavant. Caldrà mirar des del segle xxi i cap al segle xxi; és a dir, parlar de futur, d’esperances i no tant d’enyorances.
El món valencià, llevat d’algunes disfuncions, havia estat un exemple d’estabilitat i de regularitat quant a feina, equilibri i cohesió social. El model estava basat en les oportunitats que oferia un exèrcit de petites empreses, especialitzades en activitats, moltes d’elles tradicionals i intensives en treball, gran part de les vegades sense qualificació, però que generaven abundant quantitat de treball. Això, unit als avantatges que des d’un punt de vista geoestratègic té el País en relació amb el clima i la fertilitat de la terra, va possibilitar dur a terme activitats econòmiques de caràcter terciari (turisme) i primari (agrícoles), que unides a la construcció van permetre durant llargs anys ser una Comunitat que proporcionava equilibri social i benestar econòmic. Aquell equilibri i benestar es va veure seriosament deteriorat en el moment que sobrevingué una crisi financera com l’esdevinguda a finals de la dècada del 2010. Això arrossega a la desaparició pràcticament un terç del teixit industrial existent, així com situa la taxa d’atur propera al 30% de la població activa.
En realitat, què és el que estava passant? Tradicionalment l’economia valenciana s’ha basat en dues característiques funcionals que fins aleshores li havien permès sobreviure: l’espontaneïtat i l’adaptabilitat. Tret de casos esporàdics, l’economia valenciana havia funcionat sense política i sense projecte a mitjà termini. Era l’oportunitat que es veia al mercat, en el comportament a curt termini, cosa que feia funcionar la majoria de les empreses i d’activitats. La crisi financera del 2007-2010 faria canviar les coses?
El País Valencià ve a ser un 10-12% de la població, el PIB, les exportacions, etc. de l’Estat espanyol; poc ha variat des de fa un parell de generacions. És cert que els indicadors econòmics i socials confirmen que les coses no han canviat molt més. Tanmateix, el redreçament de l’economia valenciana respecte de l’espanyola des de principis de segle és un fet objectiu. El pes demogràfic de la Comunitat ha disminuït al conjunt de l’Estat; la renda per càpita de la Comunitat Valenciana s’allunya de la mitjana espanyola; la taxa d’atur de la Comunitat continua sent significativa (semblant a l’espanyola); i l’exportació valenciana encara no ha assolit la posició que tenia al conjunt nacional fa quinze anys. Les coses han canviat. Molt? No, és cert, però, simplement estan canviant. La pregunta que ha fer-se és: cap a on estan canviant?
Essencialment el que s’està decidint és encabir-nos en el que ha resultat el model de funcionament des de finals del segle passat. Així, hi hauria dos sectors que per als valencians són els sectors que donen feina, que fan guanyar-se la vida a la gent i que mantenen l’activitat: el turisme i la rajola; podríem anomenar-los amablement, els turbo-sectors. Açò és, quan es posen a funcionar, van a velocitat per damunt de qualsevol altre. La resta? Hi ha de tot. Des de sectors que tenen una activitat i uns estàndards molt dignes quant a inversió, modernització, responsabilitat social, etc., fins a altres que estan funcionant molt lentament. Així, destacaríem tot un nou rebrot de l’agricultura i l’agroindústria, els plàstics i la química, el metall i la ceràmica; tots ells amb certa intencionalitat capdavantera. Altres, funcionen en un marc més lent, com podríem ser els tèxtils, la sabata o la fusta. I ja quedaria la resta que sembla, que funcionen a banda de tot compromís, com són l’administració en general i el comerç, que ara per ara són el gran matalàs de l’economia valenciana com anys enrere ho fou l’agricultura.
El camí que està tornant a enfilar-se és el d’instal·lar-se en la vora còmoda del curt termini amb les activitats low cost que han bandejat la modernització de l’economia valenciana fins a situar-la cada cop en nivells per sota dels que fa anys enrere ens trobàvem. Hem anat desestimant el «model bolonyès», amb orgulloses petites i mitjanes empreses emprenedores, i s’està animant a reprendre (tantes vegades com fora necessari) el «model florida», en què l’especulació és el símbol d’identitat de l’activitat econòmica, i la destrucció del territori l’empremta que està quedant. Així es planteja com alguns dels signes identitaris pròpiament valencians com han estat l’amor per la terra i l’orgull d’emprendre activitats, estan cada cop més allunyats de la pràctica quotidiana de tanta gent. Una paraula proposada recentment per aclaridora d’aquest procés seguit, és la de «clemen-solar» (Novell i Sorribes, 2021, al llibre Notícia del País Valencià). Crec que resum sobradament els camins que s’han deixat i les noves dreceres que s’han triat. Ens oblidem del que vàrem ser sobre la identitat de la terra productiva i del treball com a senyal de dignitat de l’home; i convertim aquella terra productiva en un espai vist ara com a solar expectant on el que mana és el mercat i no el treball. Estem passant de ser lliures, autònoms i dominadors del nostre temps i treball, a ser dependents, insegurs, i esclaus d’uns valors mercantils i especulatius.
Com a dada aclaridora d’aquesta elecció de model de treball i de sectors productius triats diríem que hem dissenyat un model productiu que amaga el gran secret valencià i que no és altre que, quan més es treballa, menys es guanya; és a dir, com més treballem, més pobres som. Per posar un exemple pràctic entenedor en relació amb aquest model productiu valencià, diríem, mentre un treballador mitjà, a Madrid o al País Basc, en raó al seu temps de treball, al seu jornal i a la seua activitat, tardaria al voltant de 20 anys a fer-se un habitatge estàndard, pagant els seus crèdits i les seues hipoteques; tanmateix, si tenim aquest treballador al País Valencià, amb els jornals pagats, els temps de treball que es té, i les activitats pròpies, tardaria 35 anys; és a dir, 15 anys més. Aquest és, doncs, el model valencià que s’ha estès i que reiteradament torna a aparèixer cada cop que el cicle econòmic inicia un retrobament.
Els resultats de tot aquest gran canvi ens ho presenten assenyalant la polarització que a molts nivells està apareixent: polarització en termes sectorials, territorials i socials. Estem deixant (o hem deixat ja) de ser una societat cohesionada i amb aspiracions comunes de benestar, orgullosa del treball creatiu i ben fet pel que ens identificaven. En canvi, a hores ara, i cada cop més, trobem activitats que estan arraconant-se i que encara que podrien tenir futur, lluiten front a l’enlluernament –i als favors polítics– que duen les noves oportunitats per la digitalització i les noves tecnologies. També està passant a escala territorial on s’esdevé la pèrdua del valor d’aquelles terres de l’interior per l’abandó de les produccions tradicionals; estem consentint un país territorialment partit en dos: l’interior sense futur, i el costaner amb expectatives fonamentades en una constant bombolla especulativa. Tot allò està comportant un país a doble velocitat: per una banda, els capdavanters, els espavilats diríem, i, per altra, la resta, els endarrerits. Un país socialment dividit.
L’aparició d’aspectes nous al panorama econòmic aconsellava que s’hagués de plantejar el model funcional sota altres premisses. Les exigències que demanen els nous clients, les rivalitats amb competidors que no existien fins al moment, l’aparició de noves formes de producció, la mobilitat creixent dels factors productius o la gran influència de les grans marques i companyies, fa que s’hagin de repensar les formes tradicionals de funcionar; és a dir, cal replantejar el model productiu. Aleshores, serem capaços de plantejar aquest nou model de funcionament? La pregunta està per contestar.
Els valencians hem perdut totes les revolucions industrials que han passat per davant de les nostres cases. La primera revolució industrial –la que introduí al llarg del xix els elements mecànics en els processos productius, a banda de produir els impactes socials i polítics de considerable transcendència– al País Valencià ens agafà mirant cap a un altre lloc; pesaven molt més els interessos dels diners tancats als bancs, les rendes de les cases i les terres, que no pas l’interès per millorar les coses introduint màquines en les activitats tradicionals. Estiguérem lluny de la modernitat que arrossegava la revolució de la mecànica. Passat el temps, resultà que calia renovar aquells utillatges mecànics ja que estaven introduint-se nous elements –els electrònics– en els processos productius i en la vida quotidiana; eren els anys 50-60. I novament ens agafà mirant cap a altres llocs. Què ens importava a la majoria dels valencians aquestes innovacions? Pot ser que en alguns sectors i en algunes poblacions valencianes açò de la revolució electrònica tinguera interès, però a la resta –a la majoria dels valencians– el que els importava era la terra i la taronja. Un bancal de taronges donava per viure a una família nombrosa. Per a què calfar-se el cap en elements electrònics? I passà novament aquella revolució; oblidar-nos de l’electrònica era com endarrerir-se cent anys. Però així fou; novament la revolució industrial (la segona) passà pel país sense soroll ni polseguera. I així s’arriba a la fi del segle xx i començament de l’actual. Un nou repte industrial en relació amb les formes de produir i els béns nous que es fan. Eren les TIC, allò de les noves tecnologies, una nova revolució industrial. I aquí ens agafa mirant novament a altre lloc: ara es tracta de deixar la polseguera de les terres i ficar-se’n de promotor i constructor. És que no tenia més valor en el mercat un quilo de cement i de rajoles que un quilo de fils d’ordinador? Les TIC? Això per a què serveixen? Poques inversions valencianes en aquestes activitats; poca gent ocupada en aquestes feines. I així novament vam deixar passar el futur.
I ara per ara ens trobem davant d’una darrera revolució industrial, la que està venint. L’agafarem? Aquesta quarta revolució, la dels serveis a les empreses, a les persones, la que es fica endins de totes les millores possibles quant a productes i processos, la que podem incorporar a tot tipus de béns per tal de diferenciar-los i donar-los un nou valor afegit, serem capaços d’agafar-la? Pensem que mà d’obra, ara, preparada, la tenim en la molta quantitat de joves experts en nous coneixements i en noves tecnologies; pensem que món i mercats, existeixen. Però tinc el dubte de si encara hem trobat o no eixa gent capdavantera, responsable del seu entorn, capaç de pensar més enllà del seu passat on ha dominat tot al seu voltant; malauradament no existeixen eixos dirigents que saben on estem i què significa jugar en un món obert. El futur està per construir i la responsabilitat és de tots.
La revolució industrial que es requereix, la 4a, la del 4.0, s’assumirà o es deixarà passar com s’han deixat passar en altres ocasions les revolucions industrials derivades i exigides pels canvis mecànics, per l’electrònica o per les noves tecnologies? Ara és la revolució dels serveis a l’empresa, a la indústria, als sectors tradicionals; una revolució tecnicoorganitzativa que faria pegar un bot de qualitat cap a productes i activitats de més valor afegit. És la revolució que estan esperant activitats com l’agroalimentària, la metal·lomecànica, la química, o moltes de les activitats tradicionals valencianes que necessiten de petits canvis en els seus processos productius i distributius per donar grans bots en les seves capacitats competitives.
Com es podrà fer? Com es podran implementar moltes de les actuacions necessàries? Dues coses semblen imprescindibles: voluntat i capacitat. La manca d’una classe dirigent capaç d’assumir les seves responsabilitats socials i col·lectives sobre el territori ha estat fins ara un signe distintiu de l’estructura social valenciana; no es preveu que en curt termini puga donar-se un canvi significatiu en aquest sentit. D’altra banda, aquesta manca tracta de ser substituïda per una nova voluntat política en implementar accions que vingen a suplir la manca d’iniciativa transformadora que es requereix. És el cas de l’Agència Valenciana d’Innovació o de les modestes mesures que sobre reindustrialització es poden estar impulsant des de l’arribada d’un govern progressista a la Generalitat Valenciana. En qualsevol cas, aquestes mesures no garanteixen els canvis necessaris, si bé són necessaris per tal que aquells arriben a produir-se. Realment els territoris valencians més sensibles als possibles canvis, cas dels districtes industrials tradicionals, o les comarques centrals valencianes, requereixen d’actuacions si es pretén continuar construint un País en el que la cohesió social i el respecte mediambiental i equilibrat siguen les senyes d’identitat dels valencians.
[Article publicat a la Revista del Centre de Lectura de Reus el 3 de maig del 2022]
