- Despullant el País Valencià | Per Agnès Toda, directora de la Revista del Centre de Lectura de Reus
El juliol del 2015, (sense haver-ho planificat mesos abans) vaig aterrar al Senat, nomenat per les Corts Valencianes a instàncies del Grup Parlamentari de Compromís, sense saber massa bé per a què valia aquella cambra tan posada sempre en qüestió i de la qual tothom, tots els partits, sempre diuen que cal renovar.
Han estat uns anys molt convulsos, en aquests anys he estat en cinc legislatures (algunes de molt curtes, i sense legislar res en no configurar govern), he viscut una moció de censura (que es va fer al Congrés, i va canviar al partit del Govern), els darrers dies de persones que semblaven eternes com Rita Barberà o fins i tot la inaudita aplicació de l’article 155 a Catalunya… o el primer govern de coalició.
Recorde perfectament com en arribar, ho faig directament a una sessió plenària, sense saber absolutament res de què havia de fer, i perdut; mai abans havíem tingut representació des del valencianisme polític en la Cambra Alta.
A poc a poc, hem intentat donar ús i traure-li el màxim suc possible; en teoria tenim les mateixes funcions pràcticament que el Congrés (excepte la investidura del Govern entre poques funcions); allà es controla al Govern cada ple, es ratifiquen els convenis i acords internacionals, els convenis entre CA, es legisla, encara que siga de segona lectura, totes les lleis passen també pel Senat.
La imatge tradicional del cementeri d’elefants, on es prejubilen exalcaldes, expresidents d’autonomies, exdiputats que abans pintaven alguna cosa, la teníem guanyada merescudament, i això va ser el primer que vaig topetar, gent que feia anys que estava apartada de la primera línia política, relegats a una vida més plàcida, amb menys pressió mediàtica que al Congrés.
El 2015 era un any de canvis grans (grans capitals de l’Estat; Madrid, Barcelona, València, Saragossa, Santiago, Cadis… amb alcaldies que no eren dels partits «de sempre»), el cada cop més asfixiant bipartidisme imperfecte de PP, PSOE i nacionalistes bascos i catalans donava lloc a parlaments, estatals i autonòmic, molt plurals, i Compromís que feia sols uns 4 anys havia arribat al Congrés, també ho feia al Senat, al mateix temps que entrava gent, molt més jove de l’habitual d’altres formacions polítiques noves.
El mite de la «cambra de representació territorial» era això, un mite (com si al Congrés no es triaren també els diputats i diputades pels territoris), i passava el mateix en les dues cambres de les Corts Espanyoles; on part del temps el perdem a debatre mocions o proposicions no de llei que no tenen cap aplicació pràctica, que són simples declaracions de bones intencions, «d’instar el govern a…» encara que després el govern faça cas omís. En eixe format és còmode, quan toca al senador de torn de cada partit, que demane alguna inversió o reconeixement per a la seua demarcació (i qui sap si eixa serà l’única intervenció durant tota la legislatura).
Els partits d’implantació estatal, els senadors i senadores es desdibuixen dins del seu grup i poc saps si són d’un territori o altre perquè voten tots amb fèrria estratègia de partit. Entrar Compromís en el Senat crec que modestament sí que va servir perquè, de sobte, es començara a parlar en totes les sessions plenàries del País Valencià, del seu dia a dia, de les seues problemàtiques.
De sobte, les persones que estaven contractades pel Senat per traduir oralment les intervencions en el ple (la part de mocions i mocions conseqüència d’interpel·lació es pot fer en llengües cooficials) van començar a treballar (perquè, per cert, les persones que tradueixen del català siga de Catalunya o les Illes, no poden traduir el valencià).
Qüestions com l’infrafinançament valencià, la infrainversió, parlar contínuament com mai s’havia fet el mateix concepte de País Valencià, presentant milers d’esmenes als Pressupostos Generals de l’Estat exigint actuacions concretes, haver posat tots i fins al darrer poble més xicotet del país en els diaris oficials… a poc a poc han anat formant part de la normalitat.
Les primeres vegades que ens pujàvem a tribuna, i parlàvem dels problemes del País Valencià semblaven una cosa fora de lloc . «De què es queixen estos ara?», quan la queixa contínua per la situació dels territoris (de manera justa o no) es limitava a sols aquelles dues comunitats amb forces polítiques pròpies d’eixos territoris. Ara, el problema de l’infrafinançament ja el té tot el món assumit que existeix, tot el món sap i fins i tot verbalitza que estem a la cua quant a inversions. Això no vol dir que tots vulguen buscar-hi solucions, però l’única manera d’arreglar un problema és que tot el món el conega, és un primer pas i ho hem aconseguit.
Que podríem fer més o que hi ha partits que trauen més per al seu territori? Clar, però és difícil posar més accent valencià quan sols tens ara una veu (un vot) en el Congrés i un vot en el Senat (hem arribat a ser-ne 4 i 2, respectivament, però sense que foren vots determinants).
Tot açò deriva, a més del mateix paper del Senat, de la mateixa configuració de l’Estat; als partits tradicionals (PP i PSOE, especialment) i majoritaris ningú els demana explicacions de per què no fan més per al País, a nosaltres sí. Per què no aconseguim el que aconsegueix per exemple el PNB? És fàcil, perquè no tenim la representació institucional del PNB. És just aquest mercadeig de la política de tant tens, tant vals? Vull pensar que no.
Els valencians i les valencianes sempre hem estat una colònia, sense dret a queixa, ara a poc a poc, comencem a fer-nos escoltar. Fins a on?, fins on els valencians i valencianes vulguen.
[Article publicat a la Revista del Centre de Lectura de Reus el 3 de maig del 2022]
