El dia que l’Athletic Club de Bilbao acceptà admetre un valencià a l’equip

L’any 1955, Recaredo Agulló, sent un xiquet, va rebre una carta d’un directiu que obria la porta perquè jugara malgrat no ser basc

«Benvolgut Recaredín: en dir-los a alguns jugadors del nostre Athletic com de "fan" ets d'ells, han tingut l'atenció de dedicar-te aquesta fotografia. Quan l’ensenyes als amics, pots dir-los que és l'equip que els va donar una lliçó de bon jugar a aquestes grans companyies de circ internacional que es diuen "Madrid" i "Barcelona". Però has de saber que aquests xics, abans de ser bons futbolistes, han estat bons estudiants per a desenvolupar bé la seua intel·ligència, que després han aplicat al joc de futbol. Espere que aquesta foto t'estimule a tu per a ser tan bon estudiant com ells i molt bo envers els teus papàs, i que al mateix temps practiques l'exercici físic, a fi que un dia arribes a dominar bé els llibres i la pilota i et faces digne jugador d'aquest gran equip. Com saps, l'Athletic solament admet jugadors bascos, però ja he parlat amb la Directiva perquè faça una excepció amb tu i t'admeten. Saluda als teus papàs i rep un bes molt fort del teu amic». Signat: José de Ezpeleta.

Qui va escriure la carta era l'amo d'una important empresa de xapes i taulers de Biscaia i directiu de l'Athletic Club de Bilbao; qui la va rebre, un xiquet valencià de 9 anys, Recaredo Agulló, el pare del qual treballava com a comercial al País Valencià per al basc i amb qui tenia molt bona relació. Era l'any 1955, quan l'equip de Bizkaia va guanyar la Copa d'Espanya al Real Madrid. La missiva obria la porta a fer una excepció a eixa filosofia que ha acompanyat sempre el club, que el fa especial a tot el món i que diu, textualment: «La totalitat de futbolistes de l'Athletic Club han nascut o han estat formats a Euskal Herria».

Fotografia de  l’Athletic Club de Bilbao dedicada a Recaredo Agulló i carta de José de Ezpeleta | Arxiu de Recaredo Agulló

Agulló: «Jo volia ser porter de l'Athletic. Els somnis de xiquet et modelen i et fabriquen el futur»

Potser a algú li sona el receptor, Recaredo Agulló. Doctor en Filologia, professor de francés, historiador, atleta i autor de molts llibres, entre altres ocupacions. És l'autor, per exemple, del Diccionario Espasa de Términos Deportivos que recull unes 6.000 expressions relacionades amb distints esports i adaptades al castellà; un llibre que es pot trobar a la Biblioteca del Congrés dels Estats Units d'Amèrica.

L'investigador recorda amb molta tendresa el moment en què el seu pare li va donar el full manuscrit, en tornar d'un viatge a Euskadi: «Qui entrava a la meua casa havia d'anar directe a veure la carta. Un amic que venia de visita, qui venia per un aniversari... sempre els ensenyava la carta». Els seus pares li posaren un marc, que és el que ha permés que 68 anys després encara es conserve. La va penjar a l'habitació on dormia, lloc al qual encara està en l'actualitat. «Durant molts anys la vaig llegir i encara ho faig. Cada cop que la llegisc, descobrisc alguna cosa o recupere idees o sentiments, com la “magdalena de Proust”, que a través d'un objecte pots evocar el passat. Va formar i forma part de la meua vida», somriu.

Somiava realment Recaredo Agulló amb jugar en l'Athletic? «Clar! Era una passió», sosté. I és que anava a classe amb la samarreta del club, una autèntica raresa a la València dels anys cinquanta. «Als Reis Mags els demanava unes botes de futbol i una samarreta de l'Athletic Club de Bilbao», assegura. Va arribar a jugar de porter a l'equip valencià La Industria, on presumeix que va ser el menys golejat una temporada, i després estigué al llegendari Club de los Muchachos dels Poblats Marítims de València. Per a ell, arribar un dia al club de Biscaia era tot un somni. «Jo volia ser porter de l'Athletic. La infància és un moment que s'escapa a la raó, els somnis de xiquet et modelen i et fabriquen el futur, et fan viure eixa etapa amb una intensitat i emocions que quan ens fem més majors i descobrim el món dels adults, canvien perquè entren pel mig la raó, els interessos, la societat, la cara oculta de les coses...», reflexiona.

Recaredo Agulló presentant el llibre Los Orígenes del Rugby al Consell Valencià de Cultura

A l'adolescència es va adonar que la carta era, en realitat, «una preciosa concessió»

En algun moment de l'adolescència, eixe moment de transició entre ambdós mons, el dels xiquets i el dels adults, és quan Agulló es va adonar que, realment, l'Athletic Club no pensava fer una excepció a la seua filosofia, sinó que era «una preciosa concessió per part d'unes persones que es posaren d'acord». «Però quan eres un xiquet no tens eixa capacitat per veure-ho», observa.

Tot i això, valora que la carta va ser un «regal» que ha marcat la seua vida: «Potser pensaren que s'oblidaria o es perdria, però no va ser així. Va entrar a formar part dels somnis d'infantesa d'un xiquet que pensava que l'Athletic era l'equip que el representava. I ho ha sigut i ho continuarà sent perquè té un concepte de l'esport més que elogiós, preservar i treballar la pedrera. No hi ha cap club en el món amb aquestes característiques i que haja mantingut eixe nivell. La dignitat de l'afició i el sentiment de pertinença que crea potenciar el que tenen al seu voltant s'ha de valorar i d'admirar».

La passió d'eixe xiquet valencià per l'Athletic Club de Bilbao venia de família. El seu pare va conéixer la societat basca quan va començar a treballar com a comercial a la costa mediterrània per a l'empresa de José de Ezpeleta. Era un industrial molt potent que treballava la fusta en conglomerat en l'època de la construcció entre els anys 50 i els 80. «És el que ens va permetre estudiar als fills», comenta Agulló. El seu pare pujava uns 15 dies a Bilbao amb una certa freqüència per una feina que va ser un autèntic salvavides per a la família, ja que l'home havia estat a la presó pels seus ideals republicans. Per aquest motiu, amb la dictadura franquista no li donaven treball.

Allà es va enamorar de l'Athletic i de la seua filosofia, sentiment que va heretar el seu fill, Recaredo Agulló, i que s'ha transmès al descendent d'aquest, l'estudiós de la pilota valenciana Víctor Agulló; ell també ha seguit la tradició amb els seus fills. Quatre generacions de valencians units per l'amor a l'equip que aposta pel talent autòcton. «Som totalment bojos. Patim i quan perd ens obrim en canal!», bromeja.

Recaredo Agulló davant de l’escultura dedicada a la República, a Cullera

«L'esport mercantil i que tracta l'ésser humà com un producte, per a mi no és esport»

Recaredo Agulló és un autèntic apassionat per l'esport. Als seus 75 anys, continua eixint a córrer. Defensa que la pràctica de l'esport «ajude a crear una societat més justa, més democràtica i més solidària». «L'esport mercantil i que tracta l'ésser humà com un producte, per a mi no és esport», valora. Recorda amb estima el futbol dels anys 40 i 50, que creu que «no té res a veure» amb l'actual: «Els jugadors del València i de l'Athletic eren rivals en el camp, però després del partit acabaven de copes. La relació entre les aficions també va arribar a ser molt intensa».

No obstant això, lamenta que el blaverisme i l'acció armada d'ETA va suposar un trencament de les bones relacions en part de l'afició. A València, es va passar als insults i a cridar-los «etarres» només per exhibir una ikurriña, una gent a la qual «tampoc li agradava la senyera valenciana».

Ara bé, no tot era positiu al futbol de mitjans del segle XX. Agulló explica que el futbol va ser l'únic esport que va potenciar el règim feixista perquè «interessava des del punt de vista econòmic, polític i cultural» i, en eixe context, sosté que «el Real Madrid era l'ambaixador de la dictadura, la seua imatge de cara a l'exterior».

El catedràtic parla amb coneixement perquè és un expert en esport. Si bé és cert que la possibilitat de jugar en l'Athletic Club de Bilbao, malgrat no ser basc, no eren més que paraules boniques per alimentar els somnis d'un xiquet, Recaredo Agulló sí que va seguir al peu de la lletra una recomanació de la carta d'un dels directius de l'equip l'any 1955: va ser un «bon estudiant». Cosa que, lamenta, no van fer alguns jugadors de futbol: «Molts van tirar la seua vida perquè quan havien de jugar, van desatendre el seu futur. He tingut algun veí futbolista a qui he vist quasi en la pobresa. En el seu moment, gastaven molts diners i es creien molt importants, però si després no tenen un ofici, els diners s'acaben i passen a una situació difícil».

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.