La cripta arqueològica de Sant Vicent Màrtir, a València, està situada prop de la porta romànica de la seu i al costat del conjunt arqueològic de l’Almoina.
Va pertànyer, fins a la desamortització del 1835, a la casa del Xantre, el canonge encarregat de la direcció del cant al cor de les catedrals. Segons la tradició, ocupava el lloc de la presó romana on tancaren el sant al segle IV.
En època islàmica, es va convertir en banys. Després de la conquesta cristiana el 1238, es va interpretar que les restes d’un edifici que hi havia eren la dita presó. I diuen que Jaume I va encarregar que s’alçara damunt d’aquestes una capella amb accés per la plaça de l’Almoina. Aquesta va ser substituïda per una de nova planta el 1427, anomenada Presó de Sant Vicent.
La portada de la capella es va fer el 1831 a costa del xantre Miguel Cortés. Està formada per un arc de mig punt flanquejat per dues columnes toscanes adossades, que suporten un entaulament de mètopes i tríglifs. A la part superior, hi ha un nínxol amb una petita figura moderna del sant.
Restaurada el 1970, va ser objecte d’una investigació arqueològica el 1989, quan es va enderrocar l’immoble que la contenia. A la cripta, s’hi va descobrir una capella funerària visigoda del segle VI en molt bon estat de conservació, que estava connectada amb la catedral visigoda de la qual també hi havia la capçalera i dues tombes de la mateixa època. Formava part del conjunt episcopal que, a més de la catedral, incloïa una església, un possible baptisteri i una altra capella bessona a l’estudiada, així com una extensa necròpoli.
Així mateix, s’hi van trobar, als nivells inferiors, el cardo màxim, la prolongació de la Via Augusta dins de la ciutat; una domus o casa que donava a la via, en les estructures de la qual va aparéixer una pintura mural amb l’efígie del déu Mercuri; un bucrani i un fragment de sarcòfag paleocristià. I, a més, gran quantitat de ceràmiques musulmanes, pitxers de bronze, un ou d’estruç decorat, i un dinar datat el 1007-1008.
La fàbrica de la capella és carreus a les cantonades, en part reutilitzats, i maçoneria de doble parament amb farciment entre totes dues cares, en la majoria material d’espoli, encara que és molt diferent el material utilitzat en la zona de l’absis i el creuer de la resta de l’edifici.
Presenta forma de creu llatina formada per un absis rectangular, nau de creuer i una nau més ampla que el creuer dividida en tres trams separats per pilastres adossades, que es corresponien amb sengles contraforts a l’exterior, dels quals únicament es conserva el situat al costat nord, amb un arcosoli en cada tram dels murs laterals. Estava cobert de volta, i encara es conserva la volta del braç nord del transsepte. Al costat occidental, la nau donava accés a la nau sud del creuer de la catedral, de la qual s’han trobat restes a l’absis.
Des del punt de vista litúrgic, té tres zones bé diferències, absis, creuer i nau, separades per cancells de pedra calcària amb decoració tallada a bisell en dos plans per les dues cares, típica de l’art visigot del segle VII, que encara es conserven in situ, encaixats entre barres de marbre amb ranures verticals com a suport. El creuer està separat de la nau i del presbiteri per una doble línia de cancells, fets en pedra calcària finament llaurada. L’altar, que va aparéixer dins d’un pou, és d’un sol peu, amb base, columna, capitell i cimaci, que suporten una taula de marbre rosa. En cadascuna de les cantonades de l’exterior, hi ha tombes construïdes amb grans faixes de pedra.
En l’actualitat, el conjunt està ubicat dins d’una finca del 1990.
