- Despullant el País Valencià | Per Agnès Toda, directora de la Revista del Centre de Lectura de Reus
El retard històric en l’assumpció de la memòria democràtica antifeixista per la societat valenciana, en la seua importància nuclear per construir una societat democràtica avançada, en relació amb altres nacionalitats de l’Estat, era proverbial fins fa molt poc.
Durant molts anys, des de la immediata postguerra, van ser les dones vídues d’aquells assassinats en les paredasses, com en el cas del Terrer de Paterna, aquelles quasi sense recursos i vilipendiades en les seues localitats, les que anaven cada vegada que podien a posar flors el primer de novembre a la fossa comuna on l’enterrador els havia dit que estava llançat el cos del seu marit. Així es va mantindre sempre viva la memòria d’aquells 2.238 assassinats a Paterna. A aquell enterrador anomenat Leoncio Badía, al qual el franquisme va obligar a exercir eixa professió com a única forma per guanyar-se el pa, totes les famílies i el moviment memorialista valencià li estan en deute, no l’obliden i reivindiquen la seua memòria. Però aquesta és una altra història. Sí que cal recordar, que Paterna és el segon lloc amb més assassinats en una paredassa, després del Cementeri de l’Est de Madrid, en temps de «pau».
No obstant això, en aquests últims anys, amb l’impuls decidit del moviment memorialista i la posició adoptada des de les administracions autonòmica, provincials i locals, s’està aconseguint avançar de manera notable, tant en moltes de les nostres reivindicacions concretes, com en la presència de la memòria en el debat cultural, acadèmic, social i polític. I això malgrat l’escassa, encara que creixent, dotació econòmica pressupostària per part de l’Administració Pública.
Va ser a partir del 2016 quan es va començar a caminar de manera decidida en la nostra terra. D’una banda, es va aprovar la nostra Llei 14/2017, de 10 de novembre, de memòria democràtica i per a la convivència de la Comunitat Valenciana, una de les millors lleis autonòmiques, malgrat les seues deficiències. I per un altre, des de la Diputació de València, la diputada Rosa Pérez Garijo va començar a subvencionar i impulsar, inicialment a Paterna, les primeres exhumacions científiques dels 4.714 assassinats pel franquisme de llarg a llarg del nostre País, el 95% dels quals entre 1939-1943, segons la documentada obra del doctor en història contemporània Vicent Gavarda Cebellán titulat Els afusellaments al País Valencià (1938-1956), estudi iniciat cap a la primeria dels anys 80 amb la preparació de la seua tesi doctoral. Obra publicada per primera vegada per la Institució Alfons el Magnànim el 1993, i en una segona edició el 2007 per Publicacions de la Universitat de València, edició també esgotada.
És de destacar que des de llavors va començar a sorgir un moviment associatiu dels familiars de víctimes del franquisme de les fosses de Paterna, fenomen que no ha cessat de créixer i que s’ha estés per tot el nostre territori, pel qual les famílies s’uneixen i organitzen a fi d’aconseguir les subvencions necessàries de l’administració per dur a terme les exhumacions, altres tasques complementàries i obtindre justícia. Així, el juny del 2017, amb l’exhumació de la fossa comuna 113, on van ser localitzades unes 50 víctimes, l’associació de familiars de la fossa, al costat de Rosa Pérez Garijo, aleshores diputada provincial, davant l’aparició de les primeres restes amb evidents signes de violència, es va personar en els Jutjats d’Instrucció de Paterna per presentar denúncia per crims de lesa humanitat contra els seus ascendents, argumentant que van ser víctimes d’un pla d’extermini sistèmic i sistemàtic, l’únic delicte del qual havia sigut defensar la legalitat republicana, i no el d’«auxili a la rebel·lió o revolta», com paradoxalment figurava en les sentències d’aquells consells de guerra farsa pels quals havien sigut condemnats en temps de pau.
En un primer moment, davant aquesta primera denúncia, el jutjat va ordenar paralitzar l’exhumació i obrir diligències. Però l’alegria dels familiars i de tot el moviment memorialista va durar molt poc. Prompte la titular del Jutjat d’Instrucció número 2 va tancar el procediment sota l’argument que, d’una banda, tenien més de 20 anys, i «no podien ser considerats delictes de genocidi i crims de lesa humanitat, perquè aquesta figura va passar a formar part del nostre Codi Penal a partir de l’1 d’octubre del 2004, per la qual cosa no és possible aplicar-la amb caràcter retroactiu, i tot això sense oblidar la vigència i legalitat de la Llei 46/1977 d’Amnistia». És a dir, no es reconeixia la imprescriptibilitat dels crims de lesa humanitat en el nostre Codi Penal, segons el dret internacional humanitari. I s’interpretava eixa Llei d’amnistia, com una llei de punt final. Tot això en contra de la lletra i l’esperit del dret internacional i dels tractats internacionals subscrits pel Regne d’Espanya i que ho obliguen.
Des de llavors, en aquests últims cinc anys, ha sigut molt el camí recorregut. Així, campanya rere campanya, s’han realitzat o estan en curs exhumacions en el cementeri civil de Castelló, Alacant, Paterna, Llíria, Gandia, Segorbe, Énguera, Benissa, etc. I tan sols a Paterna i fins hui s’emporten exhumades o amb actuacions en curs, un total de 1.200 víctimes tretes a la llum d’aquelles fosses del silenci, l’oblit i l’horror. En el cementeri civil de Castelló, les víctimes exhumades o en procés hui dia, ronden les 150.
Però per contra, fins al moment el percentatge de restes identificades no supera de mitjana el 15%. I això és degut bàsicament a dos factors: al temps transcorregut, que fa que l’estat de les restes no siga el més adequat per poder identificar per ADN, encara que es tinga familiars per poder comparar, o bé no es localitzen familiars als quals poder recollir mostres d’ADN. Davant aquesta situació, hem vingut reclamant la construcció d’un mausoleu memorial col·lectiu en superfície per reubicar dignament i no ser retornats de nou a aquelles fosses de l’horror, totes les restes no identificades o bé aquells que així ho desitgen les seues famílies, en petits nínxols individuals. Aquesta reivindicació ha sigut atesa per la Generalitat i ha dotat per enguany una partida pressupostària d’un milió d’euros per a la construcció en el mateix cementeri d’aqueix espai memorial, on resguardar les restes i que constituïsca un lloc de memòria, junt amb les fosses exhumades i el Terrer, per a les generacions presents i futures, amb un centre d’interpretació.
També actualment, es troba en fase molt avançada l’elaboració del Mapa de Fosses de la Comunitat Autònoma, instrument imprescindible per continuar amb un pla coherent d’exhumació de totes les restes conegudes i aconseguir així una comunitat autònoma lliure de fosses, segons compromís en ferm d’aquest govern autònom en aquesta legislatura envers la societat valenciana.
Un altre pas important del nostre moviment memorialista, ha sigut la creació el 5 d’octubre del 2019 de la Coordinadora d’Associacions per la Memória Democràtica del País Valencià (CAMDEPV), federació que agrupa hui dia més de 50 associacions a tot el llarg i ample del mapa, des de la Vega Baixa a Vinaròs i des dels Serrans a la Marina. Amb això hem aconseguit un instrument unitari molt eficaç per guanyar presència pública, major capacitat negociadora amb les administracions públiques i major unitat i potència de les forces memorialistes per dur a terme totes les actuacions reivindicatives i de difusió de la memòria, els valors republicans i els drets humans.
El lema que aglutina tot el moviment memorialista de l’Estat espanyol és «Veritat, Justícia, Reparació i Garanties de No Repetició». I per donar resposta a aquesta justa aspiració, és pel que en principi va nàixer l’actual nou projecte de llei de memòria democràtica, del PSOE i Unides Podem. No obstant això, la seua intenció, donada la seua actual redacció, no compta ni amb el suport del conjunt d’associacions memorialistes, ni de les forces polítiques parlamentàries necessàries per tirar avant en el Congrés.
Si bé és cert que recull avanços importants en diversos aspectes en matèria d’educació, exhumacions, arxius, dret a la veritat, etc., continua sent insuficient sobretot quant al dret a la justícia, la tutela judicial efectiva, i a la reparació. Des de la Trobada Estatal de Col·lectius de Memòria Històrica i de Víctimes del Franquisme, entitat estatal a la qual pertany la CAMDEPV, considerem que:
És necessària la declaració de nul·litat de la llei d’amnistia del 1977, o almenys del seu article 2, apartats e i f, perquè deixe de ser considerada per la judicatura com a llei de punt final i permeta així investigar els crims del franquisme i, per tant, l’accés a la justícia.
És de justícia que tant les sentències com els tribunals i tota la legislació repressiva del franquisme es declaren il·legals i nuls. No n’hi ha prou a declarar-los il·legítims.
Pese a l’avanç que representa que l’Estat espanyol assumisca la seua responsabilitat directa en la recuperació i identificació de les víctimes de fosses comunes, l’avantprojecte no garanteix la tutela judicial efectiva en el procés de localització, exhumació i identificació, i això és absolutament necessari per establir la veritat jurídica del que va passar, la custòdia legal de totes les proves documentals, així com per impartir justícia.
És imprescindible el reconeixement dels crims del franquisme com a crims de lesa humanitat i, per tant, imprescriptibles, per la qual cosa l’Estat espanyol ha de ratificar la Convenció sobre la Imprescriptibilitat dels Crims de Guerra i dels Crims de Lesa Humanitat del 1968.
Seguint l’exemple d’Alemanya, demandem el reconeixement de la responsabilitat patrimonial i civil de l’Estat, així com d’institucions, organitzacions, entitats i particulars que s’hagen beneficiat de l’espoli franquista i dels treballs forçats.
Exigim el reconeixement jurídic de totes les víctimes del franquisme, com a subjectes actius de tots els drets reconeguts en la Llei 4/2015, de l’estatut de la víctima del delicte.
A més, és ineludible la modificació la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi Penal, incorporant al nostre dret intern el principi de legalitat internacional i el compliment de la legislació internacional en matèria de drets humans.
En la nostra Llei 14/2017, de 10 de novembre de la Generalitat, de memòria democràtica i per a la convivència de la Comunitat Valenciana, en la seua disposició addicional sisena, apartats 1 i 2, es planteja la necessitat de la creació d’una Comissió de la Veritat. Per part nostra, considerem que actualment i donades les circumstàncies esmentades anteriorment, és una tasca central molt important la creació d’una Comissió per la Veritat, la Justícia i la Reparació. I en aquest sentit les converses amb la Conselleria de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica per a la seua creació durant aquest mateix any, van per molt bon camí, per tal de crear-la amb el suport legal de la Generalitat i la seua corresponent dotació pressupostària.
Per al seu disseny ens basem en un informe que l’Alta Comissionada de les Nacions Unides per als Drets Humans Louise Arbour va realitzar el 2006, titulat: «Instruments de l’estat de dret per a societats que han eixit d’un conflicte. Comissions de la Veritat», així com en l’experiència de les aproximadament 100 Comissions de la Veritat que s’han constituït en el món per intentar donar solució mitjançant la veritat, la justícia restaurativa i la reparació a les víctimes.
Basant-nos en l’esmentat informe, no parlem tan sols d’un «fòrum» per a la veritat, sinó d’una comissió amb la participació de les víctimes, que al mateix temps recomane tota una sèrie de mesures legislatives, jurídiques, administratives… en pro de la tutela judicial efectiva i la reparació integral per a les víctimes. Tot i que no contemplem de cap manera que siga una espècie de comissió judicial que envaïsca l’àmbit dels tribunals.
En aquest sentit, són esclaridors alguns paràgrafs del citat informe de l’Alta Comissionada des del 2004 al 2008, Louise Arbour, que cite a continuació:
«L’experiència demostra, no obstant això, que moltes víctimes i moltes comunitats poden necessitar alguna cosa més que la veritat per a perdonar.» (p. 2)
«La majoria de les comissions de la veritat no estan facultades per a amnistiar als autors de delictes. La gran majoria, en realitat, recomanen en el seu informe final que s’emprenga una acció penal (o una investigació judicial que porte a possibles processaments) pels fets que han documentat, i sovint entregaran les proves que disposen a les autoritats judicials.» «Recomanar l’enjudiciament, com ja s’ha assenyalat, aquest és el criteri més comú.» (p. 11)
«Conscients de la situació real de les víctimes, la majoria de comissions de la veritat formulen enèrgiques recomanacions en els seus informes finals per a la creació de programes de reparació.» (p. 28)
«Les recomanacions d’una comissió de la veritat tenen com a últim objectiu impulsar totes les reformes i els programes de depuració encaminats a modificar les institucions que van permetre o van dur a terme abusos en el passat.» (p. 29)
La creació d’aquesta Comissió estem convençuts que contribuirà de manera decisiva a l’avanç en la nostra lluita per la justícia.
Llarg és el camí recorregut fins ací. Camí que va començar aquell 1 d’abril del 1939, recorregut en solitari per totes i tots nosaltres, malgrat l’oblit i el silenci al fet que se’ns ha sotmès durant tants anys, quan no la repressió, camí dur i difícil, però que estem segurs que arribarem més prompte que tard a la meta de la veritat, la justícia i la reparació per a totes les víctimes del franquisme. Molts han mort en el camí, sense veure superat aquell dolor, aquell trauma inesborrable, però l’aconseguirem. És un deute d’aquesta democràcia envers tots aquells que lluitem contra la dictadura i per les llibertats democràtiques i els drets humans i l’única manera de tancar aquelles ferides del genocidi franquista que encara i al nostre pesar romanen obertes.
[Article publicat a la Revista del Centre de Lectura de Reus el 3 de maig del 2022]
