«El Nadal és valencià», diu la campanya de la Generalitat Valenciana que promou el consum de productes autòctons en aquestes dates. Parlen del cava de Requena, del raïm del Vinalopó, del caqui de la Ribera del Xúquer, de la granada mollar d’Elx, dels cítrics valencians o del torró de Xixona i d’Alacant. Però, i si alguns d’aquests productes no són tan valencians com pensem i estan elaborats realment amb productes que han recorregut milers de quilòmetres?
Això és el que ha alertat La Unió Llauradora, un any més, amb el torró. Fa uns dies va enviar un escrit a la Conselleria d’Agricultura perquè impulse una modificació del plec de condicions de la IGP Xixona i Torró d’Alacant amb l’objectiu que establisquen en l’etiquetatge el país d’origen exacte o procedència de les ametles i mels utilitzades en la seua fabricació. «Amb això s’aconseguiria evitar la inducció a error entre les persones consumidores, que cada vegada són més exigents pel que fa a l’origen d’allò que estan consumint», afegiren.
L’any passat aquesta organització agrària va reclamar que l’ús de l’ametla autòctona fora «requisit sine qua non per poder accedir als segells de qualitat». «La Unió Llauradora considera imprescindible que les empreses emparades en marques de qualitat (IGP o DOP) que no empren producte autòcton exclusivament deixen de tindre aquest segell i proposa la incorporació de l’especificació de l’origen de l’ametla utilitzada per a la producció en l’etiquetatge», va defensar.
Els torrons de les IGP han d’emprar matèries primeres valencianes?
Què diuen realment els plecs de condicions de l’IGP Xixona i de l’IGP Torró d’Alacant? Als dos casos especifica el mateix respecte a l’origen de les matèries primeres. Sobre l’ametla, diuen que han de ser «del gènere Prunus amygdalus dulcis, netes, sanes i sense matèries estranyes, de les varietats agronòmiques i) València (o comuna), ii) Mallorca, iii) mollar, iv) marcona, v) planeta i vi) llargueta, amb les modificacions varietals respectives, de cada zona o localitat, varietats emmarcades en regions caracteritzades per la benignitat del clima mediterrani, i poden procedir d’Alacant, Castelló i València; l’ametla s’hi incorpora repelada i torrada».
Sobre la mel, que ha de ser pura d’abelles i «de les varietats milflors, romer i flor del taronger, com també altres varietats monoflorals específiques de les seues zones o regions, on la benignitat del clima en caracteritza diferencialment les propietats, i poden procedir d’Alacant, Castelló i València».
Com veiem, a ambdós casos, el moll de l’os està a «poden procedir d’Alacant, Castelló i València», que concretaria que es permet un origen que supera el de les IGP (Xixona i Alacant), i pot arribar a totes les comarques d’Alacant, de Castelló i de València. El conflicte pot arribar amb la interpretació del verb «poden», que en el plec en castellà consta en forma de gerundi: «pudiendo proceder…». Marca que només «poden» procedir d’allà o és un condicional? La lògica ens diu que tan sols «poden» utilitzar-se amb eixos orígens locals; en cas contrari, quin sentit tindria especificar tres orígens i no tots? És a dir, «poden procedir d’Alacant, Castelló, València, Estats Units d’Amèrica, Iran, Marroc, Síria, Turquia, Itàlia, Austràlia, Algèria», etc., o directament, no especificar cap origen sempre que s’acomplisquen els requisits citats anteriorment per a l’ametla i la mel. Per tant, podríem concloure que els plecs actuals ja obliguen al fet que l’origen de les matèries primeres siguen del País Valencià?
Sembla que no. El director general de Desenvolupament Rural de la Conselleria d’Agricultura, David Torres, deixa clar que els plecs de condicions, en tractar-se d’una IGP i d’un producte transformat, «el que es valora és la transformació del producte, que és artesanal i es fa a una zona específica». «Però el producte principal no té per què ser de la zona emparada», matisa. Sobre la polèmica, assegura que han iniciat un procés de negociació amb el Consell Regulador de les IGP i les organitzacions agràries per tal d’aconseguir una «aproximació» entre ambdues postures i és una denúncia que es repeteix any rere any.
El secretari tècnic de La Unió Llauradora, Joanma Mesado, explica que als torrons i altres productes transformats no emparats per cap DOP o IGP se’ls aplica la llei europea. Concretament, la 1169/2011, que diu que l’origen dels ingredients és obligatori «quan es mencione el país d’origen o el lloc de procedència d’un aliment i aquest no siga el mateix que el del seu ingredient primari». En el cas dels productes, com el torró, que tenen un segell de qualitat, no és necessari indicar l’origen dels ingredients que el componen si aquest ja figura al plec de condicions. En el cas del torró s’entén que com parla que les ametles i la mel són «varietats emmarcades en regions caracteritzades per la benignitat del clima mediterrani», ja no seria obligatori dir d’on són. Tot i que realment no estan concretant en cap moment el seu origen concret.
Per obligar-los a fer-ho, Mesado defensa que «caldria modificar el plec de condicions», cosa que depén del Consell Regulador i que «es pot impulsar des de la Conselleria d’Agricultura». Un canvi per al qual hi ha reticències perquè suposaria eliminar mercat, i això significaria que els preus s’ajustarien més a la llei de l’oferta i la demanda. El secretari tècnic de La Unió afegeix que a la modificació que demanen es podria establir un matís que permetera utilitzar producte de tercers països quan l’ametla valenciana no tinga la qualitat adequada o quan no hi haja suficient oferta. Enguany, per exemple, la producció ha caigut un 55%, segons dades del Grup de Treball Autonòmic de Fruits Secs (GTA FS).
L’ametla i la mel valenciana s’enfonsen, malgrat l’alta demanda
Un estudi de 2021 fet pels serveis tècnics de La Unió Llauradora indicava que la demanda d’ametla és quasi el doble de l’oferta, de tal forma que els últims 20 anys s’ha hagut d’importar una mitjana anual de 352.000 tones. Per assolir aquesta quantitat al País Valencià, s’hauria d’incrementar la producció un 44%. Malgrat això, el preu de l’ametla autòctona ha caigut al voltant d’un 60% entre 2015 i 2020 i la situació, que cada cop és pitjor, està provocant l’abandonament de les terres d’aquest cultiu de secà. Com és possible que, en una economia de mercat, el preu de l’ametla valenciana caiga en picat si hi ha més demanda que oferta?
L’agricultor Ricardo Beltran, amb ametlers a Cabanes, dona una resposta contundent: «Perquè cada any importen més ametla. El mercat és molt fàcil de dominar. Hi ha molt poca ametla enguany, però com ha entrat més de fora, els preus han baixat encara més. L’ametla s’està pagant més barata que l’any passat». «Diuen que tot ha pujat, però no és cert. El preu que es paga a l’ametla ha baixat. Jo soc consumidor i veig que m’han apujat els preus, però també estic a l’altra banda i ara em paguen menys. Qui m’explica això?», pregunta. El principal país d’on Espanya importa ametla són els Estats Units d’Amèrica.
Beltran conta que el cost de producció de l’ametla estava, l’any passat, en 1,34 €/kg. Com a altres cultius, és habitual que es venga a pèrdues, a un euro o inclús 0,75 €/kg. Això explica que “cada dia hi ha més abandonament de terres”, com explica l’agricultor: «Volen que entre gent jove amb ajudes, però si la cosa funcionara, no caldrien. La gent s’interessa i treballa si dona diners, però després de fer la inversió bestial que has de fer, els números no ixen».
El director general de Desenvolupament Rural, David Torres, revela que des de les IGP l’han comentat que «no tenen gens d’interés de comprar producte de fora»; de fet, sostenen que la major part dels ingredients són valencians, tot i que no hi han dades que ho corroboren i des del Consell Regulador no han participat en aquest reportatge per, segons han al·legat, manca de temps en aquestes dates. Si compren de fora, sospesa Torres, és més per una qüestió de volum i qualitat que per preu. I no és que l’ametla valenciana no siga bona, sinó que creu que haurien de millorar els processos de qualitat.
En tot cas, Torres assenyala que les IGP treballen al voltant del 5% de l’ametla total que es produeix al País Valencià, de manera que encara que els torroners la compraren tota autòctona, el percentatge d’influència en el sector «és molt reduït». Per això, insta a denunciar i «posar el focus en la distribució i en altres sectors que treballen moltíssima ametla», com és el cas d’empreses de fruits secs que fan ametla envasada i transformats. «Igual que amb la taronja exigim que siga valenciana i no sud-africana, hem de fer el mateix amb l’ametla. Demanem al consumidor que mire les etiquetes; als torrons, però també a la resta de productes amb ametles», assevera.
Des de La Unió Llauradora discrepen d’aquesta xifra i asseguren que, si el torró només comprara ametla valenciana, col·locarien al voltant del 68% de la producció total anual, ja que gasten al voltant de 4.500 tones en gra. L’any 2022, que ha sigut anòmal quant a producció, s’han fet 4.238 tones segons GTA FS. Davant els problemes de l’ametla, l’agricultor Ricardo Beltran adverteix que «un mode de vida, una cultura i un paisatge que ha costat segles de fer, es desfà en tres anys».
L’embolic de les denominacions d’origen
El cas del torró de Xixona i d’Alacant obre un meló que afecta altres denominacions d’origen: Quin origen marca el segell, el d’elaboració o el dels ingredients emprats? Posem el cas de l’orxata. L’única cosa que garanteix que la xufa de la beguda valenciana per excel·lència és autòctona és l’etiqueta de la DOP Xufa de València; si no la té, les probabilitats que siga africana són altes. Per això, cap orxata industrial -la que comprem als supermercats en bric o ampolla de plàstic- sense segell diu «Orxata de València» i, com a molt, posa «envasada a» o «elaborada a». Només podem trobar trampes als lineals o als fulletons de les distribuïdores: per exemple, a un Carrefour al costat d’Alboraia, bressol de la xufa, s’ha pogut veure com una orxata sense DOP Xufa de València estava exposada amb el rètol «Producto de la Comunidad Valenciana».
Ara bé, fonts coneixedores assenyalen que realment, amb el reglament de la DOP a la mà, l’orxata feta a València amb xufes africanes podria dir-se que és de València perquè aquesta denominació d’origen només protegeix el tubèrcul, no la beguda vegetal. Si ho fera alguna marca, i si algú ho denunciara, encara es podria apel·lar a la llei europea 1169/2011, que estableix que la indicació del país d’origen o el lloc de procedència serà obligatòria quan la seua omissió poguera induir a error al consumidor, de manera que s’ha d’indicar l’origen quan l’ingredient primari siga distint al lloc de procedència de l’aliment. En l’actualitat, cap orxata feta amb xufa africana menciona aquest origen.
En el cas dels «Vins DOP València» o dels «Vins DOP Alicante», els seus respectius reglaments sí que fan referència explícita tant al producte final (el vi) com a l’agrícola (les vinyes). Amb la denominació d’origen de la xufa, només aquesta estaria protegida (i no l’orxata), i amb la del torró estarien els dos, tant el producte final com els ingredients amb els quals s’elabora (tot i que amb una interpretació massa lliure). En definitiva, un embolic de reglaments que deriva en un fet: confusió per al consumidor final.
