El teatre valencià (1845-1945). La rellevància de les actrius és el títol de l’obra que repassa la història del teatre en valencià des dels primers sainets fins a la prohibició franquista i que acaba d’editar la Institució Alfons el Magnànim (IAM) – Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació. L’obra, inclosa en la col·lecció Estudis Universitaris, està escrita pel filòleg de Gandia i professor de valencià Gabriel Garcia Frasquet. El llibre és resultat de la col·laboració de la IAM amb l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, dirigit per Vicent Josep Escartí.
En aquest volum, Garcia Frasquet explica com van proliferar l’organització de companyies dramàtiques o líriques al llarg del segle XIX gràcies a la consolidació de la burgesia com a classe dominant i la construcció dels primers teatres a les ciutats i altres poblacions com a resposta al temps d’oci que necessitaven omplir. No debades, l’any 1832 va ser inaugurat el Teatre Principal de València. Així mateix, analitza des de l’estrena dels primers sainets fins a la prohibició tàcita franquista, que va suposar un tall cultural abrupte.
A més, s’analitzen, d’una banda, la singularitat de l’ofici d’actriu, que era encara una ocupació excepcional que trencava encara l’ordre social establit del patriarcat, ja que era un treball on s’exposaven públicament i permetia evidenciar el talent i la creativitat de moltes dones que, a més, van començar a compartir protagonisme amb els companys masculins, des de les capdavanteres Amàlia Mondéjar (la primera gran figura del teatre valencià), Maria Agostí, Loreto Bru o Antònia Colom fins a les importants actrius de la Segona República als escenaris d’Alacant, Castelló de la Plana, València i, també, Barcelona.
Elles, esporàdicament o amb més regularitat, van col·laborar decisivament en l’èxit i la dignificació d’un teatre en valencià que, més enllà de les peces bilingües, també va oferir sarsueles, revistes, drames o comèdies de volada més gran.
D’altra banda, gràcies a la incorporació dels nous espectadors, el teatre, que s’havia representat exclusivament en castellà durant els segles anteriors, va començar a oferir algunes peces valencianes com les obres primerenques de Bernat i Baldoví, Garcia Parreño i Rafael M. Liern. Cal destacar el gran impacte cultural que van obtindre, ja que omplien sales de més de mil butaques amb regularitat i, en paraules de G. Frasquet, «cohesionava culturalment els valencians d’una punta a una altra del territori».
Gabriel Garcia Frasquet (Gandia, 1953) és doctor en Filologia Catalana i catedràtic d’ensenyament secundari. Va ser director del Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell (1995-2012). Entre la seua obra, destaquen els llibres Catàleg de la premsa comarcal. La Safor (1880-1982), Vocabulari del joc de pilota (en col·laboració amb F. Llopis), L’educació a la Safor: dones de la desaparició de la Universitat de Gandia fins a la Segona República, Els bans de Gandia (1830-1874) i Miramar, l’espai viscut. Els noms de lloc, el parlar i la cultura popular. També ha editat i estudiat obres teatrals i narratives inèdites d’autors com ara Gaietà Salelles, Josep Felis, Antoni i Francesc Richart Iñigo, Rafael Bigné i Josep Mascarell i Gosp.
