L’aqüeducte de Sant Josep, a la Vall d’Uixó (la Plana Baixa), és el testimoni més emblemàtic de la romanització. Va ser bastit per a salvar el desnivell del barranc d’Aigualit i canalitzar l’aigua fins al poble.
Antigament, se’l va anomenar l’Arc de la Font (aquaeducte fontis) i, després, tradicionalment, el pont de Sant Josep. Tanmateix, quan es va construir un pont modern paral·lel, va passar a dir-se aqüeducte de Sant Josep, ja que la séquia mare procedent de la font de Sant Josep es bifurcava als molins fariners, i, el principal d’aquests dos ramals, a través de l’aqüeducte, es dirigia en canonades cap a les diferents fonts públiques distribuïdes per la població.
És una construcció de dos arcs de mig punt de factura romana i tres arcs ogivals de factura musulmana, i d’ací la denominació d’aqüeducte romà-àrab. En origen, segurament constava de sis arcs de mig punt i un arc més separat inserit al parament dret, a més d’una galeria superposada de cinc arquets sobre cadascun dels pilars, dels quals es poden observar les arrencades sobre els primers pilars dret i esquerre.
Va ser reconstruït de manera parcial cap al segle XIV o XV segons patrons de tipus mudèjar amb arcs gòtics ogivals per a assolir més altura amb un cost inferior.
Aquesta infraestructura hidràulica pública es va continuar aprofitant fins a la dècada del 1950. La conducció d’aigua estava coberta i facilitava el pas de vianants.
L’aqüeducte va passar unes dècades d’oblit en què els enderrocs van arribar a cobrir el primer arc de l’esquerra. També es va permetre construir una casa molt a prop de la base del monument. Posteriorment, a finals del segle XX, es va dur a terme la demolició d’aquest habitatge, la restauració de l’aqüeducte i el condicionament de l’entorn.
