«On és el meu os?», pregunta una nena en arribar a casa seua. La protagonista viu a la planta baixa d’un edifici i, després de buscar per tot arreu, decideix visitar els veïns per preguntar-los si han vist el seu peluix.
Atenció: abans de continuar llegint, us advertim que aquest text conté espòilers. Per gaudir plenament de les sorpreses que ofereix el llibre, us recomanem que abans el llegiu i rellegiu.
Amb una estructura repetitiva, la nena puja un pis, truca a la porta dels apartaments i els pregunta pel seu amic: «És aquí el meu os?», «Has vist el meu os?», «Teniu aquí el meu os?», etc. Els habitants dels vuit apartaments –amants dels llibres, de les plantes, de les tradicions japoneses i d’altres interessos més o menys extraordinaris– no poden ajudar la nena, que haurà de pujar fins al terrat per trobar el seu company. En cada apartament, però, animals i objectes animats s’afegiran a la recerca. Un cop trobat l’os, feliç i contenta, la nena baixarà les escales i els amics que l’han acompanyat es quedaran als seus pisos respectius.
Així d’avorrits poden sonar els arguments de bons àlbums. Com Bona nit, goril·la, de Peggy Rathmann o L’Angelina surt a fer un tomb, de Pat Hutchins –per posar només dos exemples d’estructures reiteratives on el pes narratiu recau en el canal visual–, Toc-Toc!, també necessita una lectura d’imatges ben atenta. A més a més d’oferir una narració gràfica ben rica, el llibre de Takahashi –editat originàriament per Tara Books– és excepcional per la seua formalització. Es tracta d’un desplegable ben original que recolza i marca el ritme de lectura, pala a pala, pis a pis, tram d’escala a tram d’escala… Un cop estés, resulta una imatge global de tot l’edifici, que combina la visió de raigs X dels pisos amb la vista sencera de les escales. Un fantàstic i ben sorprenent exemple de com el format està al servei de la narració.
