Molt abans que sorgiren els casos de corrupció que acabarien amb l’hegemonia del PP al País Valencià hi havia una entitat, ubicada a Alacant, que s’encarregava d’assenyalar les incongruències dutes a terme des de l’Ajuntament. Es tracta de la Plataforma d’Iniciatives Ciutadanes, la PIC, nascuda a inicis d’aquest segle XXI amb un nom distint, Plataforma Contra el Pla Rabassa. Aquella condició monotemàtica va tardar poc a canviar, atès que els membres d’aquella entitat observaven que Alacant necessitava d’un instrument d’oposició a l’alcaldia, ostentada aquells anys per Luis Díaz Alperi (1995-2008), i després per Sonia Castedo (2008-2014).
I és que en aquell moment el PP no només gaudia d’una còmoda majoria absoluta, sinó que l’oposició al consistori, clarament dominada pel PSPV, restava completament desactivada. Bona prova en va ser l’aprovació del Pla Rabassa, un megaprojecte urbanístic en un dels barris perifèrics d’Alacant on l’empresari controvertit Enrique Ortiz pretenia construir 14.000 vivendes de manera immediata. Aquell pla no només va comptar amb els vots favorables del PP, sinó que també va sumar els d’un PSPV clarament alineat amb l’empresari. Anys després la policia investigaria el regal d’un veler per part d’Ortiz a Blas Bernal, portaveu socialista a l’Ajuntament d’Alacant en aquell moment, qui al seu torn acabaria sent contractat per a exercir com a delegat de l’Hèrcules Club de Futbol, que és propietat del constructor des del 1999.
Abans que tot això transcendira, la PIC ja estava a l’aguait d’aquelles operacions urbanístiques sospitoses. Qui fora el seu màxim representant, Manolo Alcaraz, exconseller de Transparència (2015-2019) amb Compromís, professor de Dret a la Universitat d’Alacant i exregidor de l’Ajuntament d’aquesta ciutat, explica que el problema d’aquell pla urbanístic era el fet que «no s’havia previst una cosa tan elemental com els accessos a Rabassa una vegada construïdes les vivendes: la carretera d’accés, la que connecta amb la Universitat d’Alacant, hauria quedat col·lapsada». Alhora, recorda que no hi havia previsió d’abastiment d’aigua ni d’electricitat en aquella zona, fet que va valdre la desautorització del Tribunal Superior de Justícia.
Aquella victòria, aconseguida amb un pressupost ínfim –Alcaraz recorda que ningú dels qui hi van treballar va cobrar, i que només van gastar els 500 euros que costava el procurador–, es va aconseguir davant tot un gegant, Enrique Ortiz, assessorat pels advocats més prestigiosos de la ciutat. Abans d’aquest desenllaç, conscient de la seua transcendència, la PIC es va animar a anar més enllà de la denúncia, sense deixar d’exercir aquest dret, a mirar de guanyar la batalla de l’opinió pública i a treballar en el disseny de projectes que podien ser beneficiosos per a la ciutat.
Va ser en aquest sentit que van demandar la redacció d’un nou Pla General d’Ordenació Urbana, que encara hui no s’ha aprovat. Segons recorda Alcaraz, un dels grans «fracassos» de l’alcaldessa Sonia Castedo va ser, precisament, la seua incapacitat d’aplicar un PGOU que la ciutat encara necessita. «Ella era conscient que s’havia de fer alguna cosa, perquè teníem –tenim– un mateix PGOU des del 1987. Hi havia un gran urbanista català, Lluís Cantallops, a qui se li va encarregar el projecte, però s’ho va deixar quan des de l’Ajuntament li van indicar que el pla Rabassa no es podia descartar». Més tard arribaria el pla elaborat per l’urbanista Jesús Quesada, que segons Alcaraz era «d’imputació previsible», tal com finalment va ocórrer. El PGOU no es va aprovar i Alacant encara compta amb un pla de 35 anys d’antiguitat. La ciutat creix a colp de Plans d’Actuació Urbanística (PAU), amb illes residencials als afores, i sense un projecte socioeconòmic que oriente el posterior disseny urbanístic.
Més enllà d’aquest vessant, la PIC també va ser responsable d’organitzar jornades a Alacant, cursos, cicles de debat o actes en ciutats veïnes –i alhora tan allunyades– com Elx o València. «Vam ser els primers a parlar a Alacant del canvi climàtic», diu Alcaraz, que admet que aquella plataforma feia el paper d’un partit polític que no es presentava a les eleccions. «Molta gent ens acusava de tindre aquesta finalitat, però es va evidenciar que no era així». Segons Alcaraz, això sí, aquell treball va servir per a «despertar una sensibilitat» que va ser determinant en el resultat electoral del 2015, quan els ciutadans van permetre un canvi a l’Ajuntament. Un canvi que no va arribar ni a esgotar la legislatura, fruit de divergències internes, tot i que aquesta és una altra història.
Actualment, la PIC ha dit adeu. Una sèrie de jornades a la Seu Universitària han servit per a fer balanç de la faena feta i per projectar una mirada cap al futur. Alcaraz constata que Alacant no és una ciutat desmobilitzada, sinó un territori «amb moltes micromobilitzacions disperses, que van per barris i que s’organitzen per qüestions puntuals, però no generalitzades. Aquest és un problema», admet. També assenyala el context actual de crisi com un factor que juga en contra de la mobilització local, perquè «hi ha una visió global dels problemes». Preguntat per les possibilitats d’haver mantingut la PIC, Alcaraz explica que «cal gent nova que no estiga condicionada pels conflictes que es van viure fa quinze i vint anys. Les mobilitzacions són molt importants, però els plantejaments han canviat», observa. Siga com siga, Alacant es queda ara sense una eina que va ser de gran referència durant anys.
