El 17 de novembre del 1978 va esclatar un explosiu a la porta de la casa de l'escriptor Joan Fuster, a Sueca (la Ribera Baixa).
Aquells anys eren els anys de la Batalla de València, el conflicte que es va desenvolupar des del 1976 fins al 1981. Morts, atemptats contra cinemes i personatges de la cultura, assalts contra llibreries, metrallaments d'edificis, seus de partits polítics cremades, bombes a institucions, agressions a governants progressistes que encapçalaven la Generalitat Valenciana i l'Ajuntament de València, persecució als carrers de qualsevol manifestació de l'esquerra valencianista, com ara simples trobades escolars en llengua pròpia. La transició valenciana va estar marcada per un terrorisme de baixa intensitat que sovint ha estat ignorat als relats oficials. La denominada Batalla de València no va ser una altra cosa que una reacció de les forces ultradretanes, el blaverisme de rerefons espanyolista i el conservadorisme immadur democràticament contra les pulsions a favor de la llibertat, la democràcia, l'autogovern i la recuperació de les senyes d'identitat nostrades, com ara la cultura i la llengua pròpia compartida amb altres territoris.
Els grups de dreta, concretament el Grup d’Acció Valencianista (GAV), Fuerza Nueva i alguns sindicats universitaris conservadors, van protagonitzar tota una sèrie d’atemptats al llarg de les dècades següents, abanderant l’anticatalanisme, la defensa de la unitat d’Espanya i altres consignes familiaritzades amb la ideologia franquista. Així, tota aquesta violència va anar esbossant la història del País Valencià de finals de segle XX.
Inicialment, l’extrema dreta es va centrar a atacar punts i persones relacionades amb la cultura valenciana, la difusió de la llengua i de les idees lligades a l’autonomisme o l’independentisme. Fuster va escriure sobre l’atemptat: «No ignore que entre els meus compatriotes soc un personatge conflictiu. Tant? Vull dir: per merèixer aquest tracte? Al capdavall, l'únic que he fet en aquesta vida ha estat llegir i escriure, que són operacions notòriament plàcides i que tenen l'avantatge de ser enfrontades al mateix nivell: el de la persuasió».
Davant de tots aquests atacs, cal preguntar-se quin era el context en què tot allò s’havia cuinat. L’any 1978 s’acostava el règim preautonòmic valencià i s’instituïa la creació del Consell del País Valencià, amb Josep Lluís Albinyana (PSPV) com a president, el qual també va rebre tota una sèrie d’agressions. En aquest context, hi ha dos punts fonamentals que, com a moviment reaccionari, la dreta va agafar com a motor de la seua radicalització i com a motiu dels seus atacs: d’una banda, el creixement de les forces polítiques d’esquerres a les urnes, i d’altra, la qüestió autonòmica.
L’anticatalanisme esdevé una de les característiques més destacables de la dreta al País Valencià. El periodista Francesc Bayarri, qui ha investigat, entre altres, els atemptats del 1978 i el 1981 a Joan Fuster, assenyala que en aquest cas la dreta va veure un camí pel qual podia prendre força. Les organitzacions de dretes i, concretament, d’extrema dreta, van aferrar-se a l’anticatalanisme perquè era un argument que «funcionava en aquest territori» i el van veure com una via de mobilització. No és casualitat, doncs, que els atemptats duts a terme foren contra espais que difonien les idees democràtiques i culturals, com és el cas de la llibreria Tres i Quatre, la qual va patir diversos atacs al llarg de la dècada dels setanta.
Seguint la línia històrica dels anys setanta i l’inici dels huitanta, amb tots els atemptats que s’hi van produir al llarg d’aquests anys per grups blavers i d’extrema dreta, es planteja una segona qüestió: la impunitat que se'ls ha atorgat. Són moltes les referències que s’han fet a l’ambigu canvi entre la dictadura franquista i l’establiment d’un sistema democràtic. Francesc Bayarri apunta que a l’estat espanyol «no hi ha un trencament, sinó que aquells que havien estat servint a una dictadura un dia acudeixen a treballar al seu lloc després». D’aquesta reflexió es pot deduir que aquella impunitat amb la qual es van abordar els diversos atemptats a la casa de Fuster o a Sanchis Guarner, així com la que ha viscut l’extrema dreta al llarg dels anys, queda lluny de ser una casualitat.
Pel que fa a les organitzacions, explica que els atemptats no solien respondre a grups definits, moltes vegades signaven amb sigles que no corresponien a cap col·lectiu. Tanmateix, tot indica al fet que una part d’aquella violència provenia d’un sector de Fuerza Nueva. Les seus de Barcelona i València d’aquest grup polític van ser assaltades per militants antifeixistes, els quals van requisar molt de material que els relacionava amb accions violentes. Però, de nou, no hi va haver cap investigació policial.
- Tal dia com hui del 1981 Joan Fuster va patir un atemptat a la seua casa de Sueca
- TVE recupera les imatges censurades de l’atemptat contra Joan Fuster
Fonts: Gemma Martínez, «Quaranta anys d’atemptats, atacs i impunitat de l’extrema dreta al País Valencià», La Directa, 2021 / Moisès Pérez, «Terror ultra a la transició valenciana», El Temps, 2021