El 16 de novembre del 2014 va morir el filòleg i lingüista Antoni Maria Badia i Margarit, especialista en història de la llengua i gramàtica, que tant va col·laborar amb el professor Manuel Sanchis Guarner.
Badia va nàixer a Barcelona el 30 de maig del 1920. El 1939 va iniciar la carrera de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, que en aquells moments es trobava en un estat molt precari a causa de les depuracions polítiques i, en conseqüència, a la manca d’un professorat prou solvent. Tanmateix, l’any 1943 es va llicenciar en Filologia Romànica i va començar a fer d’ajudant de classes pràctiques a la mateixa facultat i de professor auxiliar temporal. El juny del 1945 es va doctorar a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Ciutat Universitària de Madrid. El 1948 va obtindre la càtedra de Gramàtica Històrica espanyola a la Universitat de Barcelona. El 1977, quasi trenta anys després, va passar a la càtedra paral·lela de Gramàtica Històrica catalana, que ocuparia fins a la seua jubilació.
El 1950 va viatjar durant uns quants mesos per Suïssa, França i Alemanya, on va descobrir la romanística europea. En tornar a Barcelona, la seua tasca científica va prendre noves direccions i va ampliar els seus camps d’estudi sempre orientats, això sí, a «contribuir que en català trobaren expressió les diferents escoles i posicions lingüístiques que havien aparegut en el món científic».
L’abril del 1953 va ser vicepresident del VII Congrés Internacional de Lingüística Romànica que es va celebrar a Barcelona. Aquell Congrés va ser de gran importància per a l’autor per les relacions humanes i professionals que va mantindre amb els principals romanistes de l’època, amb qui va poder intercanviar impressions científiques. Especialitzat en el terreny de la geografia lingüística, va participar en la gestació de l’Atles lingüístic del domini català, del 1965. Gran apassionat del món universitari, va dedicar gran part de les seues energies tant a l’ensenyament com a una institució que sempre el va preocupar enormement.
El desembre del 1977 va ser elegit rector de la Universitat de Barcelona i, el gener del 1978, va prendre possessió del càrrec. A conseqüència de la dedicació que el rectorat exigeix, la seua feina d’investigació va quedar parcialment aturada i més quan, el 1981, va ser reelegit. El 1984 va tornar a ser reelegit i, d’aquesta manera, va estar al capdavant de la universitat fins que es jubila el 29 de maig del 1986. Després de la jubilació a la universitat, continua la feina d’investigació de manera infatigable.
Badia es va caracteritzar per la innovació. En tot allò que estudiava, innovava. Va començar amb la fonètica històrica i de seguida va treballar a la fonètica experimental. Pel que fa a la gramàtica, arran del seu pas per Georgetown, va incorporar l’estructuralisme. Va dur a terme la primera enquesta sobre usos lingüístics del català i el castellà en ple franquisme, que es va publicar a La llengua dels barcelonins (1969).
Tot i que va desenvolupar tota la seua carrera acadèmica a la Universitat de Barcelona, fet que li va comportar algunes diferències amb altres lingüistes que es van exiliar, Badia va saber avançar en els estudis de lingüística romànica per equiparar el català a les altres llengües de cultura. Hem d’agrair a Badia allò que ell de vegades comentava, que la normalitat d’un país no passa només per les qüestions polítiques, sinó també per les qüestions acadèmiques i per la consideració que la llengua d’aquest país és una llengua com les altres llengües de cultura.
La col·laboració amb lingüistes d’altres països i les estades a universitats com les de Heidelberg, Munic, Georgetown i Wisconsin van suposar un eixamplament de la visió de la llengua que va marcar el seu treball i la dels nombrosos alumnes i deixebles.
Va ser doctor honoris causa per les universitats de Salzburg, Tolosa, la Sorbona, Perpinyà, el Knox College de Galesburg (Illinois), la d’Alacant, de les Illes Balears i de Barcelona. I fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de l’Institut d’Estudis Catalans.
Antoni Maria Badia i Margarit va morir a Barcelona a l’edat de noranta-quatre anys.
Fonts: «Antoni Maria Badia i Margarit, 1920-2014», AELC
