L’11 de novembre del 1285 va morir a Vilafranca del Penedès de manera sobtada, als 45 anys, Pere II el Gran, quan preparava l’expedició de càstig contra el seu germà Jaume II de Mallorca per recuperar les Illes. L’autòpsia feta a les seues despulles l’any 2010 va trobar-hi indicis de tuberculosi i va diagnosticar que aquesta hauria pogut ser la causa del decés.
Fill de Jaume I i de Violant d’Hongria, apareix destinat a ser el successor del seu pare a Catalunya des del 1243. Un any després de la partició del 1253 va començar a usar el títol d’hereu de Catalunya i en fou nomenat procurador general el 1257.
Pel darrer testament del seu pare (1262) després de la mort de l’infant Alfons, va rebre Catalunya, Aragó i València, mentre que el seu germà Jaume (Jaume II de Mallorca) va rebre les Balears, els comtats de Rosselló i Cerdanya i la senyoria de Montpeller. Aquest testament va desplaure l’infant Pere, però va haver de cedir, mantenint recòndita la rancúnia.
El 1262 es va casar amb Constança de Sicília. Va participar en la campanya de Múrcia, especialment en la primera part (el 1265 i començament del 1266). El 1272 es va distanciar del seu pare i fou privat de tot càrrec i renda, fins que s’hi va reconciliar l’any següent. El 1275 va participar en la reducció de la revolta del seu germà Ferran Sanxis de Castre i altres nobles.
Es va coronar rei a Saragossa el 16 de novembre del 1276, en una treva de la segona campanya contra el segon alçament d’al-Azraq, menada pels sarraïns valencians, que va dominar definitivament amb la presa de Montesa (1277). Aquesta victòria li va permetre enfrontar-se a una lliga de barons rebels, la major part de les contrades d’Urgell, Pallars i Foix (les ciutats i viles estaven, però, al costat del rei).
Va intervindre en el conflicte dels Infants de la Cerda, amb èxit, tot guardant en presó honrada al castell de Xàtiva els infants, que fugien de Castella a la mort del seu pare, conduïts per la seua mare Blanca de França i la seua àvia Violant d’Aragó.
Amb el matrimoni de la seua filla Elisabet amb el rei Dionís I de Portugal (1281) va iniciar la política exterior d’aliances, que va continuar amb el prometatge del primogènit Alfons amb la princesa Elionor, filla d’Eduard I d’Anglaterra, el 1282. De cara a Itàlia, procurava mantindre bones relacions amb Pisa i Gènova. D’altra banda, el papa Nicolau III no veia amb bons ulls el creixement del poder de Carles I d’Anjou a Itàlia i també es trobaven en relació i maquinaven a favor de Pere nobles i prohoms sicilians. Paral·lelament, desplegava als estats musulmans una política de pau o de penetració, sobretot per tindre una base territorial a Tunis. Tot això, unit a la pau aconseguida a l’interior dels seus regnes i a la preparació d’una gran expedició marítima (que hom ignorava on s’havia de dirigir), va posar les bases de la gran empresa per a la qual es disposava Pere II. Malgrat la mort de Nicolau III, substituït per Martí IV (1281), francés que devia l’elecció a Carles d’Anjou, fet que afeblia la construcció, tan destrament preparada, de Pere, aquest va continuar endavant i el dia 6 de juny de 1282 l’armada va salpar de Port Fangós, dos mesos després de les famoses Vespres Sicilianes.
Per tal d’allunyar Pere de Sicília i de Calàbria, Carles d’Anjou el va desafiar i es van establir uns pactes per a tal acció (desafiament de Bordeus), que no van tindre lloc, malgrat la compareixença del rei Pere (des de Sicília, on havia arribat la reina Constança amb els seus fills Jaume, Frederic i Violant, Pere s’embarcà fins a Cullera i va travessar els seus regnes fins a Bordeus). Malgrat l’anomenada d’aquesta gesta i de les precedents, Pere va entrar en conflicte amb els seus súbdits aragonesos. L’entrada dels franconavarresos pels límits d’Aragó, tot i que molt breu, i l’ocupació de la Vall d’Aran complicaren encara la situació.
A les corts de Tarassona del 1283 els protestataris, que formaven la Unió d’Aragó, van presentar al rei, per tal que l’aprovara, el Privilegi de la Unió, i aquest va haver de cedir, almenys en teoria. També els catalans, a les corts de Barcelona (1283), van presentar al rei nombroses peticions que, aprovades per aquest, són a la base del constitucionalisme català: les constitucions Una vegada l’any, Volem, estatuïm i Atorguem encara, a més del famós Recognoverunt proceres, que confirma i amplia les consuetuds i els privilegis de la ciutat, són fonamentals, l’un per al dret municipal, les altres per al dret públic, tot establint el funcionament regular de les corts i convertint-les en assemblea colegisladora amb el rei, fet sense precedents a Europa.
Represes les hostilitats, Pere II va assetjar i va conquerir Albarrasí, defensat per Juan Núñez de Lara, senyor d’Albarrasí i aliat del rei de França (1284). El papa va organitzar la Croada contra Catalunya i Pere hagué d’acudir al Principat. El rei Jaume II de Mallorca, comte de Rosselló, aliat amb el rei de França, va facilitar als croats l’entrada a Catalunya. Però la resistència de Girona va donar temps a l’arribada des de Sicília de la flota de Roger de Llúria, la qual, amb la de Ramon Marquet i Berenguer Mallol, que ja havia actuat amb èxit contra els croats, infligí una gran desfeta a la flota francesa davant les illes Formigues (1285), i les comunicacions i el proveïment restaren desbaratats.
Girona va haver de rendir-se, però l’exèrcit francès, delmat per la pesta i les escomeses dels catalans, va haver d’emprendre una desastrosa retirada, en la qual Felip l’Ardit va morir en arribar a Perpinyà. Després d’aquesta victòria, i quan Pere II es disposava a eixir amb l’estol a castigar el seu germà Jaume II de Mallorca per la seua traïció, en deturar-se a Vilafranca del Penedès, camí del port, va emmalaltir greument i va morir. Fou enterrat al monestir de Santes Creus, on havia escollit sepultura.
Fonts: Vicente Moreno, «Pere el Gran», Sàpiens, 2012 / Enciclopèdia Catalana / Viquipèdia
