El 9 de novembre del 1947 va morir l’escultor Marià Benlliure a Madrid, però fou soterrat al cementiri del Cabanyal, al costat de la seua família.
Va nàixer a València, al número 14 del carrer de l’Arbre (actualment carrer de Baix), al barri del Carme. La seua família era originària del Cabanyal. Fill d’un modest pintor decorador, que va introduir des de la infància els seus quatre fills en l’art, Benlliure va ser un artista precoç. Des de molt petit va mostrar del seu do per a l’escultura. Va participar en els primers concursos i exposicions abans de complir els deu anys. No obstant això, la seua dedicació principal era la pintura, que va continuar conreant a París al costat del seu mestre Domingo Marqués.
El 1879, va viatjar a Roma per completar la seua formació i ajudar el seu germà José. Fascinat per Michelangelo, va abandonar els pinzells per a dedicar-se exclusivament a l’escultura. A Itàlia, va perfeccionar el domini de les tècniques i materials, i va fer visites freqüents a les pedreres de Carrara. A més, va estudiar l’estatuària clàssica, renaixentista i barroca, i es va impregnar de l’escultura italiana de l’època. Des d’allà, Benlliure enviava les seues obres a les Exposicions Nacionals de Belles Arts.
El 1884 va obtindre una segona medalla amb Accidenti! (Col·lecció particular), l’escultura que li va donar fama, i el 1887 la primera medalla amb l’Estàtua del pintor Ribera (plaça del Poeta Llorente, València). El 1895, any en què va obrir estudi a Madrid, va aconseguir la medalla d’honor amb l’estàtua per al Monument a l’escriptor Antonio Trueba (Jardins d’Albia, Bilbao). Paral·lelament i en exposicions internacionals, va aconseguir el 1894 les medalles d’or a Viena (Bust del pintor Francesc Domingo Marqués, Museu de Belles Arts, València) i a Munic (Al·legoria de la Marina, Monument del marqués de Campo, València), i el 1900 el Gran Prix a la Universal de París amb un important conjunt d’obres, en què destaca el Mausoleu de Gayarre (el Roncal, Navarra).
El 1887 es va establir definitivament a Madrid i el 1908 es va casar amb la tiple alt Lucrècia Arana.
El 1910 va participar, amb un significatiu desplegament d’obres, tant a l’Exposició Internacional de Medalles Contemporànies organitzada per la Societat Numismàtica de Nova York, com a les exposicions commemoratives de la independència de diversos països hispanoamericans, a Mèxic, Santiago de Xile i Buenos Aires, on li van concedir el gran premi d’escultura pel Monument a Velázquez, adquirit pel govern argentí.
La seua obra és summament extensa i fecunda, i abasta els diferents gèneres, tipologies i tècniques. Només en escultura monumental, Benlliure va fer més de cinquanta obres destinades a les principals ciutats espanyoles i sud-americanes. Afrontava les seues obres amb naturalitat. Tenia una extraordinària facilitat per modelar i cisellar, i un sentit personal de la combinació dels materials, generalment marbre i bronze. Aconseguia un acabat exquisit de les superfícies, ja que mitjançant el joc del clarobscur i un modelatge pictòric imprimia a les seues obres qualitats gairebé tàctils, fortament expressives. Caracteritza el seu estil un naturalisme detallista i minuciós, un impressionisme espontani, de modelatge nerviós, tan ràpid i vivaç que queda palès al fang la petjada manual de l’artista.
Va assumir importants càrrecs públics relacionats amb el món de la cultura i les Belles Arts: entre 1901 i 1903 va ser director de l’Acadèmia d’Espanya a Roma, del 1917 al 1919 director general de Belles Arts i del 1917 al 1931 director del Museu d’Art Modern de Madrid. Va pertànyer a diverses acadèmies de Belles Arts: San Fernando de Madrid, Sant Carles de València, San Luis de Saragossa, San Telmo de Màlaga, Sant Lluc de Roma, Brera, a Milà, Carrara i París, i va rebre importants condecoracions, com la Legió d’Honor de França, comendador de l’ordre de la Corona d’Itàlia o la gran creu d’Alfons X d’Espanya.
Fonts: Lucrecia Enseñat Benlliure, «Benlliure Gil, Mariano», Museu del Prado / Viquipèdia
