El 2 de novembre del 1327 va morir a Barcelona Jaume II el Just, rei de Sicília, comte de Barcelona i rei d’Aragó, València i Mallorca, fill de Pere el Gran i de Constança de Sicília.
Nascut a València el 10 d’agost del 1267, va ser lloctinent de Sicília —va portar els títols de duc de Pulla i príncep de Càpua— pel seu pare; s’hi va traslladar amb la seua mare i els seus germans Frederic i Violant el 1283, i va defensar enèrgicament l’illa dels atacs angevins, sobretot amb l’ajuda de Roger de Llúria, i de les intrigues dels seus partidaris.
En morir Pere II, fou coronat rei de Sicília a Palerm (1286) i fou excomunicat pel papa Honori IV. La mort d’Alfons el Franc (Alfons II de Catalunya) sense descendència legítima va convertir Jaume en sobirà dels regnes deçà mar. Va arribar a Barcelona per l’agost del 1291 i hi va jurar els privilegis i les llibertats dels catalans. Tot seguit va acudir a coronar-se a Saragossa. En ambdues ciutats va declarar que rebia els estats deçà mar no pas en virtut del testament d’Alfons, sinó de la darrera voluntat del seu pare, i per això conservava la corona de Sicília.
A continuació, va iniciar les negociacions per fer la pau amb Castella i tindre les mans lliures davant França, Nàpols i el papat. Es va trobar amb Sanç IV a Monteagudo, i va establir un acord que tenia com a base principal el compromís matrimonial de Jaume amb la infanta Isabel de Castella, que tenia huit anys i que va ser confiada al comte rei per a la seua educació. Però el 1293 hi va haver una entrevista a Logronyo entre Jaume, Sanç i Carles II de Nàpols on es va trencar l’aliança i els pactes matrimonials amb el rei castellà. Poc temps després Jaume es va entrevistar amb Carles II de Nàpols a la Jonquera i foren convinguts els punts principals de la futura entesa.
El 1295 Bonifaci VIII va proclamar, per fi, la pau d’Anagni: Jaume II cedia Sicília a l’Església i rebia del papa 12.000 lliures torneses i probablement la promesa d’infeudació de Còrsega i Sardenya. Era pactat el matrimoni de Jaume amb Blanca, filla de Carles de Nàpols.
Represes les hostilitats amb Castella, Jaume va ocupar Llorca (1300), fins que el 1304 va signar la pau per la qual va tornar la part meridional del regne de Múrcia, mentre que la septentrional, d’Alacant a Guardamar, era incorporada definitivament al Regne de València. La delimitació exacta de la frontera va tindre lloc el 1305, a Elx. Posteriorment es va avindre a cedir Cartagena, que li havia estat adjudicada, per conveniències del seu futur gendre, l’infant Joan Manuel. Es va posar d’acord amb Ferran IV (1308) de Castella per la conquesta de Granada, sobre la base d’adjudicar a Jaume la seua sisena part, concretada en el regne d’Almeria. L’expedició va tindre lloc l’estiu del 1309: Jaume i Blanca es traslladaren per mar a Almeria, mentre que un fort exèrcit hi anava per terra i l’assetjava. Naus catalanes atacaren Ceuta, posseïda pels granadins, amb la cooperació de l’exèrcit marroquí. La falta de col·laboració de l’exèrcit castellà, que havia d’atacar per Algesires, va obligar els catalans, que havien derrotat una host granadina, a retirar-se en condicions desfavorables.
El 1322 va començar la preparació per a la campanya de Sardenya, que havia de dirigir l’infant Alfons. L’expedició va sortir del port Fangós, i Jaume la va acomiadar amb un famós discurs. La campanya va acabar victoriosament el 1324.
Jaume el Just va ser un gran afeccionat a la poesia. La seua cort de Sicília va ser un nucli important de joglars, molts dels quals l’acompanyaren en passar a Catalunya. Va protegir Ramon Llull i la seua empresa de predicació a Tunis (li va tramitar lletres de recomanació, intèrprets, etc).
Jaume II el Just va ser enterrat al Monestir de Santes Creus, a Aiguamúrcia (l’Alt Camp).
Fonts: Enciclopèdia Catalana / «El mausoleu de Jaume II el Just i Blanca d’Anjou», El panteó reial de Santes Creus / Viquipèdia
