El 29 d’octubre del 1933 van arribar les despulles de Vicent Blasco Ibáñez a València des de Menton (la Provença) tal com havia estat el seu desig, a bord del cuirassat Jaume I, un vaixell insígnia de l’armada espanyola. Les restes mortals van ser rebudes en un acte multitudinari presidit pel president del govern de la II República espanyola, l’alcalde de València i nombroses personalitats, i es van traslladar al muscle per grups de voluntaris des del port fins a la Llotja, on es va instal·lar la capella ardent.
Blasco Ibáñez havia mort el 28 de gener del 1928, un dia abans de complir 61 anys, a la seua vil·la de Fontana Rosa a conseqüència d’una pneumònia, agreujada per la diabetis que arrossegava des de feia anys.
L’Ajuntament de València va encarregar un grandiós mausoleu, rematat per un grup escultòric del seu gran amic, Mariano Benlliure, però l’esclat de la Guerra Civil el 1936 va frustrar el projecte. La seua memòria va ser esborrada, els seus llibres prohibits, la seua família perseguida i els seus béns confiscats. Les obres dutes a terme fins llavors al mausoleu van ser destruïdes i el solar on s’assentava, en un lloc privilegiat del cementeri municipal, va ser utilitzat anys més tard per construir el crematori. Malgrat això, les seues restes es van conservar i, en l’actualitat, reposen en un nínxol ordinari, gairebé anònim, al cementeri civil del Cap i casal.
Fonts: Fundació Blasco Ibáñez / Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes / Viquipèdia
