El 25 d’octubre del 1832 va morir a Madrid el pintor i gravador Asensi Julià i Alvacharri, deixeble avantatjat i amic de Francisco de Goya, amb qui va aprendre una tècnica i un estil que va fer propis. El primer biògraf de Julià, Félix Boix, va suggerir que era fill de pescadors, fet que explicaria el que haja estat conegut amb el sobrenom de «El Pescadoret». No obstant això, ara com ara no hi ha seguretat sobre aquesta dada
Nascut al Canyamelar, a València, el 1760, es va formar a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, on el seu nom apareix per primera vegada el 1771 com a aspirant al 3r premi de la Sala de Principis, en la modalitat de «peus», sense obtindre cap guardó. Al desembre del mateix any, va tornar a concórrer, al concurs de «mans», en el qual va aconseguir el 1r premi amb tots els vots a favor. Hi ha constància que fins al 1775 es va presentar a altres concursos amb fortuna desigual.
Es desconeix la data exacta del seu trasllat a Madrid, que ha de situar-se entre el 1777 i el 1783, any en què va sol·licitar l’ingrés a l’Academia de Bellas Artes de San Fernando, el 17 de febrer, amb vint-i-tres anys. Allí es va vincular a l’ensenyament acadèmic primer com a alumne i, més tard, com a professor i director adjunt de la secció d’adorn de la Real Escuela de la Merced, el 1818, dependent de la corporació madrilenya.
Com a alumne, només hi ha dues referències que acrediten la seua presència: la primera del 1804, quan hi va exposar «dos caps a l’oli», i la segona del 1807, any en què va presentar «una figura angelada de grandària natural, amb un crani a la mà», amb la qual aspirava als premis anuals que l’Acadèmia atorgava en els concursos de pintura.
El seu nom apareix per primera vegada al costat del de Goya el 1798, quan el Palau Reial va encarregar al pintor aragonés la decoració dels sostres de San Antonio de la Florida. Entre els personatges de la pintura mural apareix inserit un retrat de xicotetes dimensions, amb els trets del pintor valencià, amb els utensilis de la professió i una bastida al fons, i davall una dedicatòria en la qual es llig: «Goya al seu amic Asensi». Això ha fet que es relacione el pintor amb les pintures al fresc de l’ermita madrilenya, en les quals se suposa que va col·laborar.
A partir d’aquesta data tots dos pintors van mantindre una estreta vinculació que, pel que sembla, es va convertir en amistat. Així semblen indicar-ho els tres retrats de Julià pintats per Goya. El primer del 1798, el representa amb bata de treball, i paleta a la mà esquerra i al fons la bastida, que ha de ser la mateixa que es va alçar en Sant Antoni de la Florida, dedicat, de nou, per «Goya al seu amic Asensi» (Museu Thyssen, Madrid). Un altre del 1814 (Francine and Sterling Clark Art Institute, Williamstown, Estats Units) mostra que es tractava d’una relació intensa i llarga, reafirmada per les còpies fetes per Julià dels quadres de Goya, i pels treballs executats conjuntament. N’hi ha un tercer que va figurar a l’exposició celebrada a l’Art Institute of Chicago el 1941, amb el títol «The Art of Goya», fet entre el 1798 i el 1814, del qual s’ignora el seu parador actual.
Encara no se sap com es va establir la vinculació amb Goya, encara que generalment s’ha dit que a Madrid hi entraria en contacte amb l’ampli cercle valencià establit, i que a través de Mariano Salvador Maella, coneixeria el mestre aragonés. Tampoc cal deixar de costat que en aquells moments un altre valencià, Agustí Esteve, participava activament al taller de Goya fent còpies dels seus retrats oficials de la família reial, i amb qui va mantindre una estreta amistat. Igualment, s’ha assenyalat que Julià va ser un dels seus deixebles predilectes per l’estreta relació de constant amistat i magisteri que es va establir entre tots dos.
Maduresa i equilibri
Per aquestes dates es va casar amb Rosa Fabre, natural d’El Pardo, amb qui el 1807 va tindre la seua única filla, Jacinta Julià Fabre.
Entre les primeres obres de Julià cal situar les còpies a l’aiguafort i aiguatinta dels retrats que Goya va fer del seu sogre Francisco Bayeu, que el 1804 es van publicar a la Gazeta de Madrid.
El 1808 va pintar la Fidelitat de Lima, quadre al·legòric encarregat per Tadeo Bravo de Rivero, diputat de la ciutat de Lima, amb motiu de la proclamació, el 25 d’agost del 1808, de Ferran VII com a rei, per a la decoració de la façana de sa casa. Aquest encàrrec seria adjudicat probablement per intercessió de Goya, de qui Bravo era amic i client. En aquesta època de treball fructífer al taller de Goya, degué dur a terme nombroses còpies dels quadres del mestre. No obstant això, únicament estan constatades les còpies que Julià va fer del quadre Goya amb el seu metge Arrieta, cap al 1820.
Després d’aquests primers anys, el seu aprenentatge es va veure truncat per l’esclat de la Guerra del Francés (1808-1814). D’aquesta època han de ser les seues obres a l’oli, que es conserven en col·leccions particulars, amb versions de diferents episodis del conflicte: Oficial penetrant en un fort, El duel, Rapte, Al·legoria política, Una cova de lladres, etc. També alguns dels retrats d’herois de la guerra, com ara Retrat d’un general —obra que s’atribueix a Julià amb reticències—, Retrat del General Sir Samford Wittingham (Meadows Museum de Dallas), i diverses efígies de Juan Martín, el Empecinado —l’atribució del qual continua en discussió—, la conservada al Musée Jacquemart- André de París i les rèpliques que es coneixen en col·leccions particulars. A aquestes, cal afegir-hi recents atribucions, com ara el retrat del Coronel de guerrilles Rovira, i Ermità amb un llibre contemplant una calavera.
També se li han atribuït Escena d’una comèdia (Museu del Prado) que fins ara era considerada obra de Goya, així com un esbós per a la decoració al fresc de l’ermita de Sant Antoni de la Florida (Museu Lázaro Galdiano), atribuït, igualment, a Goya fins fa pocs anys, i diversos llenços en el mercat artístic, un retrat de bust d’Agustina d’Aragó, i dues Escenes de xics.
A més, cal destacar el conegut com El nàufrag, que va regalar a l’Acadèmia de Sant Carles el 1816, única obra de Julià que es conserva al Museu de Belles arts de València, i que per la seua temàtica pot posar-se en relació amb el llenç El diluvi, que degué pintar per aquestes mateixes dates.
No es torna a tindre notícies de Julià fins al desembre del 1818, quan va ser nomenat director adjunt de la classe d’adorns de l’Escuela de la Merced, la qual cosa indica que Julià havia aconseguit un cert reconeixement i consideració entre acadèmics i artistes. Poc després, el 28 de maig del 1819 va sol·licitar a l’Academia de San Fernando el nomenament com a acadèmic de mèrit, per al qual va presentar «un cap pintat a l’oli, dos capitells jònics i corintis i dues composicions», de les quals es desconeix l’assumpte. No obstant això, sembla que no va arribar a obtindre aquest reconeixement.
El 1820, després del pronunciament de Riego, es va mostrar activament partidari dels constitucionalistes. Després del Trienni Liberal (1820-1823), a diferència de la resta de professors vinculats a l’Academia de San Fernando, no es va presentar voluntari a l’examen pertinent per passar l’expedient de «purificació», la qual cosa fa sospitar que la seua participació o col·laboracionisme amb els liberals era tan evident que presentar la sol·licitud per obtindre el diploma era inútil. Potser la depuració, conseqüent, que va patir a partir del 1823 explique la llacuna biogràfica que existeix fins a la seua mort, encara que fins llavors va continuar exercint com a docent i director de la sala d’adorn de l’Escuela de la Merced.