El 18 d’octubre del 1916 va morir a Godella (l’Horta Nord) el pintor Ignasi Pinazo i Camarlench.
Nascut al carrer de Morvedre (ara de Sagunt) de València l’11 de novembre del 1849, es va formar a l’Acadèmia de Sant Carles, on fou deixeble de Josep Fernández i Olmos. De condició modesta, va simultanejar els estudis amb l’ofici de barreter, i va pintar en aquesta primera època quadres com Santa Mònica (Museu d’Art de Barcelona) i els retrats de Matrimoni del Forcall (col·lecció particular) i Mestre barreter (Museu de Belles Arts de València). Durant aquest temps se sentí atret per l’estil de Francesc Domingo.
El 1871 va obtindre medalla de plata a l’exposició de la Societat d’Amics del País i dos anys més tard va concórrer a l’Exposició Regional de Barcelona, ciutat on va residir alguns mesos.
El 1876 va aconseguir, després d’una oposició prèvia i pel seu quadre Desembarcament de Francesc I a la platja de València, la pensió que li permetria prosseguir estudis a Roma, on va pintar a diverses acadèmies (Museu de Belles Arts de València), dibuixos i grans olis com ara Les filles del Cid i Abdicació del rei en Jaume al llit de mort, potser l’últim bon quadre d’història, gènere aleshores encara de moda. Reproduït en dimensions majors, va obtindre la segona medalla a Madrid (1881) i va ser adquirit per l’Estat. Pertany al Museu del Prado i, actualment, està cedit al Museu de Saragossa. A Roma va fer amistat amb Marià Fortuny i Bernat Ferrandis, que exerciren una positiva influència sobre ell.
Va ser nomenat professor de colorit a Sant Carles el 1884, càrrec que va deixar dos anys després. Aleshores va iniciar una vida retirada i tranquil·la a Godella, on es va construir una casa, i es va dedicar a pintar amb gran verisme i sintèticament paisatges i tipus de l’Horta, acceptant alguns encàrrecs de la burgesia i l’aristocràcia (retrats de la Marquesa de Benicarló, Nicolau Picó, José María Mellado, etc.). Altres obres importants d’aquesta època són Escolans, Escenes de platja, Amoret amb carabasses, Paisatge de Venècia, Ruïnes de jardí, El guardavia (tots al Museu de Belles Arts de València).
Malgrat no seguir el consell d’Emili Sala i continuar residint a València, dedicat a pintura de nens i apunts de Godella o de platja, el seu èxit es va imposar progressivament i el 1896 fou nomenat acadèmic de Sant Carles. El 1897 va aconseguir la medalla d’or de la Exposición Nacional i el 1899 la va tornar a obtindre per Lliçó de memòria (Museo del Prado, Madrid).
Quasi aïllat i absolutament aliè a la vida oficial, va atendre únicament el seu art sobri, íntim i de gran autenticitat expressiva. Va passar els darrers anys a Godella i el 1912 li fou concedida la Medalla d’Honor de les Exposiciones Nacionales.
taula. Museu de Belles Arts de València
D’entre els seus retrats de maduresa cal esmentar pel seu rigor i elegància els de Constantí Llombart, Ferran Richart o els de la família Jaumandreu, tots resolts amb toc impressionista.
A causa del seu estil esbossat i nerviós, la facilitat en la captació del que és instantani i la importància concedida a la llum, ha estat considerat el pintor valencià més proper, entre els de la seua generació, a l’impressionisme francés.
Fonts: F. Javier Argente, «Ignacio Pinazo: precursor de la modernitat pictòrica valenciana», Diari La Veu, 2016 / Sebastià Carratalà, «Paisatges i figures», Nosaltres La Veu, 2020 / Viquipèdia
