El 16 d’octubre del 1869 el capità general Rafael Primo de Rivera va bombardejar València per sufocar la revolta republicana federal. Una matança executada per Primo de Rivera, oncle del dictador, que roman hui en un estrany espai entre l’oblit i la referència erudita. A diferència d’altres successos luctuosos, no és evocat amb regularitat. Estrany per la seua dimensió i perquè va marcar a sang i foc, mai millor dit, la societat valenciana. Així per exemple, el republicanisme irredempt d’artistes com Ignacio Pinazo o el mateix Blasco Ibáñez naix d’aquests fets. En el cas del primer, per observació directa; en el del segon, per ascendent.
El 1868 la Revolució Gloriosa va posar fi al regnat d’Isabel II i es va obrir un període d’inestabilitat política mentre es creava el nou Estat. Després d’un any de tensions entre els republicans i els partidaris d’una nova monarquia, el setembre del 1869, aprofitant un incident a Tarragona, el govern de Serrano i Prim va ordenar el desarmament de la Milícia, la qual es va revoltar a Barcelona, Saragossa i, de manera important, a València, on el sentiment republicà era majoritari.
Al Cap i casal ansiejaven la república federal la burgesia i la menestralia, enquadrades en la Milícia, i comptaven amb l’adhesió d’una massa de camperols famolencs i expeditius, disposats sempre a concentrar-se a la capital per participar en la revolta. El federalisme era el partit d’una classe mitjana, ressentida contra un règim centralista que només proporcionava protecció als poderosos que tenien influència a Madrid. Els quatre diputats valencians a les Corts constituents foren federals: Orense, Cervera, Sorní i Guerrero. L’Exèrcit, que havia col·laborat al destronament d’Isabell II, s’afanyava ara a contindre el radicalisme dels federals, tots civils.
El 8 d’octubre, la plaça del Mercat fou, com sempre, el nucli de la insurrecció, i les campanes de Sant Joan tocaven a sometent amb gran soroll. Fou nomenat un directori presidit per Antoni Guerrero (1808-1892), l’alcalde republicà. Els milicians, denominats Voluntaris de la Llibertat, havien ocupat la Casa de la Beneficència, les torres de Quart, l’Escola Pia, el Pilar i la Llotja, i havia alçat moltes barricades. A més, comptaven amb el potent concurs de colles de camperols, capitanejades per Matxuca de Pedralba i per Pérez Guillem, l’Enguerí.
L’Exèrcit, sorprés per aquella inesperada resistència, atacava debades, car maniobrava dificultosament pels tortuosos carrers, i va patir moltes baixes d’oficials superiors. Primo de Rivera, exasperat, va demanar reforços a Madrid, però els milicians, tot i victorejant la república federal, resistiren encara nou dies.
El 16 d’octubre a les 9.30 h, el general Prim, president del govern espanyol, va donar l’ordre de bombardejar la ciutat de València amb l’objectiu de sufocar la rebel·lió. Primo de Rivera va dirigir l’atac dels canons situats al carrer de Sagunt, a la caserna de Sant Francesc (actual plaça de l’Ajuntament), al portal de Sant Vicent i a Patraix, des dels quals es van disparar més de 1.500 projectils durant sis llargues hores. La batalla que enfrontava uns 6.000 milicians contra un exèrcit de 22.000 soldats, havia començat als carrers com una guerra de guerrilles urbanes. El brutal bombardeig va obligar a la rendició dels caps republicans i a la fi d’un dels episodis històrics més apassionants i desconeguts de la nostra història.
El bombardeig va causar una gran commoció als habitants de la ciutat. Fent un càlcul succint a partir del fet que la població de la ciutat superava llavors les 100.000 ànimes, i donant per bona la xifra de 1.000 morts que calculava el periodista nord-americà d’origen gal·lès Henry Morton Stanley, és com si en l’actual València moriren 8.000 persones en uns disturbis d’una setmana, tots els habitants dels barris del Pilar i el Mercat junts.
L’endemà, quan van cessar les hostilitats, Morton Stanley va recórrer la ciutat per veure els efectes del bombardeig. La seua descripció de la plaça del Mercat no pot ser més clara. «Uag, quin tuf tan repugnant! Quines taques tan fastigoses! Quina olor de sang! La sang apareix en petits tolls, en rierols pútids, exhalant miasmes mortals. I pel que fa a les marques de la guerra, només cal mirar les paradetes del mercat cosides a trets. Els balcons destrossats, les balustrades desfetes, les lleixes trencades, les parets plenes de cicatrius… Que rares resulten les figures medievals, amb els caps tallats! La mateixa Mare de Déu ha estat mutilada sense remei i Sant Joan sembla que haja estat afusellat per alta traïció».
Constantí Llombart, nom propi de la Renaixença valenciana i gran amic de Pinazo; Peris i Valero en la seua doble funció de líder de la Junta Revolucionària del 1868 i posterior traïdor a la causa; el seu secretari Félix Pizcueta; Cristóbal Pascual i Genís, amic de Peris i Valero; el que va ser ministre d’Ultramar durant la Primera República José Cristóbal Sorní…, van viure o van patir les conseqüències d’aquells huit dies de conflagració. Huit dies de lluites pels carrers, de guerra de guerrilles, que va ser resolta per la crueltat de Primo de Rivera, qui va decidir bombardejar les zones més poblades sense tindre en compte la presència de civils, bombardejos que van afectar fins i tot la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats, tal com va testificar una litografia contemporània.
La rebel·lió va ser sufocada i, després de l’efímer regnat d’Amadeu de Savoia i l’encara més breu I República, just sis anys després que la seua mare fora expulsada de l’estat espanyol, Alfons XII hi tornava com a rei. El republicanisme va ser aixafat amb la Restauració borbònica del 1874, i no va començar a alçar el vol a la ciutat fins a una generació després, ja entre finals de segle XIX i el XX. La massacre del 1869 va quedar en l’oblit. No quedava ningú per cantar als morts.
Fonts: Manuel Sanchis Guarner, La ciutat de València, Obra completa, Edicions 3i4, 2007 / Carlos Aimeur, «Tras las difusas huellas de la mayor masacre de la historia de València», València Plaza, 2018
