El 10 d’octubre del 1706, Carles d’Habsburg, candidat a la corona hispànica en la guerra de Successió (1705-1715), va jurar els Furs a la catedral de València i es va convertir, automàticament, en monarca del Regne, l’últim que juraria la llei sobirana dels valencians. L’any següent, el primer Borbó hispànic, després d’una campanya militar de conquesta del país a sang i foc, liquidaria els Furs i el Regne de València —després de quasi cinc segles d’existència— perdria les seues institucions de govern i el seu corpus legislatiu i quedaria reduït a la categoria de simple província de Castella.
En esclatar el conflicte successori hispànic, la immensa majoria de pobles, viles i ciutats del Regne de València es van posicionar a favor de la candidatura Habsburg a causa de la traça clarament centralista, castellanista i despòtica que l’administració borbònica va mostrar des del primer moment (1700). A més a més, a casa nostra el partit austriacista tenia un component popular molt reivindicatiu que tenia cert contingut antisenyorial. Joan Baptista Basset, el gran heroi valencià de l’exèrcit austriacista, tindria molts problemes amb el comandament Habsburg a causa d’aquest component.
L’exèrcit de Basset, amb la col·laboració de les elits mercantils del Cap i casal, va aconseguir el domini de la totalitat del territori valencià. A l’inici del conflicte va desembarcar a Dénia, va derrotar la guarnició militar borbònica i va obrir el pas cap a València. L’entrada de Basset a la capital va crear l’escenari propici per a la jura dels Furs. Set mesos més tard, amb la desfeta austriacista a Almansa (25 d’abril del 1707) el país, sense militars professionals, va acabar caient en mans dels borbònics, que van justificar l’enderroc de la nació valenciana i la liquidació dels Furs que l’articulaven amb el «justo derecho de conquista» que, universalment, s’aplicava a l’enemic derrotat.
Així, el 29 de juny del 1707, el rei borbònic va derogar els Furs per «dret de conquesta» i va annexionar el Regne de València a Castella. A partir d’aleshores, una chancillería, com al regne veí i enemic, entendria de les causes judicials, presidida per un capità general, autoritat espanyola d’ocupació, mentre que l’intendente (succedani de l’intendant francés) va substituir l’antic batle. El país va ser dividit en corregiments: València, Alacant, Oriola, Xàtiva (rebatejada amb el nom de Colonia Nueva de San Felipe, en honor al rei Borbó), Peníscola, Xixona, Alzira, Morella, Alcoi, Castelló de la Plana i Dénia. Els consells —administració municipal— van ser substituïts per ajuntaments i llavors va nàixer la figura de l’alcalde (paraula castellana) com a primera figura municipal. A diferència dels altres territoris de la Corona catalanoaragonesa, a València va sucumbir fins i tot el dret privat, que mai ja no fou restablit. Felip V, acabada definitivament la guerra (1714), va rebre la sol·licitud de restablir el dret privat, el qual va romandre a la Catalunya estricta, però era tant el grau de castellanització institucional, amb un país ple de buròcrates castellans, que finalment va desistir de fer-ho.
Fonts: Joaquim Escrig, Cronologies històriques valencianes de Jaume I als nostres dies, Carena, 2001 / David Garrido, «Els Furs, la llei sobirana dels valencians», Diari La Veu, 2019
