El 9 d’octubre del 1979 els feixistes va cremar la senyera del Consell (quatre pals amb gules i l’escut de la institució) que onejava a l’Ajuntament de València mitjançant el llançament d’un artefacte incendiari. Posteriorment, l’alcalde de València, Ricard Pérez Casado; el president de la Diputació, Manuel Girona; les autoritats acadèmiques, i els membres del consistori foren brutalment agredits per coneguts ultres davant la mirada passiva de les forces de seguretat posfranquistes. No hi va haver cap detenció. Aquesta jornada de violència d’extrema dreta preconfigurava allò que es desenvoluparia al País Valencià: la xacra de la violència anticatalanista, la pesta blava.
Poc abans que s’iniciara l’acte de la Diada del País Valencià, els grups de persones que portaven banderes amb franja blava es van congregar enfront del consistori i hi van expulsar hostilment els que portaven la senyera (aleshores assumida pels nacionalistes antifranquistes i per l’esquerra i sindicats com a bandera del País Valencià).
Mentre augmentava la crispació, l’artefacte incendiari va ser llançat amb una fona de fusta. La «bengala» o «bola de foc» era en realitat una metxa grossa farcida de pólvora que tardava dos minuts a prendre’s. En un dels seus extrems penjava un ham per tal que s’enganxara a la bandera.
L’inventor de l’artefacte incendiari, Rafael Orellano, va ser fundador i primer president del Grup d’Acció Valencianista (GAV), càrrec que va deixar per ingressar a la UCD, partit pel qual va ser elegit regidor a l’Ajuntament de València en les eleccions d’aquell mateix any. Més endavant, quan es va dissoldre la UCD, es va incorporar a Unió Valenciana.
El mateix Orellano va contar que havia advertit que podia produir-se un «incident» al Capità General Caruana i al Governador Civil, José María Fernández, i que tots dos li van donar suport perquè «també eren valencianistes i m’apreciaven molt per això». Caruana li va dir que havia donat les ordres necessàries perquè no passara «res greu» i que les tropes no s’enfrontarien a ells. Així mateix, va avisar el coronel de la Secció Especial de la Policia —coneguda com La 26— que podrien produir-se altercats.
Així, quan el vent va propagar el foc a la resta de banderes, les autoritats militars presents en l’acte es van retirar de la plaça del País Valencià, com ja havien anticipat, i només s’hi va quedar la Policia Municipal. Llavors, el regidor Orellano va eixir al balcó del consistori i va mostrar les restes de la franja blava que s’havia salvat del foc als ultres congregats, que el van aplaudir.
Tanmateix, la celebració va continuar i la processó cívica, encapçalada pel tinent d’alcalde comunista Pedro Zamora, es va preparar per eixir en direcció al Parterre.
Va ser llavors quan els ultres es van llançar contra el rector Joaquín Colomer i, amb un pal, li van trencar les ulleres i el van ferir al nas. Regidors i funcionaris van haver de defensar l’alcalde i president de la Diputació. La comitiva es va trencar per la meitat i el grup retardat va haver de refugiar-se a l’Ajuntament.
Superada la primera agressió a les autoritats, la Corporació va decidir acudir al Parterre. L’alcalde arribà amb un cotxe de la policia municipal. En baixar, va ser agredit amb pals. Els feixistes cridaven: «El matarem». Els seus companys van haver de protegir-lo.
Durant el trajecte de retorn de les autoritats a l’Ajuntament, es va formar un cordó de protecció davant els continus insults i la possibilitat d’una agressió física. No obstant això, el cordó va resultar insuficient per frenar els atacs d’uns 200 manifestants que en actitud provocativa van pegar en diferents ocasions tant l’alcalde, que va perdre les seues ulleres, com altres membres de la Corporació i acompanyants. La comitiva es va veure obligada a finalitzar el trajecte corrent.
Rosa Solbes va escriure que «l’escàndol de València -la indignant impunitat de la ultradreta- ha transcendit a la premsa estatal com a notícia de primera plana. En els corredors de les Corts es comenta la barbàrie feixista. Algun diputat d’UCD té la poca vergonya de tirar la culpa a l’esquerra».
Fonts: Jaime Millás, «Violencia “ultra” en la conmemoracion de la “Diada” valenciana”», El País, 1979 / «El 9 d’Octubre del 1979, la gènesi de la violència ultra al País Valencià», antifeixistes.org / Federico Fernández, Lucía Maiques, «”Yo di todos los medios e ideé la mecha” que quemó las banderas», El Mundo, 2010
