El 4 d’octubre del 1889 va morir a Vila-real (la Plana Baixa) el polític i empresari José Polo de Bernabé i Borràs.
Nascut el 12 de desembre del 1812 a Quartell (el Camp de Morvedre), on la seua família s’havia refugiat durant la guerra del Francés, era fill de Manuel María Polo de Bernabé i Fabra Mundina i de la saguntina Peregrina Borràs Berenguer d’Entença i Borràs.
Quan era estudiant de Dret a la Universitat de València, va sentir-se atret per la política, i va intervindre en actes públics i mítings de tendència liberal a Vila-real. Del 1843 al 1847 va formar part de l’Ajuntament de València com a tinent d’alcalde de la corporació presidida per José Campo, del Partit Moderat. El 1846 també va ser elegit diputat per Castelló a les Corts espanyoles, on va ser triat secretari de la mesa presidencial, reelegit durant diversos anys, i va ocupar la vicepresidència en les últimes Corts d’Isabel II.
El 1856 va ingressar al partit Unión Liberal que ja no va abandonar fins a la caiguda de la monarquia. Amb la Restauració d’Alfons XII, va formar part del Partit Conservador i va presidir a les Corts la comissió de la llei electoral. El 1880 va seguir els centralistes i va ingressar en la Fusión Liberal i, més tard, el 1883 es va afegir a l’escissió de la Izquierda Dinástica. Va aconseguir les següents distincions i càrrecs: senador vitalici del Regne, gentilhome de Cambra de SM. i cavaller de la Real de València, Gran Creu de l’Orde de Carles III, vicepresident del Congrés dels Diputats i secretari de la mesa presidencial.
Paral·lelament a aquesta agitada activitat política, va atendre les nombroses propietats agrícoles heretades dels seus pares, i les va recuperar de l’embargament a què havien estat sotmeses pels carlins als inicis de la primera guerra contra Isabel II quan van assaltar Vila-real. A les extenses finques de la Plana, hi va continuar a partir del 1835 la tasca ja iniciada per Manuel Polo, arrancant garroferes, vinyes i oliveres, i plantant tarongers clementiners. Les seues propietats agrícoles superaven les 2.500 fanecades als termes d’Atzeneta del Maestrat i Vistabella del Maestrat, i Borriana, Vila-real i Almenara a la Plana Baixa, a les quals s’afegien extenses plantacions d’arròs en alguns pobles de la Ribera. Va ser un gran impulsor de la taronja comuna a la Plana Baixa, en especial a Vila-real, una fruita que va exportar a França, Anglaterra, Alemanya i Suïssa.
Polo de Bernabé va impulsar la creació del port de Vinaròs i va forjar, des del Grau de Borriana, el futur del modern comerç amb Les Halles de París i diversos mercats anglesos, alemanys i suïssos. Una de les primeres marques de cítrics patentada a l’estat espanyol duia el seu nom. A finals de la dècada del 1860 exportava ja més de 50.000 caixes.
Va ser un dels primers propietaris a emprar per adobar la terra els guanos del Perú el 1850, i després els superfosfats i adobs minerals, augmentant en gran percentatge la producció. També va experimentar amb altres cultius com la canyamel i el tabac. El 1870 va fundar a València la «Compañía Anónima de Barrios Obreros», promotora de cases barates per a treballadors, conscient del paper que havia de representar el sector burgés davant les organitzacions obreres internacionalistes. El 1879 va participar com a copropietari d’una fàbrica de taulells a Onda (la Plana Baixa).
Passava temporades a Vila-real, on després de vendre la vetusta mansió dels Mundina, al carrer Major, heretada de la família materna del seu pare i que ell no va ocupar mai, va reformar al seu gust l’alqueria hui convertida en Museu de la Ciutat, situada al carrer que en vida li dedicara l’Ajuntament i on va morir el dia 4 d’octubre del 1889, als 77 anys d’edat. Tot i que al cementeri de Vila-real, on va ser soterrat en un primer moment, continua havent-hi un cenotafi en la seua memòria, les despulles del prohom van ser traslladades el 20 de juliol del 1911 al panteó familiar de l’altar de sant Josep de l’església parroquial de Vistabella del Maestrat.
El 1949, enfront de l’església de Sant Pasqual, es va alçar per subscripció popular un monument amb la seua efígie, obra de Josep Ortells. En l’actualitat, després de la remodelació de l’entorn de la basílica, aquesta estàtua ha estat col·locada al centre del jardí de la mateixa plaça.
Del seu matrimoni amb la jove alcoiana Maria Almunia Rovira van nàixer tres fills: Roberto, Araceli i Laura, la segona dels quals, coneguda popularment com la Pola, va heretar i malbaratar finalment totes les possessions familiars.
Fonts: Vilapèdia / Viquipèdia
