L’activista Sultana Khaya (1980) és una de les màximes representants del moviment independendentista del Sàhara Occidental. Resideix temporalment a Alacant, al barri de les Carolines, després d’haver estat arrestada al seu domicili per l’exèrcit marroquí i després d’haver patit, anteriorment, nombroses detencions i tortures. Parlem amb ella del moment actual que viu el seu país i del gir diplomàtic del Govern espanyol envers aquesta qüestió, que ha derivat en el trencament de les relacions comercials entre Espanya i Algèria, principal país que dona suport al Sàhara Occidental.
-L’any passat va patir un llarg arrest domiciliari. Per què?
-En primer lloc, vull agrair que ens doneu aquesta oportunitat per expressar el que sentim i el que patim als territoris ocupats. Realment, el meu arrest domiciliari no només va anar en contra meua, sinó que va afectar tota la meua família, i formava part de tot el que està passant al Sàhara Occidental i de tot el que està patint aquest territori ocupat. És un arrest generalitzat i jo en forme part. Vaig patir l’arrest amb la meua mare i els meus germans només per reivindicar el nostre dret a l’autodeterminació i la independència del nostre poble.
-L’arrest va ser generalitzat sobre activistes o sobre la població en general?
-L’ocupació, com vostè sap, la pateix tot el territori, però l’arrest domiciliari es va centrar contra els activistes que han manifestat públicament la seua lluita contra l’ocupació marroquina.
-Quina és la seua situació judicial al Sàhara? Què ocorre si decideix viatjar a territori marroquí?
-Poden passar moltes coses, espere qualsevol decisió que puguen prendre les autoritats marroquines, de la mateixa manera que van decidir arrestar-me. Si hi torne, espere qualsevol decisió com aquesta última o encara pitjor.
-De què l’acusen, exactament?
-Si hagueren tingut una excusa concreta per a encarcerar-me l’hagueren dit, però no la tenen, així que em van arrestar senzillament per manifestar-me contra l’ocupació i per reivindicar el dret a l’autodeterminació. Estem reivindicant els drets humans del nostre poble de manera pacífica, i el nostre objectiu és la independència.
-Quina és la seua trajectòria com a activista? En quin moment es va començar a manifestar per la independència del poble sahrauí?
-Jo forme part d’una generació que de jove va adquirir un esperit nacionalista per a reivindicar la nostra llibertat i la independència del nostre poble. Hem crescut sota l’ocupació, i al 2005 es va manifestar clarament aquest esperit, que cada vegada augmenta més, i s’ha declarat d’una forma clara i directa. Em van encarcerar unes quantes vegades a Al-Aaiun, m’han repatriat a Marràqueix per no estar en contacte amb la població sahrauí i en aquesta situació vaig perdre l’ull quan vaig ser colpejada per gendarmes marroquins. Vaig estar empresonada huit mesos. Tots els dies patim aquestes vexacions de les autoritats marroquines, amb tortures i patiment provocat per aquestes autoritats.
-Quan va ser detinguda per primera vegada?
-El 8 de juny del 2005. Estàvem en una manifestació pacífica amb diversos activistes i ciutadans sahrauís. La resposta va ser la tortura i el maltractament per part de les autoritats marroquines. Vam ser encarcerats un grapat d’activistes aquell mateix dia.
-En algun moment ha sol·licitat empara internacional?
-Nosaltres, els sahrauís, estem totalment fora d’aquesta cobertura de protecció internacional. Ni tan sols podem celebrar el referèndum d’autodeterminació que s’ha previst per les institucions internacionals per resoldre la nostra situació. Té més pes la pressió de les autoritats marroquines. Malgrat que he assistit a conferències de drets humans a Suècia o a Espanya i tot i que vaig perdre l’ull, els activistes sahrauís encara ens trobem desprotegits. El gran exemple d’això que t’explique és el fet d’haver estat un any i set mesos en arrest domiciliari sense cap motiu. Per tant, no tinc cap cobertura ni protecció, ni jo ni els activistes sahrauís. Hi ha una censura total dels mitjans de comunicació, de periodistes, dels activistes pels drets humans… Al Sàhara Occidental no es pot parlar del que hi ocorre.
-Per què la lluita sahrauí, pensa, no és capaç de trobar més complicitats internacionals per desbloquejar aquesta situació?
-Realment, som un poble pacífic i molt conscient que lluitem per un dret que ens correspon. Estem lluitant de manera pacífica durant molts anys per aconseguir la independència. Però les lleis i els organismes internacionals ens ignoren, no estan interessats a donar-nos suport. En canvi, amb el Marroc es mantenen uns interessos que amaguen la realitat de la nostra lluita. Un exemple en aquest sentit és que França i Espanya donen suport clarament al Regne del Marroc davant la nostra independència. És això el que atempta contra la nostra lluita i contra els nostres objectius. Com a ciutadans dels territoris ocupats, sol·licitem la protecció dels drets humans al Sàhara a través de qualsevol organisme internacional que ens puga protegir de les barbaritats que comet quotidianament el règim del Marroc.
-En algun moment van pensar que l’Estat espanyol podia contribuir a trobar una solució a la situació del Sàhara?
-Com a poble, jurídicament, estem sota la responsabilitat d’Espanya com a potència administradora del territori, segons els estatuts de Nacions Unides. Espanya encara es considera potència administradora del nostre territori, i pensem que Espanya ha d’assumir aquesta responsabilitat i assumir, també, la nostra protecció. Malgrat tot, no ens sorprèn res. Espanya ens va abandonar el 1975 i Pedro Sánchez ha repetit aquell episodi. No ens sorprèn massa, però això no lleva que Espanya siga, encara, la potència administradora del territori i que tinga una responsabilitat històrica. Per últim, els sahrauís hem d’assumir la nostra responsabilitat i mantindre’ns ferms per la nostra independència. Hem de resistir, hem de lluitar, hem de mantindre l’esperança i l’esperit per continuar la lluita diària.
-Però van arribar a tindre esperança que Espanya podia contribuir a resoldre el conflicte?
-Tenim molta esperança en la societat civil espanyola, però per la nostra experiència no tenim esperança en els governs espanyols.
-Quan escolta Pedro Sánchez oferir una proposta política per al Sàhara Occidental emmirallant-se en l’Espanya autonòmica, què en pensa?
-És un punt de vista de Sánchez. El seu propi punt de vista. Això no reflecteix el punt de vista del nostre poble. I no estem d’acord amb aquest punt de vista. Com a poble, som conscients que som un poble i que ens hem de defensar. Si volguérem algun tipus d’autonomia ho hauríem acceptat quan Espanya ens ho va proposar fa temps. Però rebutgem qualsevol tipus d’autonomia, perquè l’autonomia es concedeix a qui forma part d’un espai comú, i el Sàhara mai no ha format part del Marroc ni ha defensat mai aquesta alternativa per integrar el territori del Marroc.
-Com viuen els sahrauis al seu propi territori? Hi ha diferències amb els colons marroquins pel que fa a l’accés al sistema de salut o a l’educació?
-Hem patit una humiliació enorme com a ciutadans autòctons i el tracte és totalment diferent respecte als colons, que reben un tracte privilegiat per part de les autoritats a l’hora d’accedir al món laboral o al sistema de salut. Al Sàhara ocupat no existeix ni tan sols una universitat ni un hospital digne. Qualsevol ciutadà sahrauí que ha de ser atès en un hospital per tractar un problema seriós ha de viatjar al Marroc i pagar amb els seus propis diners per ser atès. L’ocupant, el Marroc, el que vol fer és aprofitar al màxim el saqueig dels nostres recursos naturals, com ara el fosfat o la pesca. Nosaltres, que vivim a la costa del Sàhara, ni tan sols podem consumir un peix si no el paguem a un preu inaccessible. És com si fórem estrangers al nostre propi territori.
-Com es nota això en l’accés al mercat laboral?
-Per exemple, només tenen accés a la pesca els colons. Les llicències per obrir comerços només les reben els colons. Als llocs del funcionariat o de l’administració només tenen accés els colons. Els sahrauís que hi accedeixen són els lacais que col·laboren amb els ocupants. Només ells compten amb aquests privilegis. Alhora, el Marroc fa una política enfocada a la joventut sahrauí per facilitar-li drogues i substàncies químiques perquè s’allunyen de la lluita i deixen d’adonar-se del que està passant, perquè obliden la repressió de les autoritats marroquines.
-Confien en la capacitat diplomàtica d’Algèria per a resoldre el conflcite, atès que és el principal aliat internacional del Sàhara Occidental?
-Algèria és un país que defensa els drets del poble sahrauí, del poble palestí i de molts altres. És un aliat fort que ens protegeix i ens dona suport, a nosaltres i a molts altres països, perquè és un país que defensa que es complisca el dret internacional. Per què Espanya no fa com Algèria? Per què? Considerem molt positiva la posició d’Algèria envers la decisió de Sánchez. És una posició d’honor que defensa la llei internacional, tal com marca Nacions Unides, cosa que no ha fet Pedro Sánchez. El poble sahrauí té dret a l’autodeterminació, tal com constata Nacions Unides, i és hora que es complisca aquest dret.
-A nivell personal, per què va vindre a Alacant?
-Tinc un permís de residència ací. A més, ací estic bé.
-Tornaria al Sàhara, malgrat la persecució?
-Tornaré les vegades que facen falta.
-No té por?
-No. Estem convençuts de la nostra causa. Hem de defensar el nostre territori.
-Què pensa una persona del Sàhara quan davant del conflicte a Ucraïna hi ha una solidaritat mundial i, en canvi, el vostre cas passa tan desapercebut?
-Com a sahrauís estem plenament al costat de qualsevol poble que és agredit per un altre país. Sabem en què consisteix tot això. També hem sentit que bona part del món s’ha adonat del que ocorre a Ucraïna quan nosaltres estem lluitant des de fa cinquanta anys. La cobertura que es fa no té res a veure.
-Per últim, el seu nom ha estat promogut per a per al Premi Nobel de la Pau. Com ha rebut la notícia?
-He de donar les gràcies a les associacions i organismes que han treballat per aquest reconeixement a la meua lluita, perquè representen un paper fonamental en la lluita pels nostres drets com a poble. Necessitem la protecció d’aquestes associacions, són fonamentals per a nosaltres i per als territoris ocupats que pateixen violacions sistemàtiques, com el poble sahrauí. El Marroc sempre ha utilitzat la falsedat per assenyalar, criminalitzar i condemnar per qualsevol cosa. Aquestes organitzacions són les que reflecteixen la realitat que patim. Per això són tan importants.
