Quins van ser els motius que van dur a la creació d’una nova muixeranga en Algemesí?
Des d’un primer moment entenguérem que la muixeranga era quelcom més que fer volantins o cabrioles. Fem muixerangues amb voluntat de ser i resistir com a poble. Com a poble obert, progressista i igualitari. És per això que la Muixeranga no podia continuar vetada a la meitat de la població, cosa que es justificava per una mala lectura de la cultura popular. Aquesta és viva i evoluciona amb el temps. Entenguérem que el futur calia construir-lo entre totes i tots, sense discriminació de sexe, procedència, condició social ni de cap tipus. Les dones no sols podien fer muixerangues sinó que, amb elles, la muixeranga guanyava força, equilibri, coratge i seny.
Així mateix, la metàfora de la pinya era suficientment potent com per a no compartir-la. Calia donar-la a conèixer i ajudar perquè altres pobles recuperaren la dansa. Enfortir els lligams amb els castells, agermanant colles, però també pobles. Pobles que comparteixen una història i una llengua comuna. Així mateix, interactuar amb la resta del teixit associatiu perquè no podíem restar al marge de la realitat sociopolítica que ens envoltava. Ens afecta com a poble que som i que es resisteix a desaparèixer. Per això ens hem mullat per un Xúquer Viu, hem fet tallers a la presó de Picassent, hem estat al costat de l’Associació de Víctimes del Metro, amb Escola Valenciana, a les marxes feministes del 8 de març o en el comiat de grups com Al Tall o Obrint Pas. En definitiva, la Nova es crea amb la ferma voluntat de transgredir i transformar la societat.
Com i quan es va prendre aquesta decisió? Va ser una decisió difícil?
La decisió definitiva es va prendre a les darreries de l’any 1996, després de convocar una assemblea extraordinària al si dels Amics de la Muixeranga, colla de la qual vaig formar part durant 20 anys. Aquella assemblea fou la darrera oportunitat per comprovar si hi havia possibilitat d’obrir-se a les noves exigències socials. El resultat, òbviament, el podeu imaginar. A partir d’eixe dia, ja no em vaig trobar identificat en la colla ni en allò que dansava, i vaig prendre la decisió de crear una nova muixeranga.
Com van ser els inicis de la colla?
Faltaria a la veritat si diguera que no varen ser difícils i complicats. En un primer moment vaig pensar que la cosa seria més senzilla, perquè molta gent dels Amics em digueren que si creava una nova muixeranga marxarien darrere. Però això no va ser així. No es va produir cap escissió. Només dos membres, Plàcid Navarro i Salva Pellicer, anteposaren els seus ideals a la tradició. Això sí, ens adonàrem que fora hi havia un bon grapat de dones esperant per ballar la muixeranga. Això facilità molt les coses. Això i una altra gent que, davant el rebombori mediàtic creat, se’ns adreçaven per apuntar-se, contractar-nos o simplement per donar el seu suport.
Quina va ser la reacció en el poble?
No és habitual qüestionar la tradició. Passa de generació en generació i l’acceptem amb orgull perquè ens dona el sentiment de pertinença a una col·lectivitat. Però què passa quan la qüestionem? Doncs va passar que el poble quedà dividit. Una part de la població es posà a favor i l’altra en contra. Un dels moments més difícils va ser veure, durant la nostra primera processó de la Mare de Déu de la Salut, com alguns veïns tancaven les portes de casa al pas de la Nova Muixeranga, mostrant així el seu rebuig. Però, òbviament, això no ens va amoïnar gens ni mica. Nosaltres seguíem dansant amb tota la dignitat del món. Els nostres somnis eren més grans que les nostres pors.
Quines aportacions destacaries de la Nova Muixeranga d’Algemesí al món muixeranguer?
Òbviament el fet de traure la muixeranga d’Algemesí i ajudar altres poblacions a recuperar la tradició perduda. Fet aquest, que té el seu màxim exponent el 20 de gener del 2018, amb la creació d’una Federació de Muixerangues amb més d’una vintena de colles. La Nova ha estat referent per a moltes d’aquestes agrupacions. També la Trobada de Muixerangues d’Algemesí ha estat model perquè altres pobles també crearen els seus propis encontres, amb colles valencianes i/o catalanes, cosa que ha provocat una allau d’intercanvis. La cultura popular és una eina molt potent envers la vertebració del territori.
I des del punt de vista pròpiament tècnic, què en destacaries?
Amb l’aparició en escena de la Nova, la tècnica també fa un tomb radical. Hem canviat la manera tradicional de pujar els uns damunt dels altres, de l’anomenada tècnica dels dos passos o la tècnica castellera dels tres passos. La incorporació de la faixa, el casc de seguretat o llevar-nos les sabates per pujar. L’organització mateixa de la colla, creant una bicefàlia, separant Tècnica i Junta. Amb una estructura, la Tècnica, dividida per àrees (tronc, xicalla, pinya…). Tota una sèrie de millores que ens van permetre assolir prompte figures més complexes com el Pilar de Cinc o la Dolçaina, per dir-ne algunes.
També hem mantingut el repertori tradicional, rescatant figures de l’oblit. I també hem volgut crear-ne de noves, i augmentar el repertori al mateix temps que buscàvem una certa teatralització de la muixeranga. L’espectacle concebut no sols per l’alçada sinó també per la posada en escena, la transició entre figures o la música. No sols era important el que féiem, sinó com ho féiem.
Després de vint-i-cinc anys, com veus la Nova en els pròxims vint-i-cinc?
Prèviament ens haurem de refer de tot allò que ha suposat la parada de dos anys per la Covid. En general, tot el teixit associatiu s’ha quedat una mica aturat, fins i tot algunes associacions encara no han représ l’activitat. Nosaltres ho hem fet, però cal començar quasi de zero. La xicalla s’ha fet gran i cal tornar a ensenyar els més menuts. Aquest aniversari ens ha vingut d’allò més bé per recuperar ràpidament l’activitat. Entenc que les llavors estan ben plantades i la cosa recuperarà en breu tota la seua força. Però caldrà no dormir-se pensant que, amb 25 anys, ja ho tenim tot fet. Hem de continuar canviant-ho tot, qüestionant tot el que ens envolta i continuar transgredint. No en queda una altra, és el nostre tarannà i el nostre sentit de ser. Adaptar-nos a les noves exigències socials encara que això ens vinga a canviar també a nosaltres.
