Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
Després de les eleccions a la Junta Directiva 2022 d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV) i de presentar la manifestació del 25 d’abril d’enguany, que se celebrarà a Castelló de la Plana, parlem amb la presidenta d’Acció Cultural del País Valencià, Anna Oliver (Carcaixent, 1972) sobre l’actualitat.
Han celebrat eleccions a la junta directiva, que queda integrada per Toni Gisbert, Tomàs Llopis, Anna Gascon i Enric Cogollos. Per què han apostat per aquestes persones?
Hi ha una part de continuïtat, perquè Toni, Anna i Tomàs ja estaven a la junta. La seua feina és important. Ferran Suay va eixir de la junta per qüestions personals, i la vacant l’ha cobert Enric Cogollos, que està especialitzat en recursos humans. Com que la idea és que cadascú a la junta s’encarregue d’una àrea concreta, buscàvem eixe perfil tècnic. A més, Enric està vinculat a ACPV des de molt jove, coneix la casa i ha col·laborat en campanyes anteriors. És una persona de confiança i s’ha implicat en l’entitat.
Només s’ha presentat una candidatura a la junta directiva. Això és positiu o negatiu?
Jo trobe que és positiu. El procés electoral és transparent: hi ha un reglament que està publicat a la pàgina web, estan els estatuts, s’han anunciat amb antelació els terminis per presentar candidatures, s’ha enviat tota la informació a tots els socis, s’ha publicat en xarxes… Crec que el fet que només s’haja presentat una candidatura va en sintonia amb el dia a dia de la gent, que pot formar part d’una associació i pagar una quota perquè s’hi sent identificada, però potser fer el pas ade participar en una junta directiva ho troba excessiu. Alhora, potser la gent troba que la junta d’ACPV és una cosa molt llunyana i complicada. Però els canvis es fan amb la voluntat d’aproximar-nos i reflectir que per a estar a la junta només calen conviccions i ganes de treballar.
També hi ha hagut relleus a Òmnium Cultural i a l’Obra Cultural, tot i que de més magnitud. Coneix Xavier Antich, el nou president d’Òmnium?
No, no el conec personalment. Ni a ell ni al company de l’Obra, Joan Miralles. Òbviament, els he anat seguint i sé qui són, però no en tinc contacte personal.
Hi ha previsió que aquests canvis afecten les relacions que hi ha entre les entitats? Per exemple, la Federació Llull.
No, en absolut. Tampoc coneixia a Josep de Lluís ni a Jordi Cuixart [presidents sortints de l’Obra Cultural Balear i d’Òmnium Cultural]. De fet, a Cuixart el vaig conèixer en la pitjor de les circumstàncies, en una visita a un centre penitenciari. Les entitats sempre estan per damunt de les persones i, per tant, després del relleu, la Federació continuarà funcionant.
Les entitats que integren la Federació Llull, amb Plataforma per la Llengua, A Mesa pola Normalización i Kontseilua han exigit als partits polítics que esmenen la llei de l’audiovisual per garantir la presència de les llengües minoritzades en els continguts de les plataformes audiovisuals. Ho fan perquè han notat en els partits certa feblesa a l’hora d’afrontar aquestes negociacions?
No. Nosaltres ens vam reunir amb els partits dels territoris en què es parlen aquestes llengües i que tenen representació al Congrés dels Diputats. I els vam dir que, davant la tramitació de la llei i coneixent l’avantprojecte, constatàvem que aquesta llei no complia ni uns mínims, i vam proposar a les formacions que l’esmenaren. Nosaltres no podem estar a expenses dels partits. Representem la societat civil, que també està organitzada més enllà dels partits polítics i, per tant, pensem que podem sumar i aportar. Volem que se senta la nostra veu.
Només es van adreçar als partits territorials amb representació al Congrés…
Sí: Compromís, Esquerra Republicana, Junts per Catalunya, PDeCAT, CUP, PNB, EH Bildu i BNG.
I quina receptivitat van trobar?
A la reunió a Madrid va anar bé. Tots ens van escoltar i tots van coincidir que calia esmenar la llei. Hi ha una dinàmica comuna i cal treballar en aquesta sinèrgia: ja que representem minories lingüístiques, cal establir mecanismes de cooperació i d’esforços, i hi estan d’acord, accepten les nostres esmenes i les incorporaran. Ara falta que els números donen i que es canvie l’avantprojecte de llei.
Confia en eixa capacitat de pressió?
Confie en fer política en majúscules. Si jo no creguera que un representant de Compromís al Congrés no serveix per a res perquè és minoritari, no estaria creient en la política. Si tinc un representant al Congrés, he d’esperar que defense els meus interessos. Per tant, amb la resta de partits, crec que la pressió pot ser viable. Perquè a més, el govern de PSOE-Unides Podem tampoc no va sobrat de suports.
Encara en l’àmbit polític, estem a punt d’entrar en un nou cicle electoral, el del 2023, amb diverses curses electorals al País Valencià, a l’Estat espanyol, etc. Les possibilitats de l’extrema dreta li generen preocupació?
Em preocupa el creixement de l’extrema dreta arreu de tot Europa. I em preocupa perquè, en clau valenciana, els partits del Botànic van guanyar les eleccions de manera molt ajustada el 2019. Això vol dir que, davant una possible desmobilització dels votants potencials d’aquestes formacions, l’extrema dreta tindria moltes possibilitats. Si la decepció i la desil·lusió pesen molt, això pot generar paràlisi i que aquests votants es queden a casa. En canvi, el vot de la dreta sempre és més constant: aniran a les urnes. I eixe joc de majories em preocupa, clar.
Pensa que els votants potencials dels partits del Botànic tenen arguments per a la desmobilització?
Crec que, després de dos anys de pandèmia, desil·lusió, paràlisi i desafecció a la política –això últim no s’ha remuntat–, és complicat mobilitzar el vot entre les persones que no són militants.
I què pensa que han de fer els partits del Botànic per mobilitzar aquest vot?
Crec que s’han d’adreçar, per exemple, a la gent jove. Però no només durant l’etapa pre-electoral. Hi ha generacions senceres que s’incorporen al vot quan fan 18 anys i que són ignorades. Alhora, els partits també s’han d’adreçar no només al vot fidel, sinó al flotant, que es mou d’unes sigles a altres i, sobretot, com deia, a la gent més jove, que crec que és la més desafectada als partits i la que se sent més allunyada del sistema electoral.
Quin balanç faria del govern valencià durant aquesta legislatura?
Esperàvem més? Sí. Crec que tot el món tenia una expectativa molt elevada del primer Botànic, que es faria una casa neta i, a partir d’aquest punt, es construirien coses. Jo he de dir que no soc massa de tirar llenya al foc. Sembla que com que del Botànic esperàvem molt no tenim en compte que hem travessat tota una pandèmia que, com que ara sembla que l’estem deixant enrere, ja ningú o poca gent se’n recorda. Gestionar això ha sigut molt complicat. Però clar que es podrien fer passos concrets en matèria lingüística i no posar pals a les rodes davant la llei d’igualtat lingüística, davant la capacitació pública, davant la reciprocitat entre les televisions públiques del domini lingüístic o davant l’entrada del Govern valencià a l’Institut Ramon Llull. Quins motius hi ha per no avançar en aquestes qüestions? Aparentment, cap. Ara, també s’ha de dir que s’ha fet una gestió de la pandèmia que ha millorat la que s’ha fet en molts altres territoris, quan és un afer molt complicat. Crec que en l’àmbit social també s’ha fet un bon treball. La Conselleria d’Educació no ho ha tingut fàcil i ha gestionat bé la situació de les escoles. Per tant, no posaria un 10 al Govern valencià, però tampoc no el suspendria.
Esmentava una sèrie de reptes del Govern valencià, com ara l’entrada a l’Institut Ramon Llull, la capacitació lingüística o la reciprocitat. Per què pensa que hi ha contenció des del Govern del Botànic per fer aquests passos?
Perquè és un govern de coalició i, per tant, els interessos s’han de mantenir en equilibri. És evident que al PSPV aquestes qüestions no l’interessen. De fet, solucionar la reciprocitat correspon a Presidència, com també l’entrada a l’Institut Ramon Llull. I crec que per no molestar una part del seu electorat no ho fan.
Pel que fa a l’antic Bloc, ara rebatejat com Més Compromís, hi ha una aposta molt clara per rebaixar o dissimular el discurs nacionalista tradicional. S’ha vist reflectit en la ponència, entrevistes o declaracions. Com ho veu?
Crec que Més Compromís vol aproximar la política a la gent i que la gent entenga que el partit no es limita als símbols, que és una acusació que ha patit sempre. I volen transmetre que fan, com ells diuen, «política per a la gent». Però és que clar, els nacionalistes també som gent. A mi em sembla bé que la política s’aproxime a la gent i em té igual que es parle o no de la llengua mentre se’n faça ús. No m’interessen els eslògans si en el dia a dia es fa política pel país. Però, evidentment, forme part d’una entitat que treballa per la llengua, per la cultura i pel país, amb uns valors determinats, i no m’agrada que això s’abandone, sinó que m’agradaria que es reforçara. Així i tot, que l’Any Fuster haja estat assumit per la Generalitat Valenciana i que s’hi hagen sumat els governs català i balear crec que era impensable no fa deu anys, sinó potser fa tres anys. S’estan fent avanços, i la nostra obligació és la d’empentar per anar més enllà i no retrocedir. No m’agradaria estancar-me en la forma, sinó en el fons. Em preocupa, sobretot, que hi haja retrocessos en temes en els quals hem avançat, com ara el de la competència lingüística en la funció pública.
Per què li preocupa?
Perquè és una d’eixes coses que es poden sacrificar per prioritzar altres urgències. Però pense que aquesta qüestió és una urgència indiscutible. A ACPV ens arriben queixes diàries, tant de gent associada com de no associada, que no pot fer ús de la seua llengua en els serveis públics. Això no és normal. Tampoc no és normal que la Generalitat Valenciana com a institució no faça un ús preferent del valencià, i que les declaracions del president no siguen sempre i preferentment en valencià. Això no ocorre, i prestigiar la llengua és fonamental. Cal no oblidar que fa unes setmanes, a Alacant, es va intentar que la ciutat deixara de ser considerada valencianoparlant i que el valencià passara a ser optatiu en l’educació. Prestigiar la llengua, que es veja la seua utilitat i la seua necessitat no és tindre cura d’una peça de museu, sinó defensar la nostra realitat i la nostra visió del món. Això està en les seues mans, i en aquest sentit crec que no s’està posant tot l’interès necessari.
Hi ha altres formacions, com ara Esquerra Republicana del País Valencià, que últimament han guanyat transcendència amb iniciatives com ara la ILP Tres Voltes Rebel. Des d’aquest partit insisteixen molt que detecten una sensibilitat valencianista, territorial i sobiranista que va en augment entre l’electorat. Què en pensa?
Crec que la gent busca proximitat, que la persona que parle en representació d’ells sàpiga de què parla, que conega el territori i les problemàtiques. Això es trasllada al vot en clau valenciana, perquè l’electorat busca gent amb qui identificar-se. I crec que part de l’èxit de Més Compromís es deu a aquest factor.
Canviant de tema, han presentat la manifestació i els actes del 25 d’abril d’enguany, que se celebrarà a Castelló de la Plana. Coincidirà amb el norantè aniversari de les Normes, signades en aquesta ciutat…
I amb el discurs de Joan Fuster l’any 1982, també a la plaça de bous. Ho hem fet així perquè volem descentralitzar i eixir de la ciutat de València per treballar tot el territori. I com que la diada d’enguany coincideix amb l’efemèride d’aquell discurs, que va ser commemoratiu de les Normes de Castelló –el 1982 se’n celebraven els cinquanta anys– i, a més, les paraules de Joan Fuster són molt recordades per molta gent, també entre persones que en aquell moment no havien nascut, pensàvem que era una bona idea fer el 25 d’abril a Castelló de la Plana. La manifestació del 1982 va ser una gran mobilització convocada per ACPV, que va aconseguir aplegar molta gent. I a més, com que estem en l’Any Fuster, perquè celebrem el seu centenari, aquesta era una bona manera de tancar el cicle del 50 aniversari d’ACPV. Són eixes coses que serveixen per recuperar i reivindicar els referents, i per això anem enguany a Castelló de la Plana.
Per acabar, què més farà ACPV enguany per l’Any Fuster?
Estem ultimant un programa d’activitats. Farem ús de les xarxes socials per aproximar Fuster als joves amb un llenguatge adequat, cosa que exigirà molta creativitat. Com que s’ha llevat l’assignatura de literatura catalana, Fuster no és treballat als instituts, no és conegut, encara és anatema, i això és vergonyant. Alhora, hi ha un fum de llibres que es publicaran enguany i després, en el territori, es faran coses que tindran el seu significat territorial. Cal fer activitats de Fuster vinculades a cada ciutat, a cada poble, i no exportar tot el que es pense des de València. Cada cosa ha de tindre un sentit allà on es faça. Per últim, també treballarem en els aforismes de Fuster al centre Carles Salvador i a les unitats didàctiques.
