Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
Aquest diumenge, 27 de febrer, una marea blanca es manifestarà a Madrid. Són les treballadores del SAD. Però què és el SAD? Per què es manifesten? Per què a Madrid?
Expliquem en dues entregues totes aquestes qüestions. Ahir vàrem fer front a la primera pregunta. Hui desenvoluparem els motius que les han portat a agrupar-se en una plataforma i, juntament amb les d’altres indrets de l’Estat, prendre la decisió de manifestar-se per Madrid amb una llista de reivindicacions.
«L’augment de l’esperança de vida constitueix un assoliment social històric, però planteja noves necessitats i reptes. Un dels principals és garantir una atenció escaient a les persones dependents. Per a això es requereix un sistema públic d’atencions que permeta afrontar situacions les quals, per la seua naturalesa, no és fàcil cobrir amb recursos privats, fins i tot en economies benestants….»
Mercedes Sastre, El cuidado de las persones mayores dependientes en España: una necesidad social postergada
El novembre passat, ara fa tres mesos, un grup d’auxiliars d’ajuda a domicili varen acampar nit i dia davant del Ministerio de Trabajo, a Madrid. El motiu era l’estancament de les negociacions entre la Plataforma Unitaria de Socionanitarias de Ayuda a Domicilio i els representants ministerials. Hui continuem amb l’entrevista a les sociosanitàries valencianes, però també amb Carmen Diego, asturiana, activista, dona de tarannà tranquil però amb les idees molt clares, una de les protagonistes d’aquella acampada reivindicativa..
Alguns mitjans varen obrir els seus rotatius amb el titular «Yolanda Díaz deixa plantades les sociosanitàrias». Sembla que això no va anar ben bé així, no?
Carmen Diego: Hi ha una manipulació i tergiversació total dels fets per part de la premsa, tant escrita com digital. Va ser exactament al revés. Després d’estar acampades uns quants dies, se’ns va citar al Ministeri amb la senyora ministra el 15 de novembre a les 12 del migdia. Després d’endarrerir una hora la cita per problemes de la seua agenda, ens va rebre Josep Vendrell, director del Gabinet de la Vicepresidència segona del govern espanyol, i tallafocs ministerial. La seua benvinguda va ser una mena d’ordre, i cite: «ja sabeu: reunió, foto i alçament del campament». Aquell intent de xantatge ens va fer sentir menyspreades com a persones i com a humils representants d’aquesta lluita. Li vam contestar que sense una reunió prèvia, no pensàvem alçar el campament. Les nostres condicions eren senzilles: una continuació de les reunions que es van iniciar al 2020 on demanaven l’avaluació de riscos laborals en els domicilis on executàvem les nostres feines, i preparar un calendari a tal efecte per poder abordar altres temes, com la jubilació als 60 anys i el reconeixement de malalties professionals, inclòs el Covid. Però ells sols buscaven la foto i la medalla de la ministra per a aconseguir que alçàrem el campament. I davant d’esta situació, amb un sentiment de presa de pèl absolut, vam ser nosaltres les que vàrem «plantar Yolanda Díaz». Aquest va ser el titular real.
Des d’aquell incident -diguem-li així- hi ha hagut algun avanç, algun contacte?
C. D.: Cap. Per això ens vam decidir a fer la manifestació a Madrid. Entenem que algunes plataformes preferien manifestar-se en les seues ciutats o comunitats autònomes perquè algunes de les reivindicacions tenen la competència en els governs locals. Però vàrem pensar en l’impacte d’eixa marea blanca creuant el centre de Madrid, amb pancartes i cartells en les diferents llengües de l’Estat, una gran quantitat de bates blanques i que al pas pels carrers de la capitat la gent pregunte i puga escoltar les nostres les reivindicacions.
Passem a eixes reivindicacions. 100% pública. És possible?
Treballadora 1: Possible i necessari. Com vàrem dir ahir, la privatització és una bestiesa, una anomalia institucional. Fer negoci amb el benestar de la gent és senzillament immoral. I ho sabem de primera mà. Les empreses privades sols busquen la rendibilitat. Conec més d’un cas en què les auxiliares fan més feina de neteja de casa que d’altra cosa. Els concerts que alguns ajuntaments pacten amb empreses privades per a fer aquests serveis comporta aquestes i altres males pràctiques. Utilitzar part del temps d’una auxiliar en una casa per a una feina que no és la seua és habitual. Eixe temps que s’està utilitzant va en relació directa a l’exclusió d’algun usuari o usuària que tal vegada necessita el servei, i no li l’han donat. La llista d’espera col·loca el sistema en més de 30.00 persones que moren a l’any sense que els haja arribat l’ajuda ja reconeguda. La llista d’espera no deuria existir, com passa per exemple a Canadà o a Suïssa.
Avaluació de riscos laborals. Què me’n podeu dir?
Treballadora 2: Al mateix temps que la primera vegada que es visita una casa per part de l’assistenta social per a valorar les necessitats de la persona usuària i determinar un calendari de serveis, caldria una avaluació de riscos. Estem en cases alienes, sovint en males condicions, on les probabilitats de tindre accidents o lesions són altes.
Vols dir?
Treballadora 2: M’he trobat cases amb cables elèctrics solts, aigua de la dutxa que et dona el corrent, endolls que es peguen foc, … Si això passa malauradament en les residències, on hi ha més control i manteniment, imagineu l’abandonament en una casa particular…. Per això cal una avaluació de riscos laborals en cada domicili.
En la ja famosa reforma laboral (dic famosa per allò del conegut error del diputat del PP, que va permetre l’aprovació de la llei), heu trobat alguna referència a vosaltres, com a col·lectiu essencial i a més vulnerable?
C.D.: No hi ha cap referència a les nostres demandes. Sense comentaris.
Jubilació als 60 anys.
Treballadora 2: Per tot allò que comentàvem ahir de les lesions, no cal pensar massa per arribar a la conclusió que la demanda de la jubilació als 60 anys és -a més de lògica- justa. Estem alçant i movent pesos cada dia, amb les conseqüències a curt i llarg termini de lumbàlgies, ciàtica, tendinitis, muscles, genolls, túnel carpià…. Estes lesions poden convertir-nos a nosaltres mateixes en part de la llista d’espera de persones dependents, ironies de la vida. Sense infravalorar altres oficis, no és igual treballar en l’obra o altres professions, movent pesos que al cap i la fi si cauen a terra, no té les mateixes conseqüències que en el nostre cas. Moure el pes d’una persona implica força, tècnica, molta habilitat per a no lesionar-te tu i molta cura amb el cos que mous. És tot molt delicat, i requereix un tracte diferent en l’apreciació de la nostra jubilació que no pas altres col·lectius.
Salaris dignes.
Treballadora 2: En la majoria dels casos no arribem a ser ni mileuristes, malgrat la lletra que ha corregut en alguns mitjans, que ens col·locaven un sou exagerat. Si fos així, no estaríem en aquesta situació, rabioses per la impotència, convocant aquesta manifestació i donant l’esquena al sindicalisme de butaca. Demanem un augment de salari, equiparat a la nostra titulació tècnica, amb plusos de perillositat, penositat i toxicitat. I que computen per a la jubilació. A més, caldria afavorir la jornada completa i remunerar les baixes al 100%.
Perdoneu la meua ignorància en algunes coses, però què és això del plus de penositat?
Treballadora 1: És un plus per la realització d’un treball en circumstàncies que impliquen un esforç constant i/o dificultós. Per a entendre’ns: quan en el treball hi ha riscos per exposició al fred, calor, excés de càrrega física, exposició a olors desagradables…. Tots els que t’he nomenat, els patim a diari.
Reconeixement de malalties professionals.
Treballadora 2: Per eixos mateixos motius que parlàvem del plus de penositat, perillositat i d’altres, estem exposades a diari a lesions i malalties de les que necessitem un reconeixement just com a malaltia professional. Estem treballant amb persones malaltes o febles, que necessiten una injecció extra de la nostra energia per a poder executar el servei. Jo mateix tinc un bony de greix en el canell (el nom tècnic és ganglió metacarpià), conseqüència d’un esforç constant amb un pacient amb mobilitat reduïda, a qui havia de moure a diari del llit a la cadira de rodes a plom, sense ajuda. I companyes amb lumbàlgia crònica i problemes cervicals en són la majoria. Per no parlar dels riscos de contagis, ja que alguna vegada hem treballat amb persones amb tuberculosi o altres malalties contagioses. No sé si per a això existeix algun plus, però caldria tindre-ho en compte.
I després de la mani, què?
Treballadora 1: Doncs una altra, i una altra, i seguir lluitant. Açò ja no té marxa enrere. Ens han d’escoltar, perquè no estem demanant res injust ni desproporcionat. I si a l’Estat hi ha un govern progressista -així és com s’autoanomena- que ho demostre.
Teniu por a les represàlies a partir de demà? Perquè eixireu en fotos, vídeos, la tele potser…
Treballadora 2: Eixe ha estat un dels problemes que ha tirat cap arrere a algunes companyes. Fins i tot el fet d’estar en esta moguda ja pot representar un problema per a algunes. Segur que a més d’una li passarà factura, però tal vegada siga el preu que hem de pagar. Confiem que tard o d’hora hi haurà final feliç.
Demà a partir de les 12 del migdia les xiques del SAD recorreran alguns carrers cèntrics de Madrid per a visibilitzar una vegada més les seues reivindicacions. Es queixen de la nul·la ajuda de dos sindicats força coneguts, els que hem anomenat sindicats de butaca, acostumats més a la burocràcia que a l’acció directa, absents de vergonya quan es posicionen més a prop de la patronal i perjudiquen el proletariat. Uns sindicats que, segons fonts ben informades, han arribat a anomenar-les «boges» pel simple fet d’exercir el dret a preguntes en assemblees.
Les auxiliars d’ajuda a domicili no volen guerra (bastant trista és la paraula, en els temps que corren). Estan en una lluita per adquirir uns drets que mentre no els tinguen repercuteixen negativament en les persones usuàries, que segueixen morint sense rebre l’assistència deguda. I per això demanen ser escoltades. I per a ser escoltades, demà, a Madrid, faran molt de soroll.
