Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
Aquest diumenge vinent, 27 de febrer, una marea blanca es manifestarà a Madrid. Són les treballadores del SAD. Però què és el SAD? Per què es manifesten? Per què a Madrid?
Expliquem en dues entregues totes aquestes qüestions. Hui farem un breu relat de les funcions que desenvolupen aquestes professionals sanitàries. Endinsar-nos en els detalls del seu dia a dia potser ens ajudarà a entendre el motiu de les queixes que les porten a trepitjar els carrers de Madrid amb les seues bates blanques, amb pancartes farcides de reivindicacions i a solidaritzar-nos amb eixa lluita.
Concertem una trobada amb unes quantes sociosanitàries. Per diverses raons, els seus noms no apareixeran, així com també ometrem els detalls d’algunes persones usuàries del servei, i les localitats on es desenvolupen.
Què és el SAD?
Xica 1: Les sigles signifiquen Servei d’Ajuda a Domicili. Som professionals que ens encarreguem de les atencions a persones dependents en la seua pròpia casa… En el cas dels ajuntaments, és un departament de Serveis Socials que s’encarrega de valorar prèviament les necessitats de cada usuari o usuària, i destinar un calendari (uns dies i unes hores). Pot ser una persona de mobilitat reduïda, una persona major que viu sola, una altra que té alguna malaltia i ha d’estar sempre al llit, etc. Contribuïm a alliberar les famílies de la càrrega física i psicològica que suposa la persona necessitada. Per tant, som nosaltres les que sovint de manera diària executem les funcions quotidianes: alimentació, higiene corporal, mobilitzacions, control de medicaments, etc.
Quan parles de persones de mobilitat reduïda, com te les apanyes per a fer les funcions per a les quals oferiu el servei?
Treballadora 1: Doncs a base de tècnica i força, perquè en molts domicilis no disposen de grua o altres elements de mobilització. Amb una bona preparació, per a la qual cosa hem estudiat i tenim nocions concretes. La part tècnica ajuda a no lesionar-te. Però, així i tot, la força que hem de fer, repetida a diari, acaba per deixar-nos seqüeles. Moltes lesions poden provocar sarcàsticament que siguem nosaltres mateixes en el futur usuàries d’aquest servei, per no tindre un reconeixement de malalties professionals. Però a la pregunta que has fet, quan es tracta d’una persona de mobilitat reduïda, t’explique. Jo tenia un cas d’un home que anava en cadira de rodes. La part inferior del cos era totalment immòbil. Evidentment hi havíem d’anar dues persones. És fàcil d’imaginar que la persona no es pot moure fins que no arribem nosaltres, cosa que hem de fer a primera hora del matí perquè tens altres serveis i les funcions d’alçar-les i higienitzar-les no pots posposar-les, sabent que la persona està tota la nit al llit (suor, orina, etc.). Entre la meua companya i jo, el col·locàvem en una cadira de rodes de plàstic per a portar-lo a la dutxa. Siga estiu o hivern, açò s’ha de fer a diari.
Treballadora 2: Només has d’imaginar-te les coses quotidianes que fas tu: alçar-te, anar al bany, fer les teues necessitats, dutxar-te, vestir-te… Això li ho hem de fer nosaltres, a base de força i tècnica, com deia la meua companya, i amb totes les incomoditats i impediments que una casa semiadaptada ofereix: bany diminut, dutxa petita, portes estretes, habitacions no massa grans, etc. I tot això engolint una bona dosi de paciència.
És esgarrifant perquè al cap i a la fi qualsevol de nosaltres podem arribar a aquesta situació, no?
Treballadora 3: Sí, això és com quan veus en la tele les notícies dels accidents de trànsit del cap de setmana. T’afecta uns moments, però sempre penses: «Jo vaig amb molta cura, a mi no em passarà». Però és un servei del qual en farem ús tothom tard o d’hora!
Algunes de vosaltres treballeu també en el SAD privat. Quina diferència hi ha respecte el públic?
Treballadora 1: Molta. En el moment que privatitzes un servei, parlant clar «l’has cagat». Perquè passa de ser un «servei essencial» a un negoci. I els negocis, en el sistema capitalista ja sabem com funcionen: l’objectiu principal és guanyar diners sense mirar pèl, estrenyent el cinturó a les treballadores, comptabilitzant les hores d’una manera mesquina… Hi ha una explotació laboral alarmant i miserable.
Treballadora 2: A mi m’ha arribat a passar, en la privada, que he anat a fer un servei de 2 hores (que és el que em tocava amb eixa usuària) i la persona s’havia mort la nit anterior. I després m’han fet recuperar eixes dues hores. Per tant, l’empresa no perd mai. O és que no tenen previst un pla B de serveis en cas de baixa?
Treballadora 1: La privatització del SAD per part d’un ajuntament representa una autèntica indecència institucional. L’ajuda a domicili hauria de ser 100% pública i de prioritat absoluta en els pressupostos locals, autonòmics o estatals… a qui corresponga.
Pel que fa a això, tinc ací unes dades curioses: segons l’OCDE (a l’any 2019), l’estat espanyol sols dedica el 0,9% del PIB a les atencions de llarga durada. Evidentment, hi ha qui ho compararà amb els països que encara hi dediquen menys, però seria més honest comparar-ho amb països del nostre entorn, com ara França (1,9%) o Alemanya (1,5%).
Xica 2: Els càrrecs polítics que tenen la paella pel mànec a l’hora de canviar eixes polítiques i arribar a eixe objectiu de servei 100% públic i un augment del percentatge que has nomenat, haurien de pensar que tard o d’hora alguna de nosaltres anirà a torcar-li el cul cada matí. Que la societat envelleix i ens necessiten. Si no reforcen eixes polítiques en la dependència, tothom pot passar de la nit al matí de ser alcalde o diputada a usuari o usuària del SAD. A la vora del llit ens trobaran!
Malgrat tot el que estem parlant, vos agrada esta feina?
Totes (sense dubtar-ho): Sí!
Treballadora 1: És cert, com deia la meua companya abans, que empatitzes tant que t’emportes a casa moltes vegades les penes i les tristeses de la casa on vas. A qui no li afecta això? Però precisament per aquest motiu ens n’anem amb la satisfacció de saber que la nostra feina està contribuint de debò a millorar el benestar d’una persona.
En els temps de pandèmia, que encara vivim, però sobretot al principi, tinc entés que no vau deixar de treballar ni un sol dia…
Treballadora 3: Se’ns va considerar grup essencial. En certa manera, així és, perquè amb confinament o no, a la gent l’havies d’alçar i higienitzar.
Però això podia ser perillós, no?
Treballadora 3: Sí, perquè era una cosa nova, no teníem tot el material de què disposem ara, ni EPIS ni mascaretes…
Vau ser el segon grup amb més contagis, després del sanitari.
Treballadora 3: I encara estem esperant que es reconega la malaltia professional a qui es va contagiar i va estar de baixa. Un altre punt per a reivindicar el diumenge.
En la vostra professió sou la majoria dones?
Treballadora 1: Sí. Hi ha homes, però pocs. La manifestació que farem diumenge a Madrid té també un matís feminista que pensem que cal donar sempre en totes les reivindicacions, però afortunadament la presència masculina també es farà notar i està al nostre costat en tot. I això s’amplia a les parelles homes de les companyes que estan en la lluita, que són també solidaris i ens fan costat sempre.
Tot i entendre el dia a dia vostre en l’aspecte laboral, vos veig molt il·lusionades i esperançades en aquesta fita que teniu diumenge. Vos desitge molta sort i sobretot que no tireu la tovalla. Els èxits i l’assoliment de les reivindicacions no depenen només d’una manifestació, sinó de la constància i la perseverança en el recorregut d’eixa lluita. Potser el cas de Rosa Parks estiga ja massa llegit i comentat, però sempre és un exemple molt il·lustratiu. L’1 de desembre del 1955 aquesta dona de raça negra es va negar a cedir el seu seient en un autobús (era la «llei estatunidenca», que donava prioritat en el transport públic a la gent de raça blanca). Aquell gest va ser l’espurna, la primera carcassa de la traca a favor de la igualtat.
I en eixa mascletà de reivindicacions esteu vosaltres.
