Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací
Antonio Adsuar (Crevillent, 1981) és qui encapçala el projecte alicantinismo.com, una iniciativa basada en un bloc d’Internet i en tota una sèrie de materials culturals, pedagògics i intel·lectuals –articles, debats, conferències, xerrades i, pròximament, un llibre– per repensar i divulgar la història d’Alacant ciutat i de la seua demarcació provincial i adaptar-la, segons diu Adsuar, al segle XXI. Adsuar, que és historiador i professor de secundària, ha despertat l’interès generalitzat del món periodístic, polític i cultural del sud del país amb el seu projecte. En parlem.
Quina va ser la motivació per crear alicantinismo.com?
Vaig estar vivint a Barcelona durant cinc anys fent de professor. Vaig aprovar l’oposició allà. Aleshores pensava que hi havia una història d’Alacant per explicar, i no només d’Alacant ciutat, sinó de totes les comarques. Pensava que calia tornar a explicar aquesta història des d’un nou punt de vista, segurament basant-me en materials que, en part, estan desfasats, actualitzant-los i posant-los a la web d’una forma senzilla, amb 600 o 700 paraules per post, fotografies… Una transferència de coneixement del paper a l’àmbit digital per a les noves generacions i per difondre més la nostra cultura.
Vostè és de Crevillent. Quan parla d’Alacant, es refereix al conjunt de la demarcació provincial.
Sí, l’àmbit del qual parle és la província d’Alacant.
Molta gent se sent identificada amb aquesta demarcació territorial, però molta altra no. Per què vostè sí?
Per a mi, la província és l’àmbit de relacions en què més m’he mogut i m’he sentit més còmode. Pense que cal vertebrar tota la Comunitat Valenciana, i també pense que l’àmbit provincial és important. Crec que les comarques també han d’existir i que són totalment compatibles amb les províncies, però l’àmbit que jo estudie i treballe és la província d’Alacant. La província i les comarques no són incompatibles, encara que calga repensar els dos espais.
La província s’ha defensat tradicionalment des de la capital, que és Alacant. Més enllà de la comarca de l’Alacantí, la província no ha despertat simpaties, habitualment, en la resta de grans ciutats de la demarcació. Entre altres coses, pel paper discutit que ha jugat la ciutat d’Alacant com a capital.
Òbviament, Alacant ha de repensar i renovar el seu lideratge. La Diputació, moltes vegades, ha estat molt centrada en Alacant i hauria d’obrir més joc cap a Elx i altres ciutats. Alhora, és cert que l’articulació dels territoris de la línia Biar-Busot cap a dalt és molt més complexa. Però això no vol dir que la província no puga ser un espai d’integració en què Alacant pot coliderar de la mà d’Elx, Oriola o Alcoi d’una manera més coherent. Això, per descomptat, no és incompatible amb una visió clarament valenciana. Jo defense les províncies i també les comarques. Potser la província ha estat, tradicionalment, massa tancada en Alacant, però també es pot obrir i arribar a altres territoris. Posaré un exemple: l’Institut alacantí de cultura Juan Gil-Albert, que depèn de la Diputació, s’ha tancat molt en Alacant, tradicionalment, tot i que ara s’està expandint una mica més enllà. El Gil-Albert, i moltes altres entitats, es poden descentralitzar i tendir sobretot cap a Elx, però també cap al nord. Si s’articula un espai provincial, liderat per Alacant, però descentralitzat, crec que tot milloraria. I no crec que això siga incompatible amb una visió comarcal.
Qui ha de fer més esforços perquè s’arribe a aquest punt, Alacant o els altres territoris de la província?
Alacant és el motor de la província, però moltes vegades no ha exercit un lideratge potent. Alacant és una ciutat-illa, una capital tardana, matisada. Alacant ha de canviar la seua visió sobre la província. Moltes voltes ha monopolitzat massa la Diputació. Però tampoc cal demanar-li-ho tot a Alacant: Elx també s’ha d’implicar més, Oriola i el Baix Segura també tenen les seues coses a dir, així com Alcoi, Villena… Cal un projecte més integrador, i això depèn de tots els territoris perquè, al mateix temps, tot això servisca per vertebrar encara més la Comunitat Valenciana.
Com a historiador que és, segons vostè, la història de la província d’Alacant com a subjecte polític és una història de fracàs o una història d’èxit?
Sempre intente ser optimista, però és cert que des de la creació de les províncies al segle XIX, el d’Alacant ha sigut un espai bastant poc articulat. Jo no parlaria de la història d’un fracàs, sinó de la història d’una comunitat política –inserida dins d’una altra, que és la valenciana, i d’una altra encara més gran, que és Espanya– bastant poc articulada i que encara es pot articular molt. Es pot millorar. És cert que la província està molt condicionada per la línia Biar-Busot, que ha de continuar existint. Jo sempre parle de dos alacants: la de les palmeres (al sud) i la de les muntanyes (al nord). Això continuarà existint, però es pot vertebrar. Fa poc vaig publicar un article a l’Alicante Plaza sobre Alcoi en què demanava més cooperació d’aquesta ciutat amb Alacant. Hi ha disfuncions entre ambdues ciutats, però es pot millorar. Cal una col·laboració integral. Alacant és una terra de frontera i l’articulació interna és complicada. No crec que siga la història d’un fracàs, però s’ha de treballar. El territori valencià no ha existit com a subjecte polític durant tres segles i, quasi tres-cents anys després, es va recuperar l’antic Regne de València en forma de Comunitat Valenciana. Evidentment, el territori valencià també és plural i s’ha de vertebrar, però això no vol dir que siga la història d’un fracàs.
Quan plantejava el terme fracàs ho feia en el sentit que, per exemple, és difícil trobar un símbol que identifique tots els territoris que integren la demarcació provincial d’Alacant.
Hi ha alguns elements que es podrien utilitzar. Per exemple l’antiga Governació d’Oriola, que de la línia Biar-Busot cap a baix sí que vertebrava un espai polític inserit al Regne de València, però amb una administració particular. Crec que podem parlar d’una identitat sud alacantina, que abans en podíem dir oriolana, i que això es pot treballar en termes històrics i de creació de comunitat. Sempre tenint en compte que el nord de la província és una altra cosa, i que hauríem d’articular-ho d’una forma plural i diferent. Té vostè raó quan indica que no hi ha cap símbol. Però les formes d’identificació tradicionals –banderes, himnes, etc.– no sempre ho són tot i potser podem trobar altres formes més modernes de vertebrar, amb una construcció més plural i més cosmopolita que arreplegue la nostra complexitat.
Un d’aquests símbols complexos que funcionaven i molt era l’antiga CAM, Caja de Ahorros del Mediterráneo, però la van matar els polítics…
Una llàstima total…
Ho dic perquè cada vegada que s’ha generat un símbol vertebrador que identifique tota la província, aquest símbol no ha estat respectat. El de la CAM és un exemple paradigmàtic. Per tant, reconstruir la província d’Alacant no sembla un intent desesperat per aconseguir allò que mai no s’ha aconseguit?
Jo trauria un poc de dramatisme a aquestes qüestions. La comunitat formada per la província d’Alacant no té suficient articulació. Ens cal un alacantinisme valencianista o un valencianisme alacantinista, que no només vertebre Alacant, sinó també tota la Comunitat Valenciana, que té una particularitat sud molt important. Es veritat que la CAM va fracassar. Una llàstima, perquè era un gran actiu de les nostres comarques. És veritat que falten referents, però soc optimista. Tenim un espai administratiu, unes comarques i un espai polític valencià que ens pot fer funcionar. Perquè, quina és l’alternativa? Viure d’esquena entre nosaltres, tal com fan Elx i Alacant? Es pot fer això o mirar d’integrar i que les coses es facen millor. És complicat, perquè les inèrcies són les que són, però ens cal col·laborar.
Si vostè haguera de proposar un personatge històric o actual que es podria identificar amb tot el territori provincial, quin seria?
Anant-nos-en bastant enrere, i no sé si podríem trobar un personatge contemporani, crec que Jaume II el Just (1267-1327) és un rei molt interessant, perquè va decidir que estiguérem dins del Regne de València però, al mateix temps, va decidir donar-nos una personalitat administrativa pròpia, no als territoris de la futura província, sinó als que hi havia al sud de la línia Biar-Busot. Crec que podríem articular un discurs històric al voltant d’aquesta figura. A Crevillent, el meu poble, hi ha una estàtua eqüestre d’ell a la plaça de la Comunitat Valenciana. És cert que, generalment, les grans avingudes tenen el nom de Jaume I (1208-1276), la qual cosa no em sembla malament, perquè és un personatge fonamental en la fundació del Regne de València. Però crec que un segon dia de la Comunitat Valenciana centrat en aquesta zona i en Jaume II –sense deixar de celebrar el 9 d’octubre, per descomptat!– podria ser interessant. Podria ser una manera de celebrar la nostra pertinença al territori valencià recordant la personalitat pròpia que en aquell moment se’ns va atorgar i que encara tenim. És només una idea.
N’hi ha algun referent més actual?
Com deia abans, hi ha hagut intents de vertebració que no han reeixit del tot. Però soc optimista, i hi ha un fil històric molt interessant que jo he estudiat i que comença en José Canalejas (1854-1912), qui des d’Alcoi va vertebrar la província d’Alacant. Canalejas, polític liberal gallec, va arribar a Alcoi i es va trobar amb una ciutat moderna i identificada amb els partits progressistes. Ell va arribar a exercir com a president del consell espanyol de ministres des d’Alcoi, i des de la ciutat també va teixir una xarxa per vertebrar-la amb Alacant i Elx –de fet, Alacant té una estàtua i un passeig dedicats a Canalejas i Elx en té un pont. Ací trobem un exemple molt interessant: un senyor que, venint de fora, va vertebrar, i molt, el sud. Canalejas va morir el 1912 assassinat per un anarquista, i aquesta línia, d’alguna forma, la van recollir altres partits, tot i que no amb la mateixa força. Però va continuar. Tot i que quan va morir Canalejas, la cooperació Alcoi-Alacant va acabar, i es va perdre una gran oportunitat per fer el tren que connectara ambdues ciutats, que hauria sigut molt interessant. Alcoi, finalment, va traure les mercaderies per Gandia. Una connexió ferroviària d’Alcoi amb Alacant, sense prescindir de la de Gandia, hauria contribuït molt a reforçar l’espai del sud. Crec que aquest és un punt interessant d’estudiar i tal volta es podria recuperar.
Qui s’ha cregut més la província, l’esquerra o la dreta?
És complex de dir. No ho tinc clar. Molta gent pensa que la província és una cosa de dretes, més vinculada al Partit Popular o als conservadors en general. Molta gent també diu que la província és un ens centralitzador que homogeneïtza Espanya des de Madrid i això és veritat, perquè les províncies van ser un element fonamental en la creació de l’Estat espanyol. Però tot és més complex que tot això. Jo, que he estudiat la història del segle XIX i en done classes com a professor, recorde que comptem amb una tradició del Partit Liberal-Progressista, de centre-esquerra, que defensava les diputacions des del municipalisme i des de l’autonomia. Les províncies no només han de ser centralisme. No crec que ara mateix des de Madrid diguen a la Diputació d’Alacant el que s’ha de fer. Crec que tant la dreta com l’esquerra podrien fer seua la Diputació. Si s’agafa bé la idea, també es poden defensar les diputacions des de l’esquerra. Entenc, al mateix temps, que partits com ara Compromís defensen l’eliminació de les diputacions, perquè aquestes entitats moltes vegades tenen maneres de funcionar que són antigues, que estan obsoletes i que són incorrectes, i poden donar lloc a disfuncions i a corrupcions. Però no demanarem la dissolució de la Generalitat Valenciana si hi haguera un partit corrupte que la fera funcionar com no toca, veritat? Crec que les diputacions, reformades, poden desenvolupar una funció molt interessant. Les institucions no poden ser de dretes o d’esquerres, han d’estar per damunt de tot això. Torne a dir que al segle XIX, molts partits que ara en diríem d’esquerres defensaven les diputacions com una forma de garantir l’autonomia i des del conservadorisme, precisament, intentaven anul·lar aquesta funció descentralitzadora.
Una de les grans víctimes de la reclusió d’Alacant envers la resta de ciutats del voltant és la llengua, en molts casos rebutjada des de les grans institucions alacantines i avui directament atacada per segons quins partits. Quin espai ha de tindre el valencià en el futur, segons vostè?
No soc un sociolingüista, però crec que el valencià no només ha de tindre un futur, sinó que el té. Tot el que servisca per difondre el valencià ha de comptar amb el suport i amb la implicació de totes les institucions. Si hi ha un ajuntament o una institució que no vol donar suport al valencià crec que no és correcte, i des de la resta d’institucions, i sobretot des de la societat civil, cal pressionar perquè es respecte i s’utilitze.
La seua motivació és explicar la història d’Alacant i de la seua demarcació provincial des d’un altre punt de vista. Què pensa que no s’ha explicat i per què pensa que no s’ha explicat?
Hi ha bastants dèficits en la construcció historiogràfica d’Alacant. La primera i fonamental és que, lògicament, en una terra en què les ciutats són molt importants i no hi ha una gran capital vertebradora, com sí que n’hi ha en el cas de la província de València, crec que cadascú ha fet una història local i no una història relacional. En el llibre que estic fent vull incidir en això. Les ciutats no són ens aïllats, però molts historiadors les presenten així: fan història d’Elx, d’Oriola, d’Alcoi, d’Alacant… totes les històries per separat. Aquesta no crec que siga la manera més correcta d’escriure la història. Canalejas va fer una tasca fonamental, com he dit, per les relacions entre les nostres ciutats. Però també hi ha altres personatges clau en aquest sentit, com ara Eleuterio Maissonave (1840-1890). Caldria fixar-se més en ells. D’altra banda, les històries locals que s’han fet entre les comarques de la província d’Alacant o del conjunt de l’antic Regne de València no se solen posar en un context espanyol, i crec que la monarquia hispànica cal citar-la sempre, perquè contextualitza tota la nostra història. Per altra part, s’acostuma a fer una història molt episòdica, anecdòtica, amb massa dades i sense marc interpretatiu. Cal donar significat a les coses. Fer tot això és complicat, però crec que s’ha de fer: superar la història episòdica, fer una història relacional i situar-la en el context valencià i espanyol. Jo mateix intente fer això en tres-centes pàgines, però cal que es faça de manera generalitzada i renovar la nostra història, que no coneixem del tot.
Per últim, que pensa del discurs tradicional que, des del provincialisme alacantí, s’ha fet contra València?
Estic totalment en contra dels discursos que enfronten. Soc una persona conciliadora i parle sempre en termes de civisme i fraternitat. Aquest últim concepte és el gran oblidat de la Revolució Francesa. Vaig publicar un text al magazín Lo Blanc que es titulava «Alacant amb València: noves fraternitats». Crec que el cantonalisme alacantí ni és correcte, ni té futur ni es pot construir res sobre la base d’un enemic comú. Hem de buscar sinergies, hem d’entendre que València és una ciutat potent, oberta, la tercera ciutat d’Espanya, i hem de trobar maneres de col·laborar-hi. Vaig viure un any a València i vaig constatar com d’allunyats estem, psicològicament, els alacantins dels valencians i els valencians dels alacantins. Tot això ha de canviar. En un alacantinisme de confrontació a mi no em trobaran mai.
