Les casetes de volta de maó pla, el patrimoni que agermana els EUA amb el Maestrat.
Esther Llorach Ayza seu en una de les pedres que envolten la caseta de volta de maó pla que les obres d’urbanització de la carretera Benicarló-Peníscola van respectar. Van situar-la en una rodona al centre del vial per recordar-nos les arrels agrícoles de les quals provenim. Entre hotels, xalets i finques que encara respiren el vessant més agrícola, la caseta aixeca amb un orgull de calç i parral la seua estructura única: una volta de maó pla. Un tret singular que només es pot trobar en aquestes comarques i que ens agermana, curiosament, amb edificis de Boston, Nova York o Chicago. Esther pertany a la família dels Llorach, «nosaltres, els Llorach, som de Benicarló de tota la vida, el nostre cognom ja apareix a la Carta Pobla», remarca. La seua família va recuperar i rehabilitar una d’aquestes casetes i l’ha convertit en un espai absolutament habitable: «Era més econòmic derruir-la, però la sensibilitat de conservació dels meus pares va ser més forta». Aquesta jove, amb els peus sentimentalment ancorats a la terra, va estudiar Història, Turisme i Idiomes per desenvolupar, posteriorment, una empresa que parteix del tret identitari per mostrar un paisatge patrimonial i humà diferent del de sol i platja. El nom també ho diu tot: Explora Maestrat. «Buscant el meu camí, finalment, he pogut fer turisme de forma creativa valorant el patrimoni de la zona».
Esther, les casetes de volta de maó pla sorgeixen al llarg de camins i carreteres d’aquesta zona. Quantes en podrien existir actualment?
Es troben majoritàriament concentrades en aquesta plana, Benicarló, Vinaròs, Peníscola. L’epicentre és just aquí, on som ara s’estima que se’n conserven al voltant de 200.
Formen part d’un patrimoni rural que ha sofert molts canvis.
Sí, i en nom d’un malentès progrés i una transformació brutal, radical, que ha sofert el nostre territori en els últims 50 o 60 anys, es va provocar la pèrdua de moltes casetes, entre altres trets patrimonials, en poc temps, construccions que no hem tingut cura de preservar, entre altres. Creiem que es poden veure per tot arreu, però no.
En quina extensió geogràfica es distribueixen?
Les situades més al sud es troben la zona de Vilanova d’Alcolea, i més al nord, a la zona de les Ventalles. Cap a l’interior se’n pot trobar alguna inclús a la Jana.
Quan s’inicia la construcció d’aquestes casetes?
La construcció comença a finals del segle XIX i s’allarga fins a principis del segle XX. Van canviant la seua tipologia tal com avança el segle. És el marques de Benicarló qui les introdueix en les seues propietats, com ara la finca Cardona, el lloc on ens trobem, una finca de gran extensió que era propietat seua.
«Les casetes de volta de rajola plana s’inspiren en l’arquitectura impulsada per Guastavino, l’arquitecte valencià que va deixar bocabadats els americans i els va fer mirar per primera vegada cap al cel. Va arribar a Boston i Chicago just després dels grans incendis que van assolar les ciutats.»
Per què va fixar la seua atenció en aquest tipus de construccions?
Va estudiar Enginyeria i va quedar impressionat per l’arquitectura del moment, que sorgia de l’escola d’Arquitectura de Barcelona, amb representants com ara Rafael Gustavino, l’arquitecte que als EUA va deixar bocabadats els americans, el que els va fer mirar per primera vegada cap al cel. Els va impressionar amb aquelles voltes.
Un arquitecte valencià que sembla un personatge fascinant i prou desconegut al Maestrat.
Si, Guastavino, cognom genovès, era un apassionat de la música i estava fascinat per la sonoritat. Es va criar a la vora de la Llotja de la Seda de València i va estudiar a l’Escola Tècnica d’Arquitectura de Barcelona, abans coneguda com Escola de Mestres d’Obres. Era un aventurer que va vore l’oportunitat als Estats Units. Encarna com ningú el somni americà i va ser l’artífex de 1.000 constriccions en més de 40 estats dels EUA, més de 700 a Nova York i més de 100 a Boston.
Quines són les seues construccions més destacables?
Especialment destacable és el Registry Room d’Ellis Island, pavelló per on accedien tots els migrants, la porta principal d’Amèrica, que apareix a la pel·lícula El Padrino. També, l’Estació Gran Central Terminal, el pont de Queensboro a Nova York, la Biblioteca Pública de Boston, la Catedral de Sant John the Divine, a Nova York. De tota manera, va participar en més de 300 construccions a Catalunya abans de marxar.
Així, al Maestrat comptem amb construccions de volta de maó pla inspirades en l’estructura d’un arquitecte molt destacat, desconegut, però aquí, al territori.
Sí, amb un curiós enllaç entre Gustavino i el marqués de Benicarló, la idea de la volta de maó pla acaba instal·lada al Maestrat. A la zona de l’ermita de Sant Gregori, per exemple, on el senyoret de l’època també tenia terres, eren prou visibles. Ara tan sols en queda una a causa de l’esmentada transformació. Aquest senyor comptava amb grans finques i els veïns, per mimetisme, també van introduir aquest tipus de casetes a les seues finques. A la carretera que transcorre de Benicarló a Peníscola és on actualment es concentren en major nombre. Inclús moltes que no es veuen a simple vista. A la Serra d’Irta també podem trobar-ne.
«Es va fer una petició per a declarar Béns de Rellevància Local les casetes de volta del Maestrat, una figura de protecció, però no va tirar endavant.»
La característica principal d’aquestes construccions resideix, precisament, en la rajola de la volta.
Sí, és una rajola molt fina, no pesa. El seu gran èxit radica en el fet que resistia molt bé el foc. Cal fer menció que, justament, Gustavino va arribar a Boston i Chicago després dels grans incendis que van assolar ambdues ciutats. Ell va exportar aquesta solució constructiva. Hi havia molta feina per reconstruir i la volta de maó pla o volta catalana suposava una revolució respecte de la volta de pedra que ja usaven els romans o inclús els perses, i que provindria del segle XIV, mudèjar, per tant. És econòmica, rajola fina de doble rosca en horitzontal i no en vertical. No necessita suport o cimbra per construir.
Les que trobem al Maestrat, per a què estaven destinades?
Són casetes d’espai reduït, però incorporen totes les necessitats per a les quals van ser pensades. Evidentment, hi havia un espai per al matxo, un dels animals més importants al camp i que compartia espai familiar. Dalt de la quadra es col·locava la pallissa i, finalment, existia un lloc per a la llar. Fixa’t que la caseta té doble altura, dos pisos. Amb una solució volumètrica molt ben aprofitada, s’aconseguia tot el necessari. Simple, però molt eficient.
En quina època de l’any eren habitades?
Es tracta d’habitatges temporers. Les emplaçades a la Serra d’irta estaven destinades a conservar collites de garrofa o oliva i per passar la nit. Són casetes amb poques obertures, en acabar la jornada de treball, es buscava la «dolça penombra interior». Eren llocs per al descans.
Clar, abans passàvem el temps a l’aire lliure i al sol i necessitàvem ombra en arribar a casa, ara és al contrari, ens passem el dia tancats i necessitem obertures i finestres grans.
Efectivament, les casetes més primitives només tenien un ull de bou, i la porta, l’obertura, orientada sempre al sud, en un lateral de la caseta. Les casetes més tardanes, ja al segle XX, mostren alguna finestra més.
Algunes presenten un aspecte molt descurat.
Des de Compromís es va engegar una petició per tal de declarar-les Béns de Rellevància Local a tota l’àrea del Maestrat, per impulsar una figura de protecció, però no va tirar endavant perquè des del PP es va al·legar que era una declaració molt genèrica i que s’hauria de mirar cas per cas. Era el temps de la bombolla immobiliària.
I no s’ha tornat a proposar?
Ara seria el moment, però sembla que es vol evitar que una edificació com aquesta, protegida, complique la possibilitat de fer taula rasa per tal de construir.
Però en l’àmbit local sí que podria engegar-se alguna iniciativa.
Sí, i des de l’administració s’hauria d’establir una línia d’ajudes que permeta restaurar les casetes.
La teua família va decidir conservar i rehabilitar una caseta.
Sí, vam trobar-nos amb la disjuntiva d’ensorrar-la o rehabilitar-la. Aquesta última era la decisió més complicada i més cara. Era un treball molt manual i havíem de trobar materials especials. Però vam tirar endavant perquè sabíem que comptàvem amb una construcció peculiar, i ara tenim una caseta que és símbol del nostre patrimoni. Esta estructura és quelcom únic i estem molt orgullosos d’haver-la conservat.
Aquesta intencionalitat familiar de preservar el patrimoni també t’ha ajudat a formar-te i créixer?
Evidentment, som part del patrimoni, igualment que heretem algunes coses dels nostres avantpassats, cal que preservem el tret patrimonial propi per a llegar-lo a les futures generacions futures. El principal problema que tenim és quan creiem que aquest patrimoni no té cap valor, una idea que sorgeix d’una gran desconeixença.
«El turisme que aprecia el nostre territori més enllà d’una bona platja necessita una estratègia que els arrele a l’autenticitat del territori.»
Què ha fallat perquè aquest patrimoni únic acabe ensorrant-se? Què hem fet malament?
La ignorància. A aquesta zona litoral s’ha optat pel turisme del «tot val», fer taula rasa, per tal d’atraure la quantitat més gran de gent possible. S’han canviat qualificacions de terra dedicades al cultiu agrícola, un «progrès» equivocat que ha fet que oblidem tota la riquesa que posseïa el territori. El paisatge agrícola és part del turisme i no ho hem tingut en compte mai.
Precisament, hi ha turisme que busca una experiència més autèntica.
Hem apostat per la quantitat, no per la qualitat. Aquí, el tema de la taxa turística ni s’ha plantejat, i jo soc empresària turística, però, si se li dona un bon ús, em sembla correcte. Cal pensar en qualitat. El turisme que aprecia el nostre territori més enllà d’una bona platja necessita una estratègia que els arrele a l’autenticitat del territori.
Creus que l’administració ha canviat la seua sensibilitat quant a la conservació d’aspectes únics?
No, en absolut. L’ésser humà és l’únic animal que ensopega dues vegades en la mateixa pedra. La mentalitat humana és molt depredadora. Tenim una visió a curt termini, fer diners. Amb la pandèmia la gent ha canviat la mentalitat, s’ha notat bastant, la gent vol gaudir d’un turisme més slow, oliveres mil·lenàries, descobrir el territori, paisatges autòctons, serra d’Irta… Paisatges que abans es trobaven diluïts en el de «sol i platja».
Què sents quan veus una caseta de volta?
Sento que estic a casa. Són casetes que no trobes ni tan sols a Castelló de la Plana, un tret identitari que hem vist desaparéixer a marxes forçades. Una característica patrimonial única.
