Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací
El periodista Sergi Castillo ha escrit el llibre Operació AVL: el pacte lingüístic dels valencians, publicat per l’editorial Vincle. L’obra aprofundeix en la gestació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), analitza com la institució fou impulsada pels expresidents valencià i català Eduardo Zaplana i Jordi Pujol i desgrana l’actuació dels diferents actors que hi van intervenir, des dels acadèmics fins als polítics, passant pels culturals i els socials. També ressegueix la consolidació de l’ens normatiu i basteix una profunda anàlisi dels orígens i de l’evolució del conflicte lingüístic i polític del País Valencià.
En la gestació de l’AVL, què hi hagué més, filòlegs fent de polítics o polítics fent de filòlegs?
Efectivament, es van canviar els papers. Una de les coses que més m’ha sorprés és [comprovar] fins a quin punt, tots uns senyors catedràtics van participar en intercanvis de cromos i en unes reunions secretes, mentre els polítics i diputats redactaven escrits parlant de l’origen i de les característiques de la nostra llengua. Era la situació d’esquizofrènia en què es trobava la nostra societat. Era un moment on tot el món parlava de filologia com hui en dia tot el món parla de les vacunes. Hi havia experts sota les pedres i això s’havia d’acabar.
Va ser un període on la societat valenciana hagué d’acceptar autèntics malabarismes dialèctics en les definicions de la llengua, que renunciaven a explicar la realitat d’una forma acadèmica o científica. Era necessari?
Jo entenc que sí. Crec que es van fer passos que vistos en la distància adquireixen més valor. Vist en la distància i enteses les circumstàncies d’uns i d’altres, tot té el seu sentit. Calia recórrer eixe camí fins a arribar a l’objectiu [la creació de l’AVL], que era un full de ruta que estava més o menys clar. Jo en aquell moment, que estava a la universitat estudiant, també em posava les mans al cap, però ara, amb perspectiva, tot es veu més clar i, possiblement, no resulta tan escandalós.
Al llibre s’expliquen desavinences, enfrontaments i moments de notable tensió durant la gestació de l’AVL. Quins destacaria?
N’hi ha diversos. Dins del món de la universitat hi havia moltes discrepàncies, hi havia gent que tenia molt clar que calia pactar i cedir, i gent que de cap de les maneres volia fer passos endavant. I això va crear moments de molta tensió. [Un d’ells] va tindre lloc quan, després de quasi tres anys de discutir els membres, Ignasi Pla [exsecretari general del PSPV] i [Eduardo] Zaplana tenen clar que donen llum verda [a l’acord]. En aquell moment, hi ha un sector de la universitat que fa marxa enrere i que s’ho repensa, això fa que tot trontolle i provoca que [els representants] de la universitat [Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV)] perden una quota important i passen dels 9 dels 21 membres que tenien la nit anterior [a l’acord] a 6, que són els que tenia la RACV. A l’IIFV hi va haver moltes discussions en les quals fins i tot va intervenir directament Jordi Pujol per via telefònica per obligar a fer el pas que alguns membres es negaven a fer perquè no s’acabaven de fiar dels secessionistes. Va ser un moment de moltes tensions, de traïcions entre ells, de negociacions a dues bandes, de peticions de dimissions, fins i tot de peticions de la dissolució de l’institut mateix.
Per què el PSPV finalment proposa com a membres de l’AVL persones pròximes al partit en lloc de només acadèmics com s’havia compromés inicialment?
Perquè no s’acaben de fiar de la universitat. No saben si la universitat vol arribar a acords o vol mantindre una via d’enfrontaments constants amb el món blaver.
I qui surt guanyant és Zaplana?
Eduardo Zaplana, que s’aprofita de la debilitat de tots els actors que hi intervenen. S’aprofita de la debilitat del món universitari, de la debilitat de l’esquerra valenciana [PSPV], que ha perdut el poder [1995] sense complir el compromís que havia adquirit amb la universitat de convertir-los en l’ens normatiu. També s’aprofita de les ànsies de poder dins del blaverisme i que alguns personatges d’eixe entorn volen tenir un espai major del que ocupen.
Eduardo Zaplana impulsa la creació de l’AVL per complir l’encàrrec del president espanyol José María Aznar, que ha pactat amb Convergència i Unió acabar amb el conflicte lingüístic, o ho fa per eliminar el principal argument polític d’Unió Valenciana i quedar-se amb els seus votants?
El que està clar és que l’últim interés que hi té Zaplana és salvar el valencià. Però és igual, és una de les poques coses en què ha deixat un bon llegat, perquè el conflicte que hi havia era enorme. Està clar que ell ho va fer pel seu benefici personal exclusiu, no pel benefici d’Aznar ni pel de Pujol o pel del Partit Popular. Perquè si aquesta operació eixia bé, ell podia matar molts pardals d’un tir. Eliminava la competència interna, perquè l’únic discurs que tenia Unió Valenciana era l’identitari i el de la llengua, per tant, els seus vots els podia arreplegar ell. A més, davant d’Aznar, quedava com un home capaç d’asseure en una taula enemics i fer-los arribar a acords. També quedava com un home d’Estat davant Pujol [perquè quedava] com una persona negociadora, capaç d’estendre ponts. Zaplana va fer una jugada mestra i va ser de les coses que l’any 2002 el van permetre convertir-se en ministre d’Aznar amb l’objectiu de convertir-se en president del govern, que era en realitat la seua meta. Potser des d’ací ens costa vore-ho, però ell a nivell estatal tenia molt bona imatge. Era una persona d’un perfil molt moderat i dialogant dins del Partit Popular.
No és un poc decebedor que una institució com l’AVL, actualment referent per a la majoria de valencians, fora impulsada des de Madrid i Catalunya?
Sí, però és que la situació ací estava molt enverinada i la solució era molt complicada. Jo no ho interprete com a decebedora, sinó al revés, ho veig com un al·licient i una gran esperança. Pujol haguera pogut donar un colp damunt la taula perquè tenia el poder per fer-ho, i tenia les pressions de tota la intel·lectualitat, des d’Eliseu Climent fins a la universitat, els escriptors… Moltíssims col·lectius que van trobar el cel obert amb el resultat electoral que feia que tot estiguera en mans de Pujol [el Partit Popular necessitava el suport de Convergència i Unió per disposar d’una majoria al Congrés de Diputats] i confiaven que Pujol exigiria que el govern d’Espanya solucionara el tema lingüístic. I ho va fer d’una forma molt moderada i amb molt de respecte cap al sentir i la situació que vivia el País Valencià, perquè una imposició des de fora no s’haguera admés en cap moment. En canvi, la forma en què tota l’operació es va fer, buscant consensos amb els sectors blavers i intentant polir discrepàncies amb els principals implicats com Xavier Casp o María Consuelo Reyna… Crec que era l’única alternativa per tancar el conflicte lingüístic.
Hem d’acceptar que en àmbits lingüístics sovint cal implementar solucions més polítiques que científiques?
Estic convençut que sí. Hi ha decisions que han de prendre els polítics. Qui crea l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) si no un polític com Prat de la Riba? O les acadèmies espanyola o francesa? Són decisions que prenen els polítics. Ací, a nivell autonòmic no teníem una institució i s’havia de crear. Perquè la responsabilitat del procés de normalització lingüística recau en els polítics. Una altra cosa és elaborar la gramàtica o el diccionari, que això ja ho han de fer els filòlegs. En este cas estàvem davant d’un conflicte polític, que no lingüístic, i s’havia de solucionar políticament.
Per què creu que l’AVL ha convençut cada vegada a més persones?
Jo crec que han treballat bé. Ahí estan les principals obres, que són la gramàtica i el diccionari. Han treballat també de forma horitzontal amb l’IEC, amb el qual han incrementat els contactes en els últims anys. S’ha fet un molt bon treball que pràcticament ningú discuteix. S’han incorporat moltes paraules genuïnes valencianes que no s’acceptaven, i això també ens han fet obrir els ulls. Fa 20 o 30 anys , quan estudiàvem valencià a les escoles, se’ns ensenyava a escriure d’una única forma, que era com s’escriu a Barcelona, i no teníem per què fer això si tenim formes pròpies que són vàlides. Per què no és vàlid dir «faena» en lloc de «feina»? Hi havia molt de complex i s’havien comés algunes errades que calia superar. L’AVL ha ajudat a reconduir la situació i ahí ha jugat un paper molt important gent que procedeix de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) que ha fet una reconversió molt interessant. A diferència de molts altres que s’han quedat ja en el gueto, que és el que queda ara a la RACV, que va acabar apedregant i insultant el seu fundador i mentor Xavier Casp.
Com valora l’evolució feta per Casp, però també per Ramon Ferrer, l’actual president?
Agafe les paraules d’Antoni Ferrando que en la Laudatio a Ramon Lapiedra comparava Casp amb el pare [Lluís] Fullana quan va signar les normes del 32. Sense que Casp haguera entrat en l’AVL, molt probablement no haguera tingut la validesa. Sense la seua presència, tot i que simbòlica, perquè va estar poc temps i ja estava major, el recorregut haguera estat abocat al fracàs. La seua presència donant validesa a l’AVL ha sigut probablement la clau de l’èxit.
Als components del RACV se’ls menyspreava intel·lectualment. Creu que va existir per part del món filològic o unitarista, com vosté l’anomena al llibre, una certa supèrbia?
El món vinculat al secessionisme era un món molt heterogeni, on hi havia molts interessos i on molts d’ells van ser manipulats de forma vil, moltes vegades per sectors del feixisme i de l’antivalencianisme, que es van apropiar dels símbols més identitaris. I parle també de Las Provincias i de com va manipular a molta gent perquè no els interessava crear un moviment valencianista potent, sinó més espanyolista i folklòric. I d’això Eduardo Zaplana va saber aprofitar-se’n. L’AVL va saber aprofitar el millor que hi havia [al secessionisme]. De fet, hi ha un estudi d’Àngel Calpe, previ a la seua entrada a l’AVL, que parlava de tota la producció que hi havia en les normes del Puig, que era realment ridícula, i com els que més producció van fer són els que finalment sí que van accedir a l’AVL, mentre que els que es van quedar eren gent que havien fet molt poca producció i molt poc per la llengua.
Per què el PSPV no va fer el pas perquè l’IIFV es convertira en l’ens normatiu de la llengua?
Perquè hi havia por d’enfadar a determinats sectors de la societat valenciana que estaven en el secessionisme, i del fet que oficialitzar a través d’un document que la normativa era de la universitat provocara un retorn a la batalla al carrer. Per tant, preferien que eixe reconeixement fora tàcit. D’ahí també ve el desengany de molts membres de l’IIFV que no s’acabaven de fiar de la paraula dels socialistes en el pacte amb Zaplana. El que va passar és que l’entrada de la dreta [amb el pacte del Partit Popular amb Unió Valenciana el 1995] i la situació de caos lingüístic amb diferents normatives al carrer i cap d’elles amb reconeixement, va obligar a buscar una solució. Perquè cada administració escrivia com volia. Va ser un moment on Zaplana es va vore desbordat perquè és un tema que li estava llevant totes les grans campanyes que volia vendre com ara la Ciutat de les Arts, l’Hemisfèric o Terra Mítica i totes les portades [dels diaris] se les emportaven les polèmiques estèrils de la llengua.
Per què Zaplana i Pujol es van entendre tan bé? Dos persones que en principi ens semblarien tan diferents.
Jo crec que no són tan diferents com podem pensar i que són dos persones que en les seues trajectòries polítiques, personals i familiars no han anat tan distants. Sí que és cert que Pujol ve de la lluita antifranquista i té un perfil molt més catalanista o arrelat al territori del que poguera tindre Zaplana, però la seua actuació política no s’ha allunyat tant com en algun moment ens han vingut a dir.
Quins són els elements que comparteixen? El final judicial?
Per descomptat. Els escàndols que afecten les seues famílies i també la seua gestió, basada, en molts casos, en grans infraestructures i grans inversions. Jo entenc que el final de Jordi Pujol és tan negatiu com el de Zaplana. No veig cap diferència.
Creu que entitats com Acció Cultural del País Valencià, que es van oposar a la creació de l’AVL, es van equivocar?
Jo entenc moltes postures perquè les coses es veuen en cada moment i en cada context d’una forma i les circumstàncies canvien. Està clar que Zaplana a molta gent no li inspirava confiança. Les coses han canviat, però sí que em preocupa que moltes vegades continuem fent voltes a algunes coses que ja estan superades, i a voltes veus comunicats per part dels dos extrems defensant coses o una terminologia que ja està superada. Semblaria que es volen reobrir [certs] debats, i ho veig totalment innecessari. És una cosa que m’enfada molt quan ho fa la dreta, però no entenc tampoc quan l’esquerra continua en alguns debats que, per a mi, estan totalment superats.
Pot posar algun exemple?
En el cas de la dreta, qüestionar constantment la unitat lingüística.
La dreta ha reconegut alguna vegada la unitat lingüística?
Crec que dirigents del PP Castelló no tenen cap problema a fer-ho i crec que dirigents del PP d’Alacant tampoc. El problema ací està en la fagocitació ideològica i identitària que ha fet Unió Valenciana del PP de la ciutat de València, que és una part del PP amb un pes molt important. El que representa la ciutat de València és molt potent i moltes vegades això s’imposa a la resta del discurs del PP valencià.
Per a l’elaboració del llibre ha pogut parlar amb María Consuelo Reyna, Francisco Camps o Zaplana?
Vaig poder contactar amb gent de l’entorn de Camps i Zaplana, però no em van concedir l’entrevista. En el cas de Reyna, vaig parlar amb ella i en principi sí que em concedia l’entrevista, però, finalment, s’ho va pensar millor. He tingut el testimoni de gent del Partit Popular molt pròxima a ells, alguns amb noms i cognoms, i d’altres persones que s’han mantingut en l’anonimat, que m’han permés reconstruir la història i descobrir coses que desconeixia, com ara l’íntima relació de Zaplana i Pujol, fet que demostra el grau de preparació que hi havia d’aquesta operació i que va ser una cosa molt més planificada del que es podia pensar.
Crida l’atenció com Francisco Camps va passar de ser la mà dreta de Zaplana en la gestació de l’AVL a perdre aquest rol, com això li va doldre i com aquest episodi va influir en la relació dels dos.
Sí, perquè Zaplana escull Camps com al seu successor perquè hi ha una relació de confiança, però després això canvia i hi ha importants punyalades entre ells. Hi ha un capítol en què Zaplana, després d’haver treballat suposadament per la llengua a València, a Madrid fa tot el contrari en el moment que Camps, ja com a nou president de la Generalitat, realitza la declaració d’Ares del Maestrat, que era un manifest molt reivindicatiu i favorable a l’ús del valencià. És Zaplana qui posa en contra a Aznar per frenar les aspiracions de Camps i perquè en Madrid el veieren amb mals ulls. Aquesta és una història de traïcions, de conspiracions, és molt més que un pacte lingüístic. Hi ha hagut moltes persones que han participat i molts interessos. És la gran història des de la Transició fins ara.
Zaplana va trair la RACV i María Consuelo Reyna?
Zaplana va trair tot el món pel seu propi interés. El que volia era posar-se una medalla. Zaplana ha sigut un home que políticament ha buscat sempre el seu benefici personal i no li ha importat canviar de punts de vista i deixar a gent pel camí mentre ell aconseguisca els seus objectius.
Si el PP i Vox sumaren en 2023, creu que l’AVL i la resta d’entitats vinculades a la llengua perillarien?
Tot i que [l’AVL] està blindada en l’Estatut, l’amenaça és constant. Hi ha moltíssima gent amb criteri, racional i seny al Partit Popular, i entenc que poden posar fre a algunes de les barbaritats que sents a voltes. Precisament, jo volia posar en valor el treball fet per moltíssima gent, i gent molt diversa, just ara que està armant-se una alternativa conservadora en la qual sempre està la temptació de si trauen o no el conflicte lingüístic.
No podríem dir que Carlos Mazón ja ho està fent?
Confie que no vaja a més. Mazón és una persona formada a la universitat i que quan va ser director general de Joventut va ser qui va deixar d’utilitzar les normes del Puig, per tant, ho té clar. En termes de filologia no ha de tindre dubtes. Jo confie que [abandone] estos tics que té sempre que es rodeja de María José Català i del PP de la ciutat de València. Espere que òbriga els ulls més prompte que tard i reconduïsca estes errades que està cometent.
Creu que la instrumentalització de la llengua pot tornar a donar vots?
Crec que no, i em remet a les últimes eleccions a la ciutat de València i el que li va passar a María José Català amb una alternativa molt basada en el tema identitari, que va fracassar estrepitosament. Crec que això ja està superat per la societat valenciana i per les noves generacions.
