L’escriptora parla del seu llibre Guillem i reflexiona sobre la València antifeixista i sobre la continuïtat de la impunitat de la ultradreta malgrat els canvis de govern.
Aquest 2020 ha estat segurament l’any en què més s’ha difós la memòria de Guillem Agulló, el jove de Burjassot assassinat per neonazis a Montanejos en 1993. Va començar amb la publicació del llibre Guillem, de Núria Cadenes (Barcelona, 1970), i va continuar amb la pel·lícula La mort de Guillem de Carlos Marqués-Marcet, que va esdevenir la primera projecció conjunta de les televisions públiques de l’àmbit lingüístic comú: À Punt, TV3 i IB3. El llibre acaba de guanyar el premi València Negra, i el film, el premi al millor llargmetratge dels Premis de l’Audiovisual Valencià.
Quan a la Núria Cadenes li van proposar que la seua obra fora part de les recompenses del Verkami anomenat ‘La lluita continua’, no ho va dubtar, però confessa que li va semblar “impossible” aconseguir la quantitat demanada, 100.000 euros. No només assoliren la xifra, sinó que la van desbordar amb més de 134.000 euros. Això demostra que “ja existia un corrent subterrani” que recordava el Guillem Agulló.
Parlem amb l’escriptora de l’assassinat, del context de l’època, del feixisme abans i en l’actualitat, de la impunitat de la ultradreta i de la València que també existeix, la d’Obrint Pas, com diu ella. Cadenes encara s’emociona recordant el que van viure els amics de Guillem, i sobretot, la família.
Per què han hagut de passar quasi 30 anys de l’assassinat perquè es parlara tan obertament de Guillem Agulló, amb un llibre, amb una pel·lícula i amb tants homenatges?
Jo pense que se n’ha parlat sempre i això explica aquesta rebuda que ha tingut tant el llibre com la pel·lícula. No hem deixat de parlar-ne mai. Poc després de l’assassinat es va publicar La mort de Guillem del Jaume Fuster, s’han fet documentals, curts, xerrades, poesies, murals, manifestacions... de tot! Però arriba un punt en què vessa amb una bonicor exuberant. Com pot ser? Per aquesta gota que no ha deixat de caure durant 27 anys. A vegades, quan fem coses tenim la sensació que no serveixen per a res, en aquest tema o en altres, però resulta que sí, que arrelen, fins que un dia pega un bot. Crec que és el que ha passat enguany.
Per què altres ‘Guillems Agullós’ no són encara tan coneguts, o tan reivindicats? Pense en Miquel Grau i en altres...
Són exemples de la situació que envolta el país, i cadascun en la seua època. Precisament, un dels moments més emocionants en l'homenatge a Guillem Agulló va ser a la plaça de bous quan Al Tall cantava A Miquel Grau 'a cappella'. Crec que en realitat aquesta memòria no s’ha perdut mai i és important anar-la relligant, tornant-la a explicar i tornar-nos a indignar. A Alacant vam presentar el llibre amb Llum Quiñonero, que ha escrit Miquel Grau 53/1977, i el lligam és claríssim. Són històries que no s’han deixat d’explicar.
Potser ha canviat la percepció social d’aquests assassinats. Fa 20 anys t’acusaven de ser una radical si ho denunciaves. Ara segurament passa menys, pareix que s’ha aconseguit un suport més majoritari.
Ha evolucionat en bona part la mateixa societat valenciana. Ha canviat o està canviant la percepció social d’aquests fets i això és una bona notícia per moltes raons. És una qüestió d’hegemonia cultural. En aquests moments s’està anant a uns paràmetres col·lectivament més positius de recuperació de la memòria. Són temes ja de majoria social, i és una sorpresa vella que hauríem de celebrar. No està tot fet, però sí que és cert que aquesta societat està avançant moltíssim. De vegades sembla un miracle.
Al llibre parles d’una època extremadament agressiva a València on molt sovint grups de neonazis pegaven pallisses per diversos motius, amb el denominador comú de l’odi. En quin moment diries que això va canviar?
Crec que va ser un canvi progressiu. No hi ha un tall dràstic arran de l’assassinat del Guillem Agulló, però sí que hi ha una evolució; no de la banda dels agressors, però sí en la resta, intentant respondre a aquesta agressió tan brutal. La imatge que explica la resposta col·lectiva és Obrint Pas. És un grup de rock, sí, però va representar moltes més coses: l’orgull positiu, el som i ací estem, el futur, la gent jove, una empremta amb arrel... No tingues por no estava inicialment pensada per a Guillem Agulló, però quan la cantaven, la gent la interpretava com una cançó que explicava el que havia passat, aquella ràbia i la incredulitat davant l’assassinat. Cada cop que la cantaven, la gent cridava: ‘Guillem Agulló, ni oblit ni perdó’. Hi ha el fet de fons que aquesta València violentada -no violenta, sinó violentada- dels anys 80 i 90, no era d’aquesta violència, igual que la Batalla de València ni va ser batalla ni va ser de València. Era una carcassa, una acció que la imposaven per sobre, que la distorsionava, però no emanava realment de la societat.
Una altra part de què m’agradaria parlar és de la lluita de la família de Guillem. Van tindre acompanyament, una xarxa de suport, o era difícil pel context social de l’època?
Això ho haurien de dir ells, jo faig una interpretació. Són unes persones molt especials en el millor sentit del terme. Són gent molt digna, extremadament humana i exemplar en molts sentits: per la manera com no han deixat mai de denunciar que l’assassinat del seu fill Guillem era un crim polític. Aquella primera roda de premsa on estaven destrossats, els acabaven de matar el fill i la mare de Guillem va donar el condol als pares dels assassins... Va dir que ells havien donat la vida a un fill que viurà per sempre i els altres engendraren la mort. Va dir això, en eixe moment, i sense alçar la veu... Sabem que els han perseguit, els han insultat a ells i a la memòria del seu fill; han rebut telefonades de matinada amenaçant-los, els han fet pintades a casa... durant anys, els han fet de tot. Ho han aguantat i ens han donat a tots lliçons de vida. No han fet de la seua denúncia una rancúnia, sinó una lliçó de vida. Són espectaculars.
Un dels moments de la fase d’instrucció judicial, potser més cruels o surrealistes, que retrates al llibre i després també apareix a la pel·lícula, és quan obliguen a una de les amigues de Guillem a cantar el Cara al Sol per veure si realment coneixia la cançó. Com va ser possible? Això seria possible hui dia?
Justament per evitar que semblara surrealista i que qui ho llegira pensara que m’ho inventava o ho exagerava, vaig agafar la notícia de l’època, la vaig traduir al català i la vaig posar tal com raja. Vaig haver de llegir-la tres vegades perquè no m’entrava en el cap: agafar una xiqueta de 16 anys, dur-la a declarar davant de la jutge i dels advocats dels assassins, no deixen que entre el seu advocat... sola en una sala, i a sobre fer-la cantar el Cara al Sol! Podria tornar a passar? L’oximorònica justícia espanyola n’ha fet de tots colors: des d’abans, al judici de Guillem Agulló, i després. M’agradaria dir que no podria tornar a passar, que ja han evolucionat, però no ho mostren. A l’inrevés, com el cas de la Tamara Carrasco, que la van detenir perquè li van trobar elements tan perillosos com un xiulet i una carota del Jordi Cuixart. Potser d’ací a 15 anys algú troba una notícia sobre això i se l’ha de llegir tres vegades perquè no s’ho creu. L’estat espanyol té uns problemes greus constitutius, té un problema d’estructura, no van fer neteja de les carcasses del franquisme i ací estan. Han canviat el nom a les escriptures i han continuat amb els mateixos elements a dins de les comissaries, als jutjats i a tot arreu.
Una de les claus en el procés de demonització i justificació de l’assassinat de Guillem era la premsa. Hi ha nombrosos exemples de les barbaritats que es van publicar a Las Provincias. Però a banda d’aquest mitjà, com parlava la premsa de Guillem? Què deien la resta de mitjans? Què arribava al carrer?
N’hi havia de tot, però és que el cas de Las Provincias és excepcional. Hi ha la premsa i això. Als mitjans de comunicació, hi ha alguns que tiren cap a aquesta banda o cap a l’altra, no és una cosa que haja de sorprendre a ningú. Però el que va fer Las Provincias en el cas de Guillem Agulló és una altra qüestió: van fer una campanya sistemàtica, van dir coses que feia angúnia llegir, “el chico que cree haber matado a Guillem Agulló”, només faltava dir que era mentida... Això ja no és ni periodisme, és una altra cosa. Va ser una persecució sistemàtica i van fer a l’engròs allò que diuen ara ‘fake news’: deixaven anar que era skin, que era violent, que va ser detingut per no sé què... de tot. O la secció El Cabinista, on se suposa que gent del carrer podia dir la seua, i on per exemple, podien acusar algun professor, amb noms i cognoms, per haver dit alguna cosa a classe. L’assenyalaven. Generava un clima de terror i d’intimidació contra la població, contra entitats, contra aplecs, contra actes... era molt greu. Assenyalaven col·lectius i persones que després eren agredits. No estem parlant de subtileses, era realment greu el que es feia des d’aquest mitjà. Com pot ser que això passara a un diari? És una pregunta també destinada a joves periodistes, perquè això ho escriu algú.
Respecte a la responsabilitat mediàtica, existeix més pluralitat que als anys 90? Això pot afavorir que no es torne a repetir un cas com el de Guillem des del punt de vista mediàtic?
No és tant una qüestió de mitjans, sinó de realitat social. Pense que seria potser més difícil pel que déiem al començament: som més els que estem alerta. Ja no es reben amb tanta facilitat aquest tipus de missatges, és la societat la que no ho entendria fàcilment. Les xarxes són per a tothom, i un exemple són les ‘fake news’ de Donald Trump. La imatge que es tenia de València al Principat no era que hi havia una gent que agredia a una altra, sinó que hi havia baralles; un batibull que veien de lluny, de fora. Amb el llibre explique que eren uns que perseguien uns altres i ara et diuen: "Com és que no ho sabíem?" La pregunta és: "Com és que no miraves?" Perquè hi havia gent intentant explicar el que passava. Ara, com que allà ho han vist molt directament amb els casos del CDR, el pallasso... un cop que ja ho has vist, és molt difícil que te la tornen a colar. No em creuré aquest missatge d’entrada. L’important és la xarxa social, que la societat estiga madura per saber separar el gra de la palla i no creure’ns d’entrada el bombardeig de titulars. Hi ha un exemple molt bonic al cas del Guillem Agulló: a una protesta de joves que es va fer fora del judici van anar els antiavalots, i el propietari d’una botiga, veient un grup de xiquets i xiquetes que fugia de la policia, els va fer entrar i va abaixar la persiana per protegir-los de la policia. Aquest gest del senyor de la botiga no era un gest polític, però quan va veure el que estava succeint allà, va decidir ajudar els manifestants. És un cas concret i individual, però resumeix bastant la idea: quan ho veus en directe, reacciones a favor dels bons.
Per què existeix la sensació que a València han arrelat tan fort els moviments ultradretans i neonazis? Pareix com si aquest fora el seu bressol.
Ens ho hem de replantejar seriosament. València en absolut és el bressol de la ultradreta. A l’inrevés, com vam veure en octubre amb la resposta que va donar el barri de Benimaclet davant la presència d’uns individus que anaren a violentar. Va ser exemplar en molts sentits. El problema no és de València, sinó per què a aquests grupuscles violents, espanyolistes i feixistes se’ls permet campar per Benimaclet. O com va passar a Pego. La pregunta no l’hauríem de fer a València, sinó a les estructures que permeten que això siga així. El 9 d’octubre de 2017 la clau va ser l’actuació de la policia espanyola: Què van fer els antiavalots per permetre que els nazis entraren en la manifestació que estava comunicada? No sap encapsular a algú que va cap allà amb intencions d’anar a insultar i a violentar? Si els sabem distingir nosaltres, no ho saben fer ells que és la seua feina? En comptes d’apartar els nazis, van apartar a gent que formava part de la manifestació. És un problema d’ordre públic, i si qui s’encarrega de l’ordre públic no ho fa, es carreguen l’ordre públic. El cas de Guillem Agulló és paradigmàtic: la primera nit es dona el patró de les estructures de l’estat, foren detinguts i sotmesos a un interrogatori els amics de Guillem Agulló, els que han vist com els acorralaven, i s’assabenten de la seua mort aquella nit, allà, tancats. En canvi, els assassins van fugir corrents cantant el Cara al Sol, ‘Viva España’, ‘Viva Franco’ i el que van voler, se’n van anar a les tendes i no els van detenir. Aquesta pauta és la que es repeteix. Em molesta especialment que es relacione València amb el feixisme perquè és justament al contrari.
No et preguntaré si creus que continua la impunitat amb la ultradreta, perquè ho has explicat de manera molt clara. Però sí que vull preguntar-te: si ara hem viscut un canvi, tenim nova política, els governs del canvi… per què continua existint eixa impunitat? Què ha de passar perquè això canvie?
Què ha de passar? Que ens deslliurem d’Espanya. Mentre això no passe, el que hem de fer és no parar de denunciar-ho. Si la policia espanyola depén actualment del “gobierno más progresista de la historia de España”, doncs se li demanen explicacions. Que com a mínim, no els hi isca gratis. Una de dos: o tenim unes forces uniformades descontrolades, o estan controlades i se us han descontrolat i s’hauran d’assumir responsabilitats per això, o estan controlades i permeteu que facen això.
Arran de la marxa feixista convocada a Benimaclet en octubre, Compromís va proposar il·legalitzar les organitzacions que promoguen l’odi. Com ho veu?
No ho he vist amb detall, però podria estar bé en un context normal de paràmetres democràtics estàndards. El problema és Espanya, la interpretació que han de fer els jutges espanyols, que converteixen una denúncia contra abusos policials en un delicte d’odi. Ho estan fent! O les denúncies contra els nazis que es veuen com a delicte d’odi contra els nazis. Hi ha aquest factor distorsionador que se’n diu estat espanyol i hi jugues sempre amb les cartes marcades. Jo entenc les intencions i és bo. A Alemanya acaben de desmantellar una divisió de l’exèrcit per infiltració nazi i la Merkel segurament d’esquerres no és. Allà ho fan, a l’estat espanyol en aquest sentit, ni està ni se l’espera. Una iniciativa per intentar lluitar contra proclames d’odi, a l’estat espanyol són capaços d’utilitzar-la contra qui diu "nazis fora". Espanya és un factor distorsionador molt gros.
Tanquem l’entrevista amb una valoració sobre les relacions entre el nord i el sud. Vosté que viu a cavall entre el Principat i el País Valencià, des del sud sempre ens hem queixat que nosaltres mirem més al nord, que ells cap al sud. Això està canviant?
No et sabria dir. A vegades no sé si són coses que veig o coses que vull que passen, no ho sé... però, és que no poden deixar de mirar-nos! En un programa parlàvem d’aquesta distància que és més curta de València a Barcelona, que de Barcelona a València, encara que sone estrany. Déiem que no s’ho poden perdre... El que passa si no miren al País Valencià és que es perden a Teresa Pascual, Martí Domínguez, Maria Josep Escrivà, Manuel Baixauli, Marc Granell... la literatura en català feta al País Valencià és d’una riquesa, diversitat i qualitat altíssima. Hem tingut un esclat de creativitat literària. I amb la música ha passat el mateix. Del Principat va baixar el rock català i després ací van crear els seus propis grups que van pujar amb una potència i autoestima que desborda. Hi ha aquesta anada i tornada per la via dels fets i de la qualitat. Mira que han intentat tancar les comunicacions, però no ho aconsegueixen i una via molt positiva de retrobament i reviscolament és el desbordament de creativitat que estem tenint al País Valencià. La qüestió és no demanar que ens facen cas o preguntar si coneixes a Marc Granell, sinó dir-los: “Com és possible? Doncs no te'l perdes! Corre a comprar l’obra completa que acaben de publicar!” Ens necessitem. Ells necessiten a Marc Granell i nosaltres a Maria del Mar Bonet. No som els uns sense els altres i junts som... és una obvietat! [riu]
La publicació d'aquesta entrevista ha sigut possible gràcies a les més de 400 agermanades de la nova modalitat.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.
Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Fes-te agermanada ací