«Als documentals de Victoria Prego pareix que un dia el Rei i Alfonso Suárez es van alçar i van decidir democratitzar el règim, i la realitat és que hi va haver un moviment obrer molt potent, que feia moltes vagues i que anava espentant cap a una obertura», explica l'escriptor i periodista Enric llopis, que acaba de publicar «A la huelga!», una reconstrucció del que van ser els anys més intensos del tardofranquisme de la boca d'alguns dels seus protagonistes més destacats i després relegats: els militants obrers que, des de les fàbriques, van aconseguir posar contra les cordes el règim franquista i van obligar a alguns dels seus membres més intel·ligents a reformar-se per poder sobreviure.
L'històric dirigent sindical de la Ford i de la CGT, Antonio Pérez Collado, els fundadors de la Intersindical i de CCOOPV, Vicent Maurí i Ventura Montalbán, respectivament, les sindicalistes del sector tèxtil Maxi Moro i Nicol Navas, el cura roig Alberto Guerrero o la llauradora de la Punta Mamen Soler van desfilant per les pàgines del llibre que mescla les entrevistes personals amb la bibliografia, l'hemeroteca i la recerca d'arxius, amb el to rigorós i conscienciós que caracteritza l'obra de Llopis.
Vagues salvatges, assemblees de milers de treballadors, manifestacions durament reprimides per la policia i una cosa encara més silenciada que el paper del sindicalisme: la lluita autònoma obrera. «Alguns dels testimonis van participar en col·lectius autònoms dels treballadors i he volgut destacar aquest fet, perquè mai se'n parla, com a molt de la massacre de Vitòria [el 3 de març del 1976] i sempre obviant que era un moviment assembleari autoorganitzat –explica Llopis.- i aquest no va ser l'únic episodi d'aquests. A Sabadell hi va haver un aixecament popular enorme també i vagues molt potents al País Valencià... tot açò va tenir una importància cabdal en la transició».
D'aquelles lluites se'n deriven bona part dels elements que conformen la nostra societat actual: des dels serveis públics a l'Estatut dels Treballadors passant pel sistema de pensions i el mateix caràcter democràtic més obert de l'Estat, que malgrat les seues mancances encara podria haver estat molt més autoritari. «Sense la lluita obrera, la transició hauria estat encara molt més conservadora», defensa Llopis recolzant-se en les investigacions d'historiadors com Xavier Domènech, Pere Ysàs o Sophie Baby.
Per què aquest silenciament? «Òbviament és una part de la història que molesta, i una volta s'aconsegueix desactivar el moviment obrer més radical amb els Pactes de la Moncloa o el Cas Scala, convé passar pàgina». Per a desactivar-lo van fer falta la col·laboració de les cúpules polítiques i sindicals de l'esquerra, Santiago Carrillo compareixent amb una enorme bandera roja i gualda, CCOO i UGT acceptant la contenció laboral, els alcaldes del PSOE, al 1979, dient que a partir d'ara «ja s'encarregaven ells»... Però també, recorda Llopis, els ultradretans infiltrats a les assemblees de la Ford, els contrapiquets, la pistola al costat a les vagues, els assassinats del militant de la CNT Valentín González a València, o de l'obrer del calcer Teófilo del Valle a Elda.
Dones sindicalistes: silenci sobre el silenci
En la seua recerca, Llopis ha volgut incidir especialment en el paper de les dones, que protagonitzen cinc dels nou capítols. Contra la imatge del sindicalista arquetípic com a treballador manual home, aquest llibre posa en valor el paper de les sindicalistes, en sectors especialment feminitzats com el tèxtil, el calcer o la neteja, i on es viurien també vagues i processos de lluita importants, encara que mai obtingueren el ressò mediàtic de la Ford o el sector del metall. «El paper de les dones és significatiu, i més en aquella època, on encara pesaven molt els rols que els havia assignat la Falange com a mare i mestressa de casa».
En alguns casos, com el de la Punta de València, van ser dones les que van liderar la resistència d'una comunitat mixta. En altres casos, com en la vaga dels Alts Forns de Sagunt, el seu paper en els piquets d'extensió fora de la fàbrica va ser fonamental.
La memòria d'una generació lluitadora
«A la huelga!», a més, té una lectura sentimental i personal ineludible. És, al cap i a la fi, el recorregut vital d'unes persones que, des de pràcticament adolescents, mai han deixat de lluitar. Més enllà del sindicalisme, la seua confiança en un futur millor i la seua capacitat per indignar-se les porta a defensar les vides migrants, l'internacionalisme, l'anarquia, els moviments veïnals, el cooperativisme o el feminisme. Vides anònimes dedicades al bé col·lectiu, mostres vives d'una generositat que fa reprendre la confiança en la humanitat. Gent que, amb la seua saviesa, haurien de copar totes les tertúlies televisives i radiofòniques, recórrer tots els instituts, ser reconegudes públicament... però fan la seua vida com a uns jubilats més.
També és, però, el retrat d'una generació que a poc a poc va apagant-se. Sorgiran noves fornades de lluitadors capaços d'acumular aquest bagatge? Li pregunte a Llopis si la segona part serà un llibre sobre les noves formes de sindicalisme que estan sorgint en la precarietat: «Això és feina dels periodistes que cobreixen actualitat, jo m'he volgut centrar en recollir aquests testimonis mentre es puga».
