Brauli Montoya Abad (Novelda, Vinalopó Mitjà, 1956), catedràtic de Filologia Catalana a la Universitat d’Alacant (UA), membre numerari de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i acadèmic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), parla en aquesta entrevista sobre la doble denominació «català/valencià», una proposta d’actualitat que ell mateix, com a acadèmic, va proposar ja fa uns anys.
-Vostè va ser una de les persones que va proposar, fa ja temps, la doble denominació de «català/valencià». Per què va pensar en aquella idea?
-«Per què hi vam pensar», en plural, ja que darrere de la proposta també hi havia una professora ja jubilada, Maria Antònia Cano; Joan Solà, membre de la secció filològica de l’IEC, ja traspassat; Ramon Lapiedra, exrector de la Universitat de València; Artur Quintana, també de l’IEC; i Abelard Saragossà, actual membre de l’AVL. Els últims quatre i jo mateix, conjuntament, vam firmar un article en què, bàsicament, defensàvem la doble denominació. I hi déiem, textualment, que «cal un acord social sobre els noms amb què hauria de ser factible anomenar legalment el valencià i el sistema lingüístic de què forma part (...) fer que els noms valencià i català siguin equivalents (...) en les lleis d’Espanya (o d’Europa), caldria anomenar el conjunt lingüístic amb els dos noms (o bé llengua valencianocatalana o catalanovalenciana, o bé valencià/català o català/valencià)». L’article és de l’any 2004.
-En quin context es va fer aquella proposta?
-Va ser el moment en què vam proposar per a la Unió Europea la Constitució que vam votar. En aquell moment, l’edició en català de la Constitució es va fer en la modalitat valenciana, d’acord amb el Govern de Catalunya. Aleshores s’havia suscitat el problema de presentar conjuntament la llengua, tal com s’ha suscitat ara en el Congrés dels Diputats. I vam proposar la doble denominació.
-La doble denominació també era un problema.
-Per a molta gent, sí.
-Recorda alguna reacció especialment hostil?
-Reaccions n’hi va haver des de les dues bandes. Per entendre’ns, des d’un catalanisme més radical i des d’un «valencianisme» més radical. Hi havia els qui optaven per la denominació de català en exclusiva per a tot el territori i els qui optaven per la denominació de valencià per al País Valencià, però amb la hipòtesi que el valencià és una llengua diferent del català.
-La Constitució Europea no es va aprovar, finalment, per la negativa de diversos estats europeus. Si s’haguera adoptat, aquella doble denominació hauria adquirit l’oficialitat?
-No sé si depenia d’això. La doble denominació va sorgir per a solucionar el problema a l’hora de referir-nos d’una manera unívoca a una sola llengua: que quedara clar que no eren dues llengües diferents, sinó una.
-I actualment l’expresident Ximo Puig ha proposat a la presidenta del Congrés, Francina Armengol, la doble denominació. Les reaccions de l’antivalencianisme han sigut les de sempre, i des del catalanisme que vostè en diu «més radical» argumenten que aquesta doble denominació és «anticientífica» o «acientífica».
-Sobre els noms no podem parlar de cientificitat. La ciència diu si una llengua és una llengua, quins límits té i quines estructures té –fonològiques, morfològiques...–, però les denominacions solen tenir un rerefons polític. Per exemple el serbocroat, que era una llengua denominada així en l’antiga Iugoslàvia i ara és serbi o croat des que als anys noranta es van dividir aquests països. Ara Croàcia pertany a la Unió Europea, que denomina eixa llengua croat; mentre que a fora en queda Sèrbia, on la denominen serbi. Però és la mateixa llengua. Els noms, per tant, són objecte d’una decisió política. Com és política la decisió d’anomenar castellà al castellà en la Constitució espanyola, mentre que la Reial Acadèmia Espanyola (RAE) la denomina espanyol. Al darrere hi ha decisions d’aquest caràcter. La Constitució havia de ser consensuada, i el nom de castellà era més consensuable. L’AVL es va pronunciar a través d’un dictamen el 2005 sobre la unitat de la llengua, i afirmava que la llengua que l’AVL, l’Estatut d’Autonomia i la majoria dels valencians en diuen valencià, era la mateixa que es parlava a Catalunya i a les Illes Balears. Textualment, hi deia: «L’AVL considera necessari que els governs autonòmics implicats, en col·laboració amb el Govern espanyol, adopten les mesures pertinents (habilitació de fórmules sincrètiques o similars, per exemple) a fi que, especialment fora d’eixe àmbit lingüístic, s’harmonitze la dualitat onomàstica del nostre idioma amb la projecció d’este com a una entitat cohesionada i no fragmentada. Estes fórmules s’haurien d’anar introduint també en àmbits acadèmics o d’una altra naturalesa. D’esta manera es podria garantir coherentment la legítima presència del gentilici valencià fora de la nostra Comunitat i, alhora, conciliar la realitat filològica amb la realitat legal i sociològica valenciana». El Consell es va oposar a aquell dictamen famós de l’AVL, i va enviar el conseller Alejandro Font de Mora a impedir-lo, però només va aconseguir retardar-ne la publicació uns mesos, ja que s’havia de publicar al setembre del 2004 i es va publicar al febrer del 2005. En tot cas, l’AVL no va gosar finalment donar una etiqueta com català/valencià o valencià/català, i encomanava aquesta tasca als governs autonòmics indicant-los que és la mateixa llengua i que eren ells els qui havien de decidir, políticament, una denominació.
-Ara mateix sembla que la doble denominació podria estar més a prop de ser oficial...
-... Caldrà veure-ho, perquè el que han acordat al Congrés finalment no és la doble denominació, sinó que els diputats puguen parlar en les «llengües cooficials respectives». Per tant, si la diputada Àgueda Micó –posem per cas– parla en la seua llengua, per a uns estarà parlant en valencià i per a altres en català. No sé si la unitat es visualitzarà d’alguna manera, ja que no s’ha arribat a aprovar una denominació.
-Vist amb perspectiva, va ser un error que l’esquerra valenciana durant la Transició no imposara més perquè l’Estatut reconeguera la unitat de la llengua per a evitar problemes legals posteriors?
-No va ser un error, és que no hi havia prou força en termes polítics. Aleshores el nacionalisme estava reduït a la Unitat del Poble Valencià i a quatre diputats del PSOE que procedien de l’antic PSPV, com ara Vicent Soler o Ciprià Ciscar, però no en tenien prou força ni van poder imposar res més. Però si s’haguera fet, per exemple, a partir dels anys noranta, que és quan les enquestes sociolingüístiques ens donen un major coneixement i ús del valencià en la història de les enquestes, potser hauria funcionat. Cal recordar, a més, que aquelles enquestes donaven uns resultats sobre la unitat de la llengua força satisfactoris. El que passa és que aquelles enquestes mai no es van publicar. La de 1992, enquesta sobre el coneixement del valencià feta per Rafael L. Ninyoles per encàrrec de la Generalitat, preguntava a la ciutadania sobre la unitat de la llengua i els resultats eren boníssims: el 50% dels valencians acceptava que era la mateixa llengua el 1992. Però aquella enquesta no es va publicar.
-Per què?
-No ho sé. Sí que sé, a través de contactes amb gent coneguda, que ens van facilitar els resultats, però no es va voler publicar l’enquesta. I hauria estat molt bé publicar-la, perquè eren uns bons resultats en un moment en què veníem de la ignorància més absoluta. Poc després, el 1995, amb el PP ja a la Generalitat, el mateix PP va encarregar enquestes d’aquest tipus i va anar baixant el percentatge de valencians que consideraven que valencià i català eren la mateixa llengua: 42%, 32%... Baixades molt significatives. Després no s’ha tornat a preguntar, que jo sàpia.
-Teresa Cabré, presidenta de l’IEC, va dir que la doble denominació havia de ser, en tot cas, una solució política, però mai acadèmica o filològica. Està d’acord?
-Sí... a veure, acadèmicament, jo soc catedràtic de Filologia Catalana. Jo vaig estudiar Filologia Catalana a Barcelona, i en les meues classes en dic català, i quan vull fer la distinció, quan aquesta és necessària, en dic valencià. És el que pense com a membre de l’IEC i també de l’AVL. Ara bé, comprenc que la majoria de parlants de la llengua catalana, tant de Catalunya, com de les Illes i del País Valencià, si no se’ls proporciona un nom en què es visibilitze aquesta unitat, seguiran pensant que el català és de Catalunya i, forçant un poc, de les Illes Balears; i que el valencià és exclusivament del País Valencià. Això és així. Per tant, reconec que políticament caldria que es fera una passa i es diguera que usarem la doble denominació, per exemple, en webs, en caixers automàtics i en altres plataformes en què valencià i català figuren com a llengües diferents. Jo mateix, i altra gent de l’AVL, de l’IEC i de la Universitat de les Illes Balears (UIB), en aquesta línia vam redactar fa anys uns criteris per a la redacció de documents unitaris per a tot el català. És a dir: documents que s’hagen de redactar a nivell espanyol o europeu i que no procedisquen de la Generalitat de Catalunya, de la Generalitat Valenciana o del Govern de les Illes Balears. I vam proposar una sèrie de criteris que eviten les diferències. Són criteris estrictament lingüístics, una sèrie de consells. Jo sempre he treballat en aquesta línia, i estaria encantat que el poble valencià, en la seua majoria, diguera català a la seua llengua: «som valencians i parlem català». Però comprenc que això no és possible. I cal fixar-se que des del segle XV s’utilitza la doble denominació. Molta gent això ho ignora, però al primer tractat gramatical que tenim en català, fet per valencians i catalans, es diu: «reyna e regina tot se pot dir, mas lo vulgar català e valencià és dir reyna, car reyna no·s diu sinó en cobles o per trones per los predicants la paraula de Déu, com ara: “Oh, Regina del Cel...». Era un tractat de normes de correcció. És a dir, al segle XV ja s’utilitzava la doble denominació, i amb una naturalitat perfecta. I en tractats de dialectologia del segle XX també ocorria això.
-Més enllà de la doble denominació, fa unes setmanes, el conseller d’Educació, José Antonio Rovira, va qüestionar que els qui cursen per a ser professors de valencià es graduen en Filologia Catalana.
-Ell és professor d’Economia en aquesta Universitat, tot i que fa anys que no n’exerceix, perquè s’ha dedicat a la política. Però ell sap que el departament de Filologia Catalana existeix i que no és cap novetat.
-Però pensa que eixe tipus de declaracions, i sobretot les seues intencions expressades, es poden arribar a traduir en alguna cosa?
-En tot cas, es pot traduir en deixar indefensos el percentatge de valencians que són conscients de la unitat de la llengua. Ells volen dividir. És el «divideix i venceràs» que s’ha dit tota la vida.
-Però un conseller pot imposar que els departaments canvien de nom?
-No, no. De fet, li va contestar la mateixa AVL i el mateix president Carlos Mazón, que va dir que qui tenia l’autoritat en aquest àmbit al País Valencià és l’AVL.
-Mazón també ha dit que l’AVL ha de ser «més sensible» a altres interpretacions de la normativa lingüística. Això pot tindre algun resultat?
-No. L’AVL és un organisme estatutari, igual que el Consell Valencià de Cultura, que està blindat per l’Estatut i per eliminar-lo caldria una majoria molt àmplia a Les Corts que és impossible d’obtenir a hores d’ara. Això ho saben. A més, els membres de l’AVL ens autoelegim per cooptació. Jo mateix hi vaig entrar amb altres sis membres i va ser la primera vegada que ens elegien per cooptació, és a dir, triats pels mateixos acadèmics que hi havia. Fins aleshores la tria havia estat feta per Les Corts, és a dir, per acord entre PP i PSOE. Des de la creació de l’AVL es va establir un termini de quinze anys en què els membres serien elegits per Les Corts, per decisió política, encara que els elegits foren lingüístics, i després d’eixos quinze anys, al 2016, hi vam accedir jo mateix i altres sis membres per cooptació. És a dir, com ho solen fer totes les acadèmies, i com continua funcionant l’AVL, l’IEC o la RAE.
-Per acabar, quin és l’estat de salut del grau de Filologia Catalana a la Universitat d’Alacant?
-L’estat de salut ha oscil·lat segons el moment polític. En el centre dels anys del període en què va governar el PP, entre 2005 i 2010 aproximadament, els alumnes van baixar fins a una desena de matriculats només en primer curs. Hi va haver una davallada clara, perquè la contraplanificació lingüística, tal com l’anomena el company Miquel Àngel Pradilla, del PP, va resultar efectiva i molta gent es desanimava. Nosaltres tenim dos tipus d’alumnat: el que ve convençut a estudiar català perquè ja ve convençut de casa o de l’institut; i poc més de la meitat dels alumnes, que han triat Filologia Catalana com podrien haver triat Filologia Hispànica, Filologia Anglesa, Història... En totes les carreres hi ha alumnes que l’han triada com a segona o tercera opció. I actualment, si no recorde malament, el nombre d’alumnes matriculats en primer curs oscil·la els quaranta.
-Aquesta xifra és una bona notícia?
-Bé, ens anem mantenint per ara. Però el canvi polític s’acaba de produir, és molt recent, i si l’any que ve no es convoquen oposicions, o es convoquen menys de l’assignatura de valencià, això va influint i desanima eixe sector de gent que no estudia Filologia Catalana per pura convicció, sinó per trobar una eixida laboral.