El passat mes d’abril el grup de Patrimoni Històric de la Policia de la Generalitat va intervindre cinc quadres falsos, atribuïts a Francisco de Goya i Diego de Velázquez, que anaven a vendre’s en el mercat com a autèntics per un valor de 76 milions d’euros. Aquestes obres es van incorporar a la mostra «Fals. L’art de l’engany o l’engany de l’art», que pot veure’s fins a setembre al Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat (MuVIM) i que reuneix 112 obres falsificades confiscades els últims anys. Els obligats informes tècnics d’expertització van ser elaborats pel tècnic d’art valencià del Museu de Belles Arts de València David Gimilio.
Des de quan prepareu informes tècnics sobre presumptes obres d’art falsificades?
La meua vinculació amb el grup de Patrimoni Històric de la Policia de la Generalitat es va establir perquè als magatzems del Museu de Belles Arts de València es guarden les obres decomissades fins que hi ha una resolució judicial. No hi ha molts perits, i jo no ho soc, però tinc coneixements d’Història de l’Art que m’han permés investigar obres atribuïdes a autors sobre els quals estic especialitzat, fonamentalment escultors, ja que el Museu té un fons escultòric important i me n’he hagut d’ocupar. Així, per exemple, he hagut de formar-me prou sobre el treball de Marià Benlliure i això ha fet que haja publicat articles sobre ell i que Lucrecia Benlliure, que és la neboda-neta de l’artista, em reclame com a perit extern. Cal tindre en compte que Benlliure és un dels artistes més falsificats. Va dur a terme moltes obres de guix de les quals s’han fet reproduccions no supervisades per ell i que, per tant, no es consideren originals. En la mateixa col·lecció de bronzes del Museu hi ha peces que no poden considerar-se originals, atés que es van elaborar pòstumament. A causa d’això, se n’han hagut de retirar algunes i al seu lloc, s’han exposat les obres de guix, més fràgils, després d’un procés de restauració.
Per tant, hi ha bronzes de Benlliure falsos en el mercat de l’art?
En algunes col·leccions i algunes webs de compravenda d’objectes, hi ha moltes obres de Benlliure que no són originals. Dir que són falses directament ens conduiria a un debat més complex. El que sí que podem assegurar és que són reproduccions que no van ser controlades per l’artista i, per tant, passen a estar en una altra categoria. En general, i en referència a altres artistes, fora de l’àmbit acadèmic i museístic, no es tenen clares les etiquetes d’obra de taller, de cercle, d’escola…, la qual cosa ho fa tot més complicat. El concepte de falsificació implica la intenció d’enganyar.
També feu informes sobre pintura.
Sí, a més, em vaig especialitzar en el segle XVIII i ací al Museu he tingut l’oportunitat d’aprofundir d’una manera objectiva en aquells detalls que et donen la possibilitat de saber si una obra pertany a un artista o no. Sovint, hi ha persones que pensen que tenen a casa obres de grans autors, però això per pura evidència no és així en la majoria dels casos. Això no vol dir que la peça no siga de l’època o que siga roïna, però segurament no és de Goya, de Murillo o de Velázquez.
Com es localitzen les obres que es consideren falses?
Les obres solen localitzar-se quan ixen al mercat, cada vegada més en les webs de compravenda d’objectes que esmentava adés, perquè els venedors no volen intermediaris, que s’emporten un percentatge de la venda, cas de les cases de subhastes. I en aquest punt, tinc algunes discussions amb la policia, que considera que hi ha delicte en la venda d’algunes obres quan jo no veig que hi haja intenció d’enganyar, ja que el venedor pensa que posseeix pintures originals. De vegades, fins i tot tenen informes d’historiadors de l’art que en certifiquen l’autenticitat. Per exemple, és difícil esbrinar si els Goya que es van decomissar fa poc són falsos en cas que no sigues un gran especialista en aquest pintor, com ara Manuela Mena. Són quadres de finals del segle XVIII o principis del segle XIX, de qualitat, restaurats, però no sabem de qui. Tanmateix, jo no tinc clar que hi haguera una intenció d’enganyar. Pot ser que siguen del cercle d’Anton Raphael Mengs [Bohèmia, 1728 – Roma, 1779] i, com que no és tan conegut, resulta més fàcil atribuir-los a Goya. Finalment, el nom famós és el que et permet vendre les obres. Si rastreges, comproves que són còpies de retrats de l’època, potser fets pel mateix mestre o pel taller, per a diferents palaus o familiars dels comitents. Però no tenen el valor del primers. Hui dia el concepte d’obra original ha canviat molt respecte d’altres períodes històrics.
Per tant, no és fàcil decidir si és una obra original o no.
És clar, de vegades pot haver-hi historiadors de l’art amb opinions diferents sobre una mateixa obra. També cal dir que es pot «comprar» la voluntat d’algun expert perquè assegure que una peça és original. Això és una pràctica que es continua fent i si t’hi enfrontes, et pots trobar amb un problema seriós, ja que estàs trencant un negoci important. Un negoci que mou molts diners.
El vostre treball d’expert, en què consisteix? Té a veure amb els aspectes documentals i també tècnics?
Aquest és un tema rellevant, perquè jo exercisc d’«atribucionista», que és un concepte noucentista, que hui dia, en aquest món científic i tècnic, a penes té valor. Aquest «ull» que abans es tenia per a determinar l’autoria sembla una cosa màgica i no està ben vist. Ara cal fer proves de laboratori per a certificar la pertinença d’una obra. Però no es poden dur a terme radiografies ni anàlisis de pigments a totes les obres que t’arriben. No és viable. Algú ha de posar el primer filtre, i això faig jo, posar el primer filtre quan la policia sospita que ha localitzat una falsificació. Si decidisc que és autèntica, llavors passa a un laboratori on es fan les analítiques corresponents: de la fusta del bastidor, del llenç, dels pigments… per tal de saber si són materials de l’època. I clar, com que això té un cost econòmic considerable, la majoria d’obres m’arriben a mi.
I a partir d’aquest moment?
Ja es poden presentar les proves al jutjat, que decideix quins són els passos següents. El més normal és recórrer a un segon perit per a confirmar si els informes són correctes. Ara bé, de vegades he comentat al jutge que si un comprador vol pagar uns quants milions d’euros per una pintura perquè està convençut que és, posem per cas, de Velázquez, és cosa seua. Si no s’assessora com cal tenint tants diners, és perquè no vol. Si, a més, continua pensant que és un Velázquez, malgrat els nostres informes, no podem fer-hi res.
