Conversem amb el productor Miquel Romans sobre el seu debut en el llargmetratge de ficció amb Un cel de plom, adaptació cinematogràfica de la novel·la homònima de Carme Martí consagrada a la figura històrica de Neus Català (1915-2019), republicana catalana supervivent dels camps nazis. Aquesta pel·lícula que s’acaba d’estrenar als cinemes, més enllà d’homenatjar un referent de l’antifeixisme com és Neus Català –interpretada amb convicció per Nausicaa Bonnín-, reivindica per damunt de tot la lluita per la preservació de la memòria històrica. Una preocupació que Miquel Romans ja feia evident a Mauthausen 2030, un documental d’entrevistes als darrers supervivents catalans d’aquest camp d’extermini.
Com ha estat el procés de portar la novel·la de Carme Martí “Un cel de plom” al cinema, procés en el qual també t’hi has implicat personalment com a guionista?
Arran de la mort de la Neus el 2019, va ser quan em vaig posar en contacte amb la novel·la, vaig veure que hi havia molt material i que la història de la Neus s’havia de portar al cinema. Penso que és un personatge que és un referent per Catalunya. La part central del que jo volia explicar és la lluita per la memòria i la tercera part del llibre penso que, amb tota la història de com es va fer la foto i tot plegat, és el que em donava més material per arribar on jo volia. El guió és de la Lydia Zimmermann, treballant amb mi, i vam comptar amb l’assessorament de la Carme, la persona que va estar més a prop de la Neus els últims anys de vida.
Què us va moure a triar a l’actriu Nausicaa Bonnín per interpretar al personatge de la Neus Català?
La Nausicaa sempre havia estat en el meu cap. És una persona que m’agrada molt com treballa, és molt professional, una persona amb molt de caràcter, atributs que li escauen molt a la Neus. Em semblava que tenia un perfil que em podia encaixar. I penso que si has vist la pel·lícula, has pogut veure que la Nausicaa està molt bé.
Com ha estat la teva primera experiència de debut darrere les càmeres tenint en compte que és una pel·lícula complexa de repartiment coral i amb diverses localitzacions?
Si et soc sincer, ha estat difícil, complicat. Era tot un repte. Volia fer-ho el millor possible, fer el retrat més adient a la Neus, que a la família li semblés bé, adaptada de la novel·la. Coralment, com tu bé dius, en l’àmbit d’acció és difícil, ja que necessites treballar molt la direcció d’actors. Admetré que no era una pel·lícula fàcil per ser una òpera prima. Llavors jo m’he rodejat d’un equip molt potent, un equip tècnic molt potent, m’he rodejat de gent amb experiència i així penso doncs que ha quedat un producte molt digne.
Penso que la pel·lícula reflecteix molt bé atributs de la Neus com que era una dona de caràcter o, també, la seva capacitat de lideratge en el grup de dones preses?
Totalment. Diuen de la Neus Català que era una persona molt líder. El que sabem d’ella és que era una persona molt avançada a la seva època, també pels seus valors feministes. Ella, quan va esclatar la Guerra Civil, es va indignar perquè no podia anar al front a lluitar per la República. No només això, era una persona, pel que a mi m’ha arribat, amb molta consciència social i política. Mentre vivia les deportacions i tot el patiment que va viure ella n’era molt conscient que estava allà pels seus valors, pels seus ideals.
El retrat de la Neus i de les seves companyes al camp de treball de Ravensbrück converteix aquest film coral també en una pel·lícula de dones, feminista, d’empoderament femení, no?
Molt bé. Parlem de la sororitat. Parlem d’aquesta solidaritat entre dones, d’aquesta companyonia. I una mica, el que venim a dir, el missatge de la pel·lícula és aquest, que quan un grup de dones s’uneixen poden ser més fortes que qualsevol nazi. I és que units i sent solidaris tenim molta més força.
Tenint en compte que la vida de Neus Català va ser molt extensa, com ha estat l’elecció de triar el moment de l’alliberament de la Neus i el seu retorn amb la seva família a Carsac, en l’exili francès?
Molt bona pregunta. A nosaltres no ens interessava explicar si va sobreviure o no perquè la seva història ja és coneguda. M’interessava arribar al moment com ella es fa la foto. Per nosaltres era molt important explicar que, quan els camps es van alliberar i ella va tenir l’oportunitat d’anar a casa, va tenir molts problemes al principi. És un trauma que van patir molts deportats i, sobretot, espanyols, que no van poder tornar a casa perquè Franco no els va deixar entrar. A part, ella va perdre el marit i estava sola a l’exili. Era lliure i estava lliure, però se sentia, d’alguna manera, empresonada mentalment.
Has defugit la linealitat per alternar tres moments narratius cabdals com són el moment inaugural que hem comentat, el de l’alliberament i retorn a Carsac, a França; el temps de treball a la fàbrica d’armament nazi a Ravensbrück; però també els moments previs a la seva deportació a aquest camp de treball durant l’exili?
Correcte. És una idea per parlar una mica de com és la memòria, en què els records van i venen. No hi ha una línia cronològica en els records i la memòria. Ens funcionava una mica com que hi ha moments d’incertesa, potser de no saber en quin moment et trobes, però ens semblava que el que és important era arribar al final i entenent-t’ho tot. Penso que funciona i molta gent ens ha dit que és una cosa que agrada perquè genera ritme narratiu.
El teu film treballa elements simbòlics, carregats de significat, sobretot el del vestit a ratlles, un vestit que ella es guarda, que no vol que ningú el toqui, vestit amb el qual es va fer una foto històrica, icònica?
El vestit de deportada, com molt bé has dit, és el símbol de la lluita per la memòria. En el seu reencontre amb la família, no diguéssim que de forma negativa, però la família es preocupa per ella i el que fan és el mateix que es feia arreu d’Europa, que és: «Escolta. Oblida el que ha passat. Tirem endavant».I justament el que fa ella és agafar el vestit i fer-se aquest retrat que tos coneixem, la foto icònica de Neus Català.
Ja ho has comentat, i a la pel·lícula es fa evident, que és aquesta voluntat de no oblidar l’horror dels camps i la reivindicació de la memòria històrica, no?
Per nosaltres això era molt important. El que reivindico és la memòria històrica. Penso que això hauria d’arribar a la gent jove, al públic general però sobretot a la gent jove. Hi ha moltes coses que no saben i pel que es diu en instituts i xarxes que fins i tot ignoren el que va ser el nazisme. Per nosaltres és molt important mirar enrere, conèixer el passat, saber d’on venim i donar eines per entendre el present i saber cap on anem. Penso que la memòria històrica és això.
Sovint escoltem gent que pensa que el tema dels camps d’extermini nazis és un tema esgotat, que ja s’ha explicat tot. Què en penses?
Tens tota la raó. Però, per a mi, és un esdeveniment que va marcar un abans i un després en la història de la humanitat. No es tornarà a repetir una cosa així i, per tant, com que és un cas únic, aleshores sempre pot haver-hi una reflexió. Jo ja vaig fer un documental, Mauthausen 2030, on vaig anar a gravar el testimoni dels últims supervivents catalans de Mauthausen. I el missatge del documental era: «Què passarà amb la memòria de l’holocaust quan els testimonis no hi siguin?».
