Xavier Antich va visitar València aquest dissabte en motiu de la jornada de l’Escola de Formació Guillem Agulló, coorganitzada entre Òmnium Cultural i Joves d’Acció Cultural del País Valencià, i que va reunir una vuitantena de participants que volien aprendre sobre els estratègies més eficaces per fer front a l’extrema dreta.
L’Escola de Formació Guillem Agulló és una de les iniciatives més innovadores d’Òmnium. Com si arriba i amb quins objectius?
En comencem a parlar el 2020, perquè volem una eina que serveixi a tres propòsits: la formació de jovent organitzat, que a més serveixi perquè es vinculi aquest jovent i tercer per e empoderar la ciutadania. Ho fem apel·lant a la frase de Gramsci: «Instruïm-nos, perquè necessitarem tota la intel·ligència. Mobilitzem-nos, perquè necessitarem tot l’entusiasme. organitzem-nos, perquè necessitarem tota la força».
I aquesta és una cosa que havíem deixat de banda pensant precisament que cadascú, amb les eines que té, vagi tirant, però des d’Òmnium pensem que hem de contribuir a la formació, organització i empoderament de la ciutadania, defensar els drets fonamentals civils i polítics i combatre una cosa que llavors ens preocupava moltíssim i que ja es veia venir, que és el creixement dels discursos de l’odi, que s’han materialitzat amb un creixement de l’extrema dreta. A partir d’aquí, comencem a dissenyar una escola de formació, sense seu fixa, sinó que es defineixi per les accions i materials que posi en marxa. I quan se’ns apareix veiem que només pot portar el nom de Guillem Agulló.
Cap al 2020, també és el moment en què dins del moviment independentista es comença a parlar molt de campanyes de desobediència civil, però sense tenir massa idea de com fer-ho. També és necessària la formació en aquest sentit?
Nosaltres comencem a desplegar la noció de desobediència civil el 2019, com un instrument d’acció no violenta que d’alguna manera es troba present en les lluites on hem participat. I és llavors quan ens n’adonem que la desobediència civil és una eina potentíssima però, com totes les coses que són potents, reclamen formar-se, assumir els riscos que té i les obligacions que obliga. La desobediència civil es troba en el cor de l’origen de l’escola, perquè pensem que és una cosa que cal provar. Teòricament, però també des del punt de vista pràctic, cal buscar quins aprenentatges tenim en el camp internacional, però també en el nacional, com per exemple els insubmisos al servei militar. Exemples d’èxit on s’aconsegueixen els objectius buscats en base a aquestes pràctiques.
Iniciatives com aquesta són una forma de treure rèdit del replegament independentista després de l’embat dels anys 2017 – 2019?
No ho entenem en termes de replegament, sinó de veure que és el que es va fer col·lectivament, fins on vam arribar, que vam aconseguir –que és obvi que no ho vam aconseguir- i que és el que ens va faltar. A través d’aquesta anàlisi, que a Òmnium fem a inicis del 2020, és quan trobem una sèrie de falles que tenen a veure en ser més, estar més formats, preparats i organitzats. I l’escola és un intent de donar resposta a alguns dels dèficits que vam identificar de forma molt clara i que creiem que ens pertoca fer-nos-en càrrec.
Hi ha una tendència habitual a llençar les culpes als altres. Bé, a Òmnium creiem que això no aporta res i que és més útil identificar que va fallar i treballar perquè en el proper moment en que hi hagi un altre embat amb l’Estat espanyol –que estem convençuts que arribarà més d’hora que tard- tenir allò que no vam tenir el 2017 ni el 2019.
I què va fallar? Perquè no és habitual trobar anàlisis sinceres i raonades sobre això.
Sense desplegar-ho massa, el principal és que no érem tant forts com ens pensàvem que érem. I la prova és que tot i que el referèndum provoca que 2,2 milions de persones facin un acte de desobediència civil canònica (recordem que hi havia una llei que prohibia acostar-se a cent metres d’un col·legi electoral), això no va ser suficient per aconseguir els objectius. Hi ha una derivada política, una altra de parlamentària, però també una de societat civil, i és en això en què treballem. Treballem perquè quan es torni a exercir el dret d’autodeterminació, per la via que sigui, disposem d’allò que necessitarem, i que bàsicament té a veure amb la fortalesa, la formació i l’enfortiment de les eines que ens han de permetre exercir els nostres drets civils i polítics fins a les últimes conseqüències.
En els darrers temps s’ha visualitzat la gran divergència estratègica entre els partits independentistes. Passa alguna cosa similar a la societat civil?
Per definició, si hi ha dos partits és perquè tenen estratègies diferents. En l’àmbit de les organitzacions civils passa igual. Si totes tinguéssim exactament la mateixa estratègia, no hi hauria tantes entitats, sinó només una. Ara, sí que és cert que en el cas de les organitzacions de la societat civil, almenys les més grans, no hi ha un clima de confrontació com la que hi ha entre els partits. I pel que fa a Òmnium, tenim un pla de treball que té a veure amb la defensa de la llengua, la cultura, la cohesió social i els drets civils i polítics, però també el de vertebrar les diferents organitzacions al voltant d’aquelles coses que tenim en comú, que són moltes més que les petites diferències que hi poden haver segons la singularitat de cada organització.
I quina és l’estratègia per tornar a exercir el dret d’autodeterminació?
L’estratègia és que hi hagi estratègia, i ara és una evidència que no n’hi ha. Per diferents raons, la més important segurament és que encara arrosseguem les derives que comença després de l’octubre del 2017. Fa mesos que diem que cal donar per acabat aquest cicle de desànim, desorientació, i desmobilització i passar a treballar, no en la gestió del que no es va aconseguir llavors, sinó en la necessitat imperiosa d’obrir un nou cicle. Un nou cicle on es posi sobre la taula les estratègies i els posicionaments, i veure en quines coses es pot articular una posició comuna i quines formen part de la singularitat de cada organització.
Passa per elaborar un nou full de ruta?
Hi ha una sèrie de ficcions que, encara que periodísticament funcionin molt bé, no s’adapten a la realitat. Parlar de full de ruta no deixa de ser una simplificació de la complexitat per la que estem passant. El proper cop que col·lectivament decidim tornar a exercir el dret d’autodeterminació no va de dir: «a la primera fase es farà això, a la segona això, la tercera, la quarta… i a la cinquena ja serem independents». Des d’Òmnium ens agrada més parlar de fronts molt diversos, de batalles importants que s’estan lliurant simultàniament, com la defensa de la llengua, la cohesió social, contra la repressió –que també rearma i fa que la gent no se senti sola-… i altres fronts com l’internacional, el comunicatiu, etc. I ens agrada pensar en la vertebració dels diferents fronts i quins cal anar accelerant a cada moment per tal d’erosionar l’estat i enfortint-nos nosaltres, per tal d’aconseguir el gruix social i la determinació suficient perquè la pròxima fase de confrontació amb l’estat espanyol vagi diferent.
Finalment. Òmnium Cultural no acostumeu a fer actes propis al País Valencià, sinó que treballeu habitualment amb Acció Cultural del País Valencià. Això canviarà?
No, no. Òmnium mantenim l’aliança amb Acció Cultural, amb qui coincidim fraternalment. Aquest ha estat un cas singular, relacionat amb la posada en marxa de l’escola de formació i una demanda de Joves d’Acció Cultural que estaven interessats en conèixer-la. Hem vingut aquí com a convidats i posant l’escola a la disposició d’ACPV.
